04.01.2020 - 21:50
|
Actualització: 04.01.2020 - 22:10
Fa uns quants dies, en una gran casa del Putxet de Barcelona, Lulú Martorell presentava el disc (vinil i CD) Amor etern alt grup de risc, amb material inèdit de Pepe Sales (vint-i-dues cançons) i quinze més d’interpretades per ella mateixa acompanyant-se al piano. Lulú Martorell, filla d’Oriol Martorell, es va formar a la coral Sant Jordi i no ho sabíem, però és una intèrpret personalíssima.
Aquest treball és la culminació d’un projecte de recuperació de l’obra musical, pictòrica i literària de Pepe Sales (Barcelona, 1954 – Vallclara, 1994), que ha ocupat la periodista Lulú Martorell (amiga de Pepe Sales), l’escriptor Martí Sales (nebot) i Joan Sales (un dels seus deu germans) durant el 2019 i que els ha portat a mostrar la seva obra pictòrica al Konvent de Berga i a editar el llibre La passió segons Pepe Sales (Labreu edicions), que fa funcions de catàleg, perquè aplega una selecció àmplia de les seves obres: tres dietaris, algunes cartes i totes les cançons de Cançons d’amor i de droga que va compondre.
El punt de partida d’aquest projecte es remunta al 2003, quan Albert Pla es va interessar per les cançons de Pepe Sales, en va fer un espectacle amb l’Àlex Rigola al Teatre Lliure, Cançons d’amor i droga (Pla es fa el Sales), i va enregistrar dos CD. Arran d’això, també va néixer el documentari dirigit per Lulú Martorell Pobres, pobres, que els donguin pel cul, que va guanyar el premi del Festival Inèdit.
Fa temps vam parlar amb Martí Sales sobre el llibre i ens va explicar com es van cuinar els diferents projectes que han sorgit al llarg del 2019: ‘Des d’aquell 2003, la Lulú, el Joan Sales i jo pensàvem que hi havia una part important de l’obra d’en Pepe que no s’havia vist mai, que era l’obra pictòrica i que era repartida per cases de familiars i amics. Teníem moltes ganes d’ensenyar-la, perquè és molt potent, però no sabíem com, perquè no ens l’imaginàvem en un espai institucional, amb segurates, assegurances pel mig i tot això. El Pepe, en vida, ja no va participar de res de tot això (ni es va ficar en el mercat de l’art) i per això, quan pensàvem a ensenyar-la, topàvem amb aquest mur. Per això la idea va acabar en guaret, fins que l’any 2018, un dia dinant a Vallclara, que és el poble de la família Sales, al costat de Poblet, a casa del Joan, vaig veure la llum: vaig connectar el Konvent i Pepe.’
L’exposició la conformaven un centenar de quadres de Pepe Sales, que es van repartir per tot el Konvent, l’espai d’art i residència d’artistes de Berga. Es va poder veure del 13 d’abril al 16 de juny de 2019. Portava per títol La passió segons Pepe Sales. I explica Martí Sales: ‘Vaig pensar que el Konvent és un lloc on el Pepe hauria estat feliç d’exposar, perquè no forma part del mercat de l’art, perquè és un projecte que forma part dels afectes, de la família, de l’embolica que va fort, d’allò que és bastard, que es troba al marge però que alhora és central per la seva potència, perquè toca tots els pals (música, pintura…), perquè és llibertari… Era perfecte.’
I en aquest procés de creació de l’exposició, els impulsors van valorar d’acompanyar-la d’un catàleg, però l’edició sortia cara. I aleshores va entrar en joc Labreu edicions. Feia deu anys que havia publicat el volum Sense re, sense remei, aplegant les Cançons d’amor i de droga, els dietaris i una petitíssima mostra de l’obra pictòrica de Sales.
Comenta Martí Sales: ‘Aleshores vam pensar que per què no agafàvem el material publicat per Labreu, que ja no es trobava, el reeditàvem amb un text que expliqués l’exposició, hi afegíem més imatges d’obres, hi posàvem el nom de l’exposició –que és un títol molt bonic– i fèiem confluir llibre i exposició. I ho vam fer. La passió segons Pepe Sales és un títol que expressa molt bé el via crucis personal que va passar els últims anys, la importància de la religió en la seva imatgeria (és ple de crists i creus en la seva obra) i, d’una altra banda, la passió amb què va viure la seva vida.’
