Passions grises

Fa temps que el fenomen em té neguitosa: els edificis i les cases són més i més grisos, literalment: es vesteixen de gris, tant la pintura de les façanes com els materials revestidors resistents a les maltempsades, plaques i portes metal·litzades. On primer ho vaig advertir va ser al poble (no em cansaré de dir que un poble és una avantsala de la ciutat, les fronteres rural-urbà fan figa contínuament). A poc a poc, el meu carrer a Saidí, per la vorera de casa, és gris. Més fosc o més clar, però gris. La cosa s’ha anat estenent. Els migrants de fa uns anys que ara són veïns de ple dret, empadronats, viuen sobretot al nucli antic, de fet es pot dir que l’han salvat de caure en tantes cases. També s’han apuntat al gris. Què vols. On vagis… Tots volem ser iguals, indígenes i nouvinguts, és indiscutible i és d’agrair. Uns quants parlen català. Deixem-ho aquí. Som de Saidí i aquí les cases, a l’hora de repintar la façana quan toca, es pinten de gris.

En tenim una de completament negra, de fa temps, vestida de materials impol·luts que ho resisteixen tot, pulcríssims, no agafen ni pols. De pedra artificial o de plaques  “resistents a la humitat, a la calor, a les influències mecàniques i als insectes”, publicita una de les firmes. Oberta als camps de secà de regadiu, bona vista. Sempre que hi passo a partir de la primavera i sobretot a l’estiu que hi fa una calda abrasiva em pregunto quanta refrigeració deuen necessitar els inquilins, però es veu que aquests materials, que de barats no en tenen res, també acumulen no sé quantes qualitats més, com ara i sobretot, diu la firma, “els avantatges d’una façana climàtica anteposada, i amb ventilació posterior”.

Tot la mar de bé, no m’hi ficaré pas, segur que no ens menteixen, si en algun ram podem parlar de progrés, cosa sovint força difícil, és respecte dels materials decents de tota mena (els indecents els coneixem prou i també progressen, en la indecència). Ara, i d’aquí ve que retregui els revestiments de façanes: per més que les firmes els fan acolorits, els més triats, per no dir que els únics, són els grisos, des del perla al més obscur, ratllant el negre. Passions grises. Passions d’ombra, seguint el gran historiador dels colors Michel Pastoureau que el gris és el color de l’ombra.

Per això he començat a llegir Peter Sloterdijk (1947) i el seu Pensar el gris. Una teoria política dels colors (Arcàdia, traducció d’Amadeu Viana), amb delit i summa atenció, que l’autor és dens, ple de matisos i un bon articulador dels mots combinats (parla per exemple de “la meteorologia de l’ànima”, trobo que molt ben vist). La gràcia d’aquest home és que com a filòsof, sovint polèmic (bravo!), alimenta el pensament amb la psicoanàlisi, l’art, la música, la literatura, la poesia, l’antropologia i les paraulotes i llenguatges dels mitjans de comunicació. Aquí comença directament amb Cézanne, que un dia va dir: “Fins que no s’ha pintat un gris, no s’és pintor”, s’ho fa seu i s’hi identifica: “Fins que no s’ha pensat el gris, no s’és filòsof.”

Perquè el gris ho impregna tot en els temps actuals. Per no parlar que de fa anys i panys, gris és un mot polivalent i ressonant que tothom comprèn de seguida en cada cas i expressió, i no sempre és color. “Un dia gris a Madrís”, va engegar un dia Quico Pi de la Serra i ho pot seguir cantant encara que els uniformes dels mossos i tota la resta de policies no siguin grisos. Potser els seus nous seguidors no n’estiguin al cas, però hi deuen posar una altra llosa al cel i la llum de la capital del regne i no sé quantes altres coses. El gris domina, cada volta més. Una petita mostra antropològica dels colors dels carrers en un poble ho manifesta i s’hi albira el perquè. Un poble gris. Perquè el gris fa modern. En efecte, ho és, explica d’entrada S amb verb juganer i polític de ressonància precisa i actual: “Cap política dels pigments despertarà la grisor de la seva letargia, encara que s’hi posin escarapel·les d’un verd nou o d’un roig antic. Més enllà que agradi o desagradi, el gris presenta a la vista dels nostres contemporanis tots els colors mancats de color de la llibertat alienada.” Tot és gris i ens hi adaptem, en tot. Beneïda mediocritat, mantell protector.

Continuo llegint i pensant el gris. Aquest agost tinc previst de pintar la façana de Saidí i si ja sabia que no seria de gris, ara encara hi estic més decidida. Res de gris, que en tenim prou i massa. A veure si encara em renyaran.