El passat sempre és un pròleg

Intenten escriure un text nou…. però mai s’atreviran a canviar la història de la constitució (conseqüència del 1714).

Per ells seguirem sent espanyols sempre més. I per això fet dir a un militar amnistiat que l’amnistia només té sentit si els catalans acceptem ser fidels a les lleis espanyoles. Amb això Sànchez ja té via lliure per concedir una espècie d’amnistia condicionada a que, més endavant, ell o el PP puguin tornar a castigar tots els independentistes.

Sempre hi haurà una excusa constitucional per seguir amb una Catalunya sotmesa (amb amnistia o sense amnistia).

Sànchez també té la seva intel·ligència política repressora. Sànchez és una part de l’escorpí que mata la granota bondadosa.

Opino que la missió fonamental de l’independentisme en aquest moment és augmentar la ingovernabilitat i la inestabilitat de l’estat. Per tant, després d’exigir una sèrie de millores per a Catalunya, les seves finances, la seva llengua i cultura i el seu reconeixement com a nació amb dret a l’autodeterminació, com que al final serà inassumible, impedir la investidura i anar a noves eleccions.
No hem de perdre de vista que els aparents retrocessos, com els indults i un possible succedani d’amnistia no són més que intents d’avançar-se a la resposta dels tribunals europeus, com va passar amb els indults i com pot passar amb l’anul·lació del judici del procés. I aquests aparents retrocessos els presenten com un emblanquiment de la feble democràcia espanyola per fer-la digerible cara enfora. Però seguiran legislant contra el català i la immersió, incomplint les inversions en infraestructures, no executant la meitat del pressupost, etc. Tots aquests “detalls” quedaran amagats. El millor que ens pot passar en el context actual és que segueixi havent un gobierno en funcions i que depengui d’alguns parlamentaris decidits a no donar-los treva.

ALGUN DIA HAVIA DE PASSAR

El genocidi econòmic, el genocidi jurídic, el genocidi social i, sobretot, el genocidi cultural contra els catalans ja no el poden ocultar perquè tot se sap, i ho sap tothom.

Catalunya serà un nou estat democràtic d’Europa, independent del regne d’Espanya, en forma de república, o no serà.

Per tant, ja estem al davant de dues premisses de vida o mort, per una banda la proposició irreversible de la independència de Catalunya i, simultàniament, la ingovernabilitat fins a l’esfondrament del regne d’Espanya abocat al pendent ferroviari, també irreversible.
Amb aquest objectiu, l’únic camí transitable de l’independentisme consisteix a fer marxar Espanya de Catalunya, i ja es comença a veure la inseguretat del colonitzador.

Abans de la desfeta del PSOE, el ministre José Manuel Albares fa una inesperada i abrandada defensa de l’ús del català a Europa, i se senten a Madrid veus d’amnistia i d’autodeterminació que, naturalment, fan bullir la sang dels més díscols i repatanis.
Però fins i tot Pedro Sánchez forçat per les circumstàncies es veu obligat a comportar-se com no ho havia volgut fer mai.
Diu Partal que veurem amb desconfiança, això sí, fins on aguanta i quin gir copernicà no és capaç de fer, per veure on ens porta a nosaltres allò que en definitiva ja és una manera evident de fer marxa enrere, de reconèixer que han fracassat.
Sempre he pensat que algun dia havia de passar.

Exacte: com sempre ha passat, sempre, la repressió ha fracassat; perquè les repressions sempre acaben fracassant, encara que tardin molt. Com va fracassar la repressió a Sud-Africa, per exemple. Per la llei dels grans números, per les lleis de la mecànica quàntica. I ara aquest troç de quòniam que és P. Sánchez està comprobant-ho: arriba un moment que la repressió i l’actitud autoritària deixa de tenir sentit, i cedeix el pas a la lògica del mínim esforç amb el rendiment màxim. Les ingents despeses de tot tipus, econòmic, polític i diplomàtic que España ha tingut i segueix tenint des de fa ja uns quants anys, no es justifiquen per uns guanys pirrics i inútils, perquè el problema segueix trobant-lo cada dues passes. i no el resolt! I P. Sánchez no és tant ruc, com per no veure-ho.

Penso, potser equivocadament, que de bon començament la primera exigència catalana al PSOE havia de ser ja el dret d’autodeterminació i l’amnistia. Compte amb el relat, Sanchez segueix dient que han millorat, ells, la convivència a Catalunya i així tot va millor. I compte amb la imatge que podem donar els catalans, de nacionalistes egoistes i desagraits, si al final no és recolza a en Sanchez i PSOE, ells que ens estan donant de tot amb aquesta cavallerositat generosament espanyola.