‘Aquest llibre explica molt bé qui era Pepe Sales, s’explica ell solet amb les seves cançons i dietaris. Hi ha molta informació de la manera com vivia, què pensava, per quins camins circulava i per quins no circulava. Si algú es llegeix aquest llibre entendrà perfectament qui era. Conté tres dietaris, que són tres moments de la seva vida, alguna carta i totes les seves Cançons d’amor i droga.’
El primer dietari, Diari del 79, l’escriu quan té vint-i-cinc anys. És a Barcelona, ja ha passat per la presó (el van condemnar per tràfic de drogues) i aquells mesos a la Model coincideixen amb l’execució de Salvador Puig Antich. És un fet crucial de la seva vida. El dietari del 79 se situa després, durant el desgavell d’haver-se sortit d’aquesta situació. El segon dietari, Mútua de Terrassa 1981, explica com l’internen en un hospital per desintoxicar-lo i el fracàs del procés i el seu patiment. I el tercer dietari és Vallclara, 1988. ‘És la ciutat, l’hospital i el poble. Ell també necessitava el poble, perquè la ciutat l’havia viscut molt a fons’, diu Martí Sales.
‘Aquests tres moments dibuixen molt bé el pas d’un jove al qual li han passat moltes coses, que ha viscut molt i només té trenta-quatre anys, però li ha passat de tot. I això també es nota en l’escriptura: la veu va canviant, les experiències van sedimentant, això es veu en l’estil.’
‘Ell escriu i dibuixa ja de petit. Però no pensava mai en una estructura artística de conservació de la seva obra, per això molt de material s’ha perdut. Piles de llibretes i més material. Però de què n’ha restat, la Lulú, en Joan i jo vam fer un buidatge i crec que la part més representativa és la que hem posat en el llibre. Encara hi podria haver alguna escorrialla més, però no es tracta de publicar-ho tot tampoc, perquè hi ha coses que no tenen tant d’interès. Aquests dietaris l’expliquen molt bé.’
La sensació és que és un home amb un món riquíssim, honest en el relat de què li passa, lúcid, que intenta reflotar. Però és un àcrata, homosexual, llibertari, que no encaixa. I en aquest desencaixament s’hi troben més de la seva generació. En un moment que se suposa que tot aflora perquè s’ha mort el dictador, ell és dels primers a adonar-se que tot és mentida, que no canvia res. Ell ja veu que la transició és un engany.
I Martí Sales afina: ‘És la constatació d’un desencaixament. Ell veu que el món està molt estructurat en unes ortodòxies de què no forma part. I com et busques la vida en aquestes circumstàncies, de no voler passar per l’adreçador? És la constatació de totes aquestes dificultats i de totes les alegries que dóna, també.’
I alhora és la descoberta d’un home sensible, de la manera com s’estima la seva ciutat i com necessita la natura, també. En aquest sentit, explica Martí Sales: ‘”La meva estimada quadrícula de merda”, deia de Barcelona. I sempre mostrava aquesta dicotomia entre Barcelona i Vallclara. Perquè a Vallclara també hi passava temporades, com es veu en el dietari del 1988, que és el que més m’agrada, perquè està molt fi en l’escriptura i és ple d’introspecció. És molt bonic de veure també l’evolució personal que fa en els tres dietaris.’
‘Ell va escriure cançons i va pintar tota la vida. Eren vasos comunicants. Jo crec que no tenia vocació d’escriptor de novel·les, sinó que la seva vinculació amb la literatura es trobava amb la seva creació com a lletrista. Els dietaris, diria que no tenen una voluntat literària, sinó que complien una altra funció. I no els vam voler polir, perquè la intenció era que fessin una funció testimonial. No ensenyem tant una escriptura (excepte en el tercer dietari), com el fet de deixar que s’expliqui una persona.’ És Pepe Sales.
