Ha passat un dia i hem empès un any

D’ençà del segle VI que comptem els anys a partir de l’esdeveniment que els cristians commemoren per Nadal. Per contra, el canvi d’any el celebren totes les cultures, fet que en delata l’atavisme. Els festeigs d’any nou són un vestigi del temps circular de les edats mítiques, el temps en què es renoven les energies i es rejoveneix la vida, com ho fa la natura en acabar-se la hivernada. Per això els xinesos, que celebren l’any nou al febrer, l’anomenen festival de primavera. Les comunitats nahua el celebren a mitjan març, d’acord amb el calendari asteca, i els assiris de l’Irac, Síria i Turquia el primer d’abril. Els occidentals el celebrem el primer de gener, el mes de Janus, déu de les entrades, els llindars i les transicions, que mira en direccions oposades: el déu de l’ambivalència. Potser és perquè mirem al futur identificats amb el passat, que els propòsits de l’any nou ens duren tan poc. Formulats amb escepticisme, ja d’antuvi són condemnats al fracàs.

Com tantes coses llegades per l’imperi romà, el nostre any nou canalitza la tensió dinàmica entre la mitologia pagana i el cristianisme. Del paganisme heretà la idea del retorn al temps pristí dels orígens, i del cristianisme el temps lineal, cada vegada més allunyat del començament i més a prop de la fi del temps, d’aquell destí que Hegel anomena el final de la història i que el seu deixeble díscol, Karl Marx, profetitzà en la dissolució de l’estat dins una societat sense classes. Marx transformà l’Apocalipsi hebreo-cristià en escatologia política, anunciant la destrucció de la Babilònia burgesa i la gloriosa vinguda del proletariat transfigurat en dictador. De fet, la revolució, com ho declara el nom, inclou un component mític en la referència al moviment anular dels planetes.

La visió messiànica de la revolució, fixada en lleis tan ineluctables com el desplaçament dels planetes, pren en el nostre any nou una qualitat utòpica moderada. El salt al futur és refrenat per una mirada de comiat a l’any que acaba, a les coses que havent passat exerceixen una força de gravetat inexorable sobre el temps que comença. Encara no hem paït el raïm de les campanades, que ens adonem que ja som en el nou any. El llindar era fictici, o més exactament virtual, una transició convencional per a endreçar els esdeveniments en una història perioditzada, més comprensible que la sincronia d’un present contemplat sub specie aeternitatis.

A la vida de les societats les transicions determinants no són cosa d’un dia ni d’un any. Fa molt temps que som immergits en un canvi cultural de grans proporcions i conseqüències incalculables. Per cultura no vull pas dir un repertori de referències artístiques o científiques, ni els continguts d’una secció habitual dels diaris, ni menys encara els sectors econòmics afectats per l’administració d’un determinat departament o ministeri, sinó, d’acord amb el sociòleg americà Philip Rieff, un sistema de requeriments morals organitzats en un sistema de símbols fixat en institucions. Quan arriben a condensar-se en una cultura, els requeriments esdevenen normatius i tenen la funció d’assegurar la cohesió i supervivència de la col·lectivitat.  En èpoques de crisi es pot comprovar si la disciplina social és suficient per a consolidar la unitat i afermar la disposició de l’individu a sacrificar-se en benefici del grup. Del punt de vista col·lectiu, un sistema regimentat té menys risc de descomposició que un de lax; però una cultura que sols consisteix en instruments restrictius no és suportable i a la llarga promou formes d’indulgència contranormativa que deixen respirar l’instint. Al principi, el cristianisme combaté els efectes aclaparadors del sentit de culpa generat pel sistema de controls que sant Pau anomenà “la llei”. L’heretgia introduïda per Jesús en el judaisme, la pedra d’escàndol de l’ortodòxia, era arrogar-se la facultat de perdonar les culpes. Una usurpació de poder institucional, que tornà a dividir la institució religiosa quan Luter proclamà contra Roma que no calia obtenir la remissió dels pecats amb obres, i menys encara comprar-la amb butlles, car la humanitat ja era redimida en la creu i sols calia obrir el cor a aquest miracle.

Però arriba que al seu torn una cultura de remissió esdevé una cultura de compulsió, com ho solen ser les que se sostenen amb la fe, que és l’antítesi de l’anàlisi. La fe comença essent una reorientació de la voluntat per sovint acabar lliurant-se al principi autoritari. Aleshores desencadena les forces d’una nova heretgia o simplement d’una distensió que fa perillar la continuïtat de la cultura. Del segle XIX ençà, abans i tot que Nietzsche anunciés la mort de Déu, el cristianisme ha deixat de ser la cultura normativa d’Occident. La duració d’una cultura depèn de l’equilibri entre els mecanismes de control i els de relaxació. En el llibre ja clàssic, Rieff observava en la cultura dels anys seixanta l’ascens d’un corrent que ell anomenà cultura terapèutica. A mitjan segle XX la modernitat havia arribat al punt de ruptura en què una cultura no pot mantenir-se com a ventall d’exigències morals aplicables.

Quan s’arriba a aquest punt la cultura deixa d’aplicar-se en àmbits més i més amplis de la vida social, exigint cada vegada menys i esdevenint més permissiva. Hi ha regressions conspícues i parts significatives de la població recuperen nivells d’agressivitat que semblaven quedar enrere. Canvia el pes relatiu de les institucions i les formes simbòliques annexes, i alhora apareixen simbolismes alternatius que guanyen suport i competeixen per esdevenir els nous organitzadors de la societat. Com observa Rieff, fins ara a totes les cultures conegudes han predominat les modalitats de control i la institucionalització de la disciplina. Però quan la modalitat simbòlica de la distensió avança fins al punt de no assegurar les normes de la moral titular i comença de contradir-les, és senyal que la cultura perilla. A les darreries d’una cultura, diu Rieff, les modalitats de distensió comencen a semblar controls i a actuar com a tals. Són el preludi de la cultura nova.

Sols cal mirar amb deteniment la cultura actual per a adonar-se que encara estem immergits en la transició que Rieff observava fa més de mig segle. El present es caracteritza, més que no pas aleshores, per la convergència de doctrines que no demanen noves restriccions sinó que proposen el predomini de tot allò que es pugui aconseguir amb diners, que la tecnologia sàpiga crear i la ciència concebre. Actualment, afirma al final del llibre, encara no han aparegut els representants d’un simbolisme de la renúncia, una elit capaç d’administrar una nova cultura del compromís. Avui no sembla pas que el diagnòstic pugui ser gaire diferent, llevat que considerem com a elit els partidaris d’un ascetisme postmodern en la lluita contra el canvi climàtic. En tot cas, encara és aviat per a veure-hi una autoritat institucional d’abast general.

El 2024 s’obre amb la perspectiva no pas d’una renovació cultural profunda sinó d’aprofundiment de les crisis de l’any anterior, amb un potencial de desestabilització global molt notable. Així i tot, en aquesta data la gent fa propòsits d’esmena, i el de l’articulista és d’esforçar-se a escriure amb més claredat i precisió, com alguna vegada li ha reclamat algun lector molest amb l’ús de subordinades i els circumloquis esmerçats per caçar la idea, més evanescent com més fina. Pot passar, però, que la comesa de precisió i claredat vagi en sentit contrari del lloc comú i la superficialitat expressiva. Car llegir no ha de ser mai lliscar pel text. Ho he dit alguna vegada, però hi torno com tornen sempre els propòsits de l’any nou: l’escriptor és responsable d’allò que escriu (i de res més), però en el reialme de la comunicació el lector té una responsabilitat inalienable, és a dir una obligació ètica, envers allò que llegeix.

Bon any nou a tothom.