Reflexionant sobre el tema, penso que la clau és el Zapatero. Malgrat la molt extensa creença que ens va enganyar amb l’Estatut, soc del parer que va fer tot el possible per mantenir-lo tal qual el varem aprovar al parlament català. Se li retreu que no va complir la seva paraula, però el que va passar és que no va poder amb les mòmies del PSOE (els González, Guerra i barons territorials) sumats al PP i l’establishment. Recordem que va caure Pascual Maragall, tant volgut per molts catalans i varen posar el peix bullit del Montilla, tal qual ara el Salvador Illa.
Dic tot això, perquè penso que Zapatero és dels poquíssims socialistes benevolents, empàtics, i que sempre busquen la convivència -en el bon sentit ee la paraula. Zapatero és ara l’assessor de Sánchez i de les poques veus que entenen que Espanya se’n va pel pedregar amb la seva reacció política, periodística, jurídica i policial al procés. Aquí està la clau i ha convençut Sánchez, qui pot combinar el desig per seguir governant amb el canvi de paradigma necessari per Espanya. Per això també, insisteix ara Sánchez amb la renuncia a la unilateralitat, l’aspecte clau per tenir-nos subordinats sense perill, tal qual ja ha acceptat ERC amb conseqüències desastroses per Catalunya.
Puigdemont ha d’aprofitar la situació sense renunciar a res. Sánchez està molt condicionat i, si se’l força, ho acceptarà tot.

Com sempre gràcies Vicent; comparteixo l’opinió del Sr. Josep Maria Martín 22:20
Com també està clar com ja he fet esment més d’una vegada, que si la situació/negociació no estigués a les mans del president Puigdemont, ja no hi hauria tanta esperança/opinions, doncs si tot depengués com ja va passar en les dues últimes legislatures del govern d’aquesta espaÑa franquista i corrupte a les mans d’aquesta secta d’ER, Bildu i Compromís, tot ja estaria dat i beneït.
Malgrat aquesta realitat a l’últim baròmetre del CIS l’opció de vot entre la secta d’ER i JxC està igualat.
Ja veus Vicent, viure per veure; però queden poques setmanes per acabar de veure com queda tot plegat i si al final el president Puigdemont és un bon estratega debant de tant de triler i mentiders.

DESPRÉS DE TANTS SEGLES, UN CERT DETERMINISME DE COM SERÀ L’OBRA…

Sense revolta catalana contra Espanya, que és el panorama del pròleg, no hi haurà concessions ideològiques irreversibles.

I així s’escriu el pròleg, Sánchez fa el que li interessa al seu govern, com diuen els “t. proscrits”, concessions sempre reversibles, malgrat que el “pinyol” de l’Estat grinyoli i les patums feixistes xisclin de ràbia. Sempre afavoreix a Sánchez aquest bram…

Crec que Puigdemont hauria de forçar al màxim Sánchez, enfrontar-lo al “pinyol”, per després dir-li que res de res… Penso que és el que ja fa.

Tot això és preocupant. Sanchez necessita la perifèria, el que ells anomenen ” la otra españa” per poder governar, perquè la resta és una zona agrària ultraconservadora, molt franquista. Els altres no ens volen, no ens necessiten més que per alimentar el seu afany patriòtic imperialista espanyolista. Els socialistes no es poden permetre perdre “la otra españa” i els del pp tampoc, i ambdós es confonen en aquesta ràbia possessiva envers les altres nacions que conformen l’estat espanyol. Nosaltres no som “la otra españa”. Som Catalunya, Països Catalans. No hem de mirar més que pel nostre interès i no deixar-nos enredar per cap estratègia que lideri l’estat del qual fem part espero que per molt poc temps més. Cap nou estatut, cap nou encaix, cap revisió de la constitució, cap retorn, ni pacte fiscal. Independència

A mi em sembla més aviat que tot això que veiem és una reedició d’allò que ja sabem de Pedro Sánchez: només li interessa el seu poder. Ara diu vol desjudicialitzar, però està guanyant temps. En la línia del pronòstic que fa Salvador Cardús, crec que anirem a eleccions al gener amb un nou discurs de Sánchez que ell ha obert la porta de la negociació amb tothom però Junts li ha posat unes condicions no assumibles, i ara reapareix com el gran salvador d’Espanya. I el resultat més probable, però no pas segur ni de bon tros, és que guanyi més escons i després sigui investit ja només amb els vots d’ERC que tan barats sap que li surten. I l’amnistia, i segurament l’oficialitat del català a la UE, quedarà molt descafeinada si és que queda (i l’autodeterminació anirà a un altre capítol de la taula del diàleg imaginari).

Efectivament el que ha passat fins ara és un pròleg, tal com va sentenciar el gran mestre literari anglès.

M’agradat la frasse de’n Enric Viver 22:19: “La ideolgia de Sanchez és el sanchisme”. Tens tota la raó amic Enric. El president, en funcións del gover del pais veí es un supervivent, farà salts mortals i sempre caurà de quatre potes comels gats.

Negarà l’evidencia. Trairà fins i tot als seus pares si aixo l’ajuda a sortir ilès de qualsevol “refriega”.

En aquests moments del pròleg hem de saber fer amb ell el que ell sab fer amb tothom.

Com a seguidor incondiciónal que soc del MHP Puigdemont, tinc por de que discrepanciés amb ell per part dels ressentits del Consell de Representats escollits democraticament, que no van entendre bé quina era la seva feina i en van fer una que no era la seva, ara pugui retardar la feina de formiga feta a l’exili.

Les frase sensera és: “el present és el què tenim, el passat és un pròleg”. Jo ho entenc com que el present és una conseqüència del passat. Què vol dir això?, quin és el pròleg?. Tot el què va succeir del 2010 fins ara mateix ha servit perquè el món tingués una mirada diferent O simplement una mirada sobre nosaltres, com nosaltres l’hem tingut sobre els palestins, els libis O els ucraïnesos -per dir-ne tres que la guerra O les desgràcies els han remarcat. També els espanyols -alguns- comencen a buscar respostes en un nou espai que s’ha encès un llum. Hi ha una altre frase del genial poeta anglès: “El temps no fa marxa enrere, per tant, fes un jardí que envolcalli la teva ànima i no esperis que algú t’hi porti flors”. El llenguatge poètic no és racional, és emocional. Deixem-nos de poesia. Sigui com sigui ens ho haurem de fer nosaltres, no esperem les flors de ningú.

Trobo ben interessants dos comentaris contraposats que llegeixo.
Tant el comentari de Jordi Sanahuja, sobre el tarannà (talante) de Zapatero, i la seva possible ascendència sobre Sànchez, que pot portar-nos a una segona oportunitat, guanyant concrecions d autogovern, que no d’autodeterminació; com el de Joan Mollà sobre la millor opció per a nosaltres, que és la provisionalitat inestable espanyola, per tant, escepticisme sobre com podem demanar un canvi a la natura de l’escorpí.
La meva intuició és que pot resultar més encertada la segona aproximació : l’ escorpí no vol / no pot canviar la natura.

Malauradament hem viscut manta vegades que amagada sota la paraula “concòrdia” hi ha la seva impotència per acabar amb Catalunya. No el seu propòsit d’esmena.
Fan de la necessitat virtut.
És molt difícil confiar en qui t’ha decebut i reprimit anteriorment quan et diu que “ara sí, et respectarà i t’estimarà tal com ets”.

Per tant, no una, sinó dues tasses de confrontació intel.ligent. Seguim.

Confiar en aquest individu? No siguem beneits. Un record: Un altre mentider, Zapatero va dir que defensaria el nou estatut que s’estava cuinant. Què va passar? Quan l’estatutet arribà al congreso un tal Guerra li passà el ribot i després el tribunal constitucional acabà la faena deixant-lo com una pelleringa. Farchanchez pot aprovar una amnistia que els tribunals podran rebutjar, però ell tot satisfet 4 anys més a la Moncloa. Catalunya només té una opció, bloqueig de les institucions espanyoles, eleccions catalanes i reactivar la DUI del 2017.

Suposant que el Sr. Sánchez reconegui que han fracassat o bé només és una tàctica del tot premeditada, ja que compta amb la possible obsessió del Sr. Puigdemont per arrabassar l’hegemonia a ERR: Què perd amb aquest fingit o no penediment?
Però parlant de fracassos; doncs, que és una NO DUI de 8 segons:
Un gran èxit?
O
Un gran fracàs?
“” Només uns quants troben el camí, altres no el reconeixen quan el troben, altres ni tan sols volen trobar-lo. Lewis Carroll “”