Passat Sant Jordi: el gust segrestat?

A mitjan 2020 vaig publicar una novel·la: El paisatge d’uns crims. L’acte sublim de Marimon. Acabàvem de passar la primera onada de la pandèmia, la més sorprenent i mortal, però Ramon Nadal, l’editor d’Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès, va considerar que podíem provar de llançar el llibre, que ja estava en marxa abans del sotrac de la covid. El primer dia d’agost vam fer-ne una primera presentació a la Pobla de Ferran, a l’aire lliure, no es podia fer de cap altra manera. Hi van assistir cent persones. La Núria, de la llibreria Sauret de Tàrrega, va pujar als Comalats i va vendre 51 exemplars del llibre. Va ser un dia emocionant.

Des d’aleshores, d’El paisatge d’uns crims se n’han venut o regalat prop d’uns cinc-cents exemplars, no hi arriba. Semblen pocs, veritat? Ja sé que això es pot explicar amb molts arguments: jo he publicat molts llibres, però no de narrativa; l’editorial és d’aquestes cases petites tan fabuloses que abunden per Catalunya, però que no poden pagar anuncis als diaris; és possible que el llibre sigui un desastre, vés a saber, com apuntava una escriptora abans d’aquest Sant Jordi (“El problema no és que es publiqui molt, sinó que es publiquin llibres de no prou qualitat”), excloent-se ella mateixa de l’equació, és clar.

I, tanmateix, per poder dir que un llibre és dolent, primer l’has de llegir. I, abans d’això, t’has d’assabentar que existeix: depenem de les informacions que ens arriben del periodisme cultural; de les promocions, si n’hi ha; que es distribueixi o no per les llibreries del país, que sigui a la vista, físicament; o del meravellós mecanisme del boca-orella, que les xarxes socials han amplificat. Caram! No dic que el meu llibre sigui una meravella, però és que en el moment que va aparèixer al mercat va tenir un ressò que em va sorprendre; en van parlar –i bé– a Núvol, El País, el Punt Avui, Diari de Tarragona, la República, unes quantes ràdios o, entre més mitjans, a VilaWeb mateix. I el llibre, amb més sorpresa encara, va ser un dels deu finalistes del premi Òmnium a la millor novel·la del 2020, l’any que va guanyar Boulder, d’Eva Baltasar. I, malgrat aquest ressò periodístic, i del presumpte impuls comercial que hauria de significar l’anunci d’haver estat triat preventivament per al premi d’Òmnium, “només” s’han venut cinc-cents exemplars d’El paisatge d’uns crims.

Explico això, ho prometo, no per fer propaganda d’aquell llibre. A mi només m’ha donat alegries, però ja forma part del passat, d’aquell moment en què els llibres tenen o poden mantenir els seus lectors entre els assidus a les biblioteques o en el mercat secundari. (Amb tot, si algú el demana a la seva llibreria de referència, el meu editor estarà content, i jo també, és clar.) Explico el meu cas perquè no tinc el dret de referir-me a altres casos similars que conec, uns quants, que també han tingut unes xifres de vendes reduïdes o aparentment reduïdes, però que no em pertoca de descobrir. Entre altres coses perquè la indústria del llibre és poc transparent en aquestes coses. Fixeu-vos que, cada any, per la diada de Sant Jordi, es parla dels llibres més venuts, però no sabem mai les quantitats exactes d’exemplars que la gent hem comprat.

Jo no sé si es publiquen massa llibres per a la massa lectora en llengua catalana que conformem arreu dels Països Catalans. Tampoc no m’atreveixo a dir que se’n publiquen de dolents sense haver-los llegits tots i sense posar-me jo el primer en el bombo de les potencials calamitats. Però tinc clares unes quantes coses. La primera és que si hi ha llibres dolents, també n’hi ha d’haver entre els més venuts de Sant Jordi, que una cosa és la literatura i una altra és la facturació. La segona és que hi ha uns mecanismes comercials que dificulten que ens assabentem de totes les novetats que van apareixent al llarg de l’any, o fruit d’aquesta mania concentradora de tantes editorials quan s’acosta Sant Jordi. Perquè no totes les editorials i/o distribuïdores poden pagar a algunes llibreries perquè col·loquin les seves novetats als aparadors; perquè hi ha mitjans que, en comptes de fer crítica literària de debò (és a dir, espigolar entre tot el que es publica per trobar allò més inusual o diferent), fan seguidisme de la força industrial i tots acaben parlant de les mateixes editorials, dels premis atorgats per uns jurats que actuen al dictat de la marca, dels autors més mediàtics. (Cal reconèixer, en aquest sentit, que l’imperi Planeta mou els fils amb astúcia.) La tercera és que, com a conclusió, els nostres gustos literaris estan segrestats per tots aquests fenòmens: les estratègies mercantils de les editorials més poderoses; l’absència d’una crítica literària que no es deixi arrossegar per aquestes estratègies; la falta de programes literaris –o culturals, en general– als mitjans de comunicació; i potser, no n’estic segur, per l’abundància de llibres i més llibres que encara no han fet el seu recorregut, que ja són substituïts per uns de nous.

I ara, per acabar, m’agradaria fer un tomb final al meu article. Voldria fer constar que estic supercontent amb els cinc-cents exemplars que s’han distribuït d’El paisatge d’uns crims, amb les converses que s’han generat en les successives presentacions, amb els articles que li han dedicat diverses persones. És clar que tothom aspira a arribar a molta gent amb la seva feina, però no podem caure en la síndrome de la quantitat, aquesta cosa tan pesada dels polítics que volen fer espectacle de tot el que és cultural sense entendre que l’art i la literatura, si tenen voluntat transformadora, és molt difícil que percudeixin sobre les masses. Una anècdota final sobre això: l’any 2004, arran de l’exposició sobre el Manifest Groc i les avantguardes catalanes que vaig dirigir a la Fundació Joan Miró, TV3 va emetre un documentari dirigit per Xavier Montanyà en què es reflexionava sobre la possibilitat que avui hi hagués un pronunciament cultural tan demolidor com aquell manifest de l’any 1928. A la televisió catalana estaven molt decebuts perquè el documentari havia tingut una audiència de seixanta-quatre mil espectadors. Jo, en canvi, acostumat al meravellós contacte minoritari que es produeix a l’aula universitària, vaig pensar que mai més una cosa en què jo intervingués podria arribar a tanta gent.