12.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 13.11.2023 - 09:03
José Ramón Manzanares Codesal no és un jutge qualsevol. És un símbol de tot allò que funciona malament en la judicatura espanyola. El titular del jutjat de primera instància 104 de Madrid té un passat molt tèrbol a Catalunya, amb un expedient tacat de males praxis i irregularitats. Tot plegat es va saldar amb una condemna per prevaricació continuada i l’expulsió de la carrera judicial, fins que va ser indultat pel govern de José María Aznar. Ara, Manzanares té a les mans una demanda per a aturar la tramitació de la llei d’amnistia i haurà de decidir si és competent per a tirar-la endavant.
Primerament, el magistrat havia acceptat la demanda d’una ciutadana anònima –tot i que no se sap el text de la llei ni s’ha portat al registre del congrés espanyol– i havia citat avui les parts a les 10.30. Tanmateix, la setmana passada, se’n va desdir i va suspendre la vista mentre rumiava si era competent per a assumir el cas. La fiscal Marta Columna ja li ha demanat que s’inhibeixi perquè creu que ho ha de tractar el Tribunal Constitucional espanyol i no pas un jutjat ordinari.
La demanda de Madrid no és un fet aïllat i forma part d’una ofensiva ultra. Ara fa unes quantes setmanes, l’advocat sevillà José Luis Sariego va penjar a internet un model de demanda contra l’amnistia i d’aleshores ençà –amb l’impuls d’uns quants mitjans– se n’han presentat centenars en jutjats de tot l’estat espanyol.
Els draps bruts de Manzanares
El 1991, després d’haver fet de funcionari de presons, Manzanares va arribar al jutjat de vigilància penitenciària número 1 de Barcelona, en què romangué fins el 1999. Allà es va fer famós pel seu comportament altiu i agressiu, que derivava en menyspreus constants als presos i advocats. Segurament, el magistrat se sentia impune perquè el seu pare, José Luis Manzanares Samaniego, era vice-president del Consell General del Poder Judicial (1990-96).
El jurista Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans, va coincidir amb Manzanares i diu que era “un jutge contra natura”, perquè incomplia rutinàriament l’article 76 de la llei penitenciària, en què es detalla que el jutge de vigilància penitenciària ha de “salvaguardar els drets dels interns i corregir els abusos i desviacions que, en el compliment dels preceptes del règim penitenciari, es puguin produir”.
“Quan va arribar al jutjat, em va cridar al seu despatx. Jo portava els casos de molts presos, que després de les condemnes eren abandonats pels seus advocats. Al despatx, va tancar la porta i em va dir que ja sabia qui era. La seva presència, molt corpulent, era amenaçadora. I em va advertir que em preparés per a allò que vindria”, diu Rivera, que relata que els anys següents van ser un autèntic calvari.
Eren els anys de la sida i de l’heroïna a les presons catalanes. Rivera recorda les altes taxes de mortalitat i com hi havia enterraments cada setmana. “Era una cosa terrible. Tramitava moltes peticions de llibertat condicional per malaltia terminal per evitar que els presos morissin entre barrots. Però Manzanares, amb una visió molt esbiaixada i autoritària, dictava moltes denegatòries”, continua.
Arran de les males praxis del jutge, Rivera i més advocats, per defensar la seva tasca a les presons, van cercar aixopluc professional als tribunals –amb una querella inclosa–, al CGPJ i al Col·legi d’Advocats de Barcelona. Tanmateix, el magistrat, en compte de canviar d’actitud, encara va endurir més la croada contra els presos i els advocats.
“La situació era extrema. Els presos es morien com mosques. Era desesperant per les famílies, especialment les mares. Les peticions de llibertat eren perquè poguessin morir a l’hospital acompanyats dels seus. Arran de la sida, es quedaven en estat vegetatiu i la concessió de la llibertat permetia la retirada de la vigilància policial. Així morien acompanyats i no emmanillats”, explica Rivera.
Finalment, els greuges i els menyspreus es van fer insostenibles i l’advocat va decidir de visitar el jutge al seu despatx. La reunió va acabar amb una forta discussió i amb Rivera denunciat per desacatament. “Vam tenir una enganxada molt forta. Li vaig dir de tot i vaig marxar donant un cop de porta”, diu el jurista, que finalment va ser absolt per un tribunal, però, consumit per la pressió, va decidir de deixar la pràctica activa del dret.
Condemnat i rehabilitat
Després d’anys acumulant queixes i denúncies, el 15 de novembre de 2001, Manzanares va ser condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) a dos anys i mig d’inhabilitació per un delicte continuat de prevaricació. L’element que va fer vessar el got va ser la gestió dels permisos de Nadal a la presó dels Quatre Camins el 1998. Segons la sentència, el jutge va alentir la concessió dels permisos amb nous tràmits, fet que va deixar la presó al llindar del motí.
“Va obrar amb malícia perquè va col·locar en un lloc preferent la seva pròpia convicció o voluntat a la llei”, deia el tribunal, que també assenyalava que Manzanares tenia la intenció de “produir una situació de malestar a la presó per posar en evidència que la nova política penitenciària seguia una línia equivocada”. El jutge solament va resoldre 95 peticions de les 242 que va rebre, tot i que la majoria tenia l’aval de la junta de tractaments de la presó.
Per salvar la situació, la direcció dels Quatre Camins i el Departament de Justícia van haver de concedir noranta permisos extraordinaris de quaranta-vuit hores. “Manzanares mantenia en aquella època unes relacions pèssimes amb el director de la presó, Josep Font. Ben al contrari, les relacions del jutge amb els sectors més reaccionaris del funcionariat eren excel·lents”, relatava El País, després de la condemna.
L’advocat de Manzanares era Cristóbal Martell, que va qualificar la sentència com “una bastonada” i va dir que el jutge estava “contrariat i destrossat”. La fiscalia va dir que presentaria un recurs contra l’absolució de Manzanares d’un altre delicte greu de prevaricació, pel qual demanava quinze anys d’inhabilitació. Tanmateix, el fiscal general de l’estat espanyol, Jesús Cardenal, ho va paralitzar.
El 24 de gener de 2003, el Tribunal Suprem espanyol va resoldre el recurs de la defensa del jutge i va confirmar-ne la condemna i l’expulsió de la carrera judicial. Però, poc més d’un any després, el govern de José María Aznar li va commutar la pena d’expulsió per una altra de tres anys de suspensió d’exercici professional, a condició que no cometés cap més delicte dolós durant tres anys.
El 16 de juliol de 2004, després de l’acord del CGPJ, el ministre de Justícia espanyol, Juan Fernando López Aguilar, va signar el reingrés de Manzanares a la carrera judicial com a titular del jutjat d’instrucció número 2 de Sabadell.
