20.11.2024 - 21:40
La força de l’aigua del passat 29 d’octubre va tombar quatre ponts dels cinc que travessaven el barranc de Torrent (o rambla del Poio) a Picanya (Horta Sud). L’únic que va quedar dempeus és en un dels extrems del poble, i els veïns havien de caminar uns quants quilòmetres per anar als barris de l’altre costat, cosa que afegia un problema més a la situació que es vivia. Quan el nivell de l’aigua del barranc va baixar prou, els veïns mateixos van improvisar una passarel·la amb portes, palets, pedres i taulons per a poder travessar-lo. L’humorista i actor Xavi Castillo ho va mostrar a les xarxes.
View this post on Instagram
Però aquest invent casolà no era gaire estable, i algunes persones tenien dificultats per passar-hi. “No era gaire segur, podies tombar una pedra i caure a l’aigua”, comenta un veí. A més, al cap de pocs dies, va tornar a ploure i va quedar inservible. Una empresa local, Germans March, la va reforçar de manera voluntària amb blocs de formigó i li va donar fermesa. Ara, gent major, cotxets de nadons i carros de la compra la transiten sense problemes. Com agraïment, els veïns han col·locat un cartell en honor dels voluntaris.
A l’accés, dos policies locals reparteixen màscares i tiretes. Els demane si són de Picanya, però per a sorpresa de tots tres, em diuen que són de Bétera (Camp de Túria), el meu poble. “Tu de qui eres?”, em pregunta Miguel Ángel. Durant aquestes setmanes els han enviat a fer tasques a les zones afectades, com ara, repartir menjar i fer campanya de conscienciació. La pols en suspensió, el fang, el llot i tots els residus que encara hi ha als carrers poden transmetre infeccions. Al barranc, la poca aigua que encara hi ha comença a estancar-se i també fa molta pudor.
A l’altre costat del barranc hi ha el barri de Vistabella. Un home major fotografia una casa mig en runes, allà on hi havia el carrer del Sol. És Miguel, el propietari. Ara viu a Torrent, i aquesta era l’herència dels seus pares. “No està en condicions per a viure-hi. S’endugué els mobles, la nevera, tot, tot, tot. Han quedat quatre parets i dues portes. La casa s’ha de tirar a terra.” Per sort, ara no hi vivia ningú. A la banda que dóna al barranc, hi havia un corral i una terrassa. Quan hi vivien, recorda que els pares hi tenien animals. “Hem viscut tota la vida molt bé. Al corralet fèiem barbacoes, paelles. Ara això ja s’ha perdut tot. Açò és un desastre, xiqueta. Potser passen vint anys i encara no s’haurà recuperat.” Amb un sobre a la mà, se’n va cap a l’oficina que l’ajuntament ha obert per a gestionar els ajuts pels desperfectes i que els donen els diners als damnificats. “Quan? Jo tinc setanta-quatre anys i més aviat ho cobrarà el meu nét. Si ho cobra.”
El tràfec de gent és constant. L’una part del poble no pot viure sense l’altra. Dues veïnes contemplen el barranc, ample i devastat. “Quina llàstima. On va Eliseu? És que no pot parar quiet, es farà mal.” Es refereixen a un home major que es disposa a travessar la passarel·la en aquest moment. Un altre grup de gent, que sembla que s’ha retrobat, s’explica com van viure aquella fatídica nit, i com n’ha patit les conseqüències. Una mena de conversa que se sent a tot arreu, i que es repetirà dia rere dia, durant mesos.
Comence a parlar amb Cecília. Viu a Vistabella, al primer pis d’una finca al peu del barranc, que ja no té ni porta ni escalons. L’aigua es va quedar a quatre dits d’entrar a casa seua. “Les ones eren… Havia sentit parlar de la riuada del 1957, però açò era increïble. Tinc dos amics que els va arrossegar l’aigua i van acabar a Paiporta. Ara ja han eixit de l’UCI i estan bé.”
Va cap a l’estanc, davant per davant de casa seua, però a l’altra banda del barranc. Quan l’aigua tombà els ponts havia de caminar una hora per a arribar-hi, i encara sort, diu, que els han fet aquesta passarel·la. “Ens tenien abandonats. Els veïns van començar a posar portes i taulons que havien caigut perquè no teníem cap més manera de passar, havíem d’anar fins al polígon. I els germans March, que són uns constructors d’ací de Picanya, van fer açò. Ara, quan ploga quatre gotes, que vinga aigua de Xiva, ja no podrem passar.”
Coneix bé on viu, ha vist moltes barrancades, però diu que aquesta no era normal. “Eixe pont tenia més de cent anys i no havia caigut mai. Mira, encara té un cotxe esclafat al pilar. En aquell carrer han faltat tres persones. Darrere de casa meua, una altra. Ací davant, una altra, amic de mon pare. La xica que es van trobar al mercat, una altra. I els que no se sabran.” Amb tot, no té por del barranc. Ni tan sols la virulència del que s’acaba de viure la farà marxar del seu poble. “Si vius amb por no vius, tampoc.”
Un veí s’afig a la conversa. “Mira, aquest home viu allí, en la casa de color…” “En la segona, la que continua a la finca”, s’avança ell. “Allí no hi queda res. Els primers pisos encara us heu salvat. Les plantes baixes i les cases han desaparegut.” Es diu Vicent, i ja va viure la riuada del 1957. Gràcies a eixa experiència, quan va veure que pujava el barranc de manera desmesurada, se’n va anar. Sense res. “Jo me n’isquí i vaig dir al meu germà i al meu nebot: ‘Anem-nos-en d’ací, que açò no ho veig bé.’ Perquè a l’altra ens quedàrem ací i patírem molt.”
Veig una dona amb un carro de la compra i m’hi acoste. M’explica que va a comprar al supermercat que hi ha a Vistabella perquè és celíaca i als altres del poble no tenen productes sense gluten. Agraeix molt la tasca que ha fet l’empresa local, perquè abans havia de caminar molt. Se li veuen els ulls cansats. “Amb tot el que tenim, després arribàvem a casa morts.” Amb la confiança mínima d’uns minuts de xerrada, María José em pregunta si he anat a Paiporta, i que si estan molt malament. Ella, diu, encara no s’ha atrevit a anar-hi. Allí tenia el dentista, la gestoria, perquè abans hi vivia, i si hi pensa es posa molt trista. Tampoc no s’ha vist amb cor de passar per la plaça on hi ha l’Ajuntament de Picanya, que estava acabada de reformar. Ha perdut dues plantes baixes.
Quan ens acomiadem, ella continua el seu camí i jo me’n torne a casa, amb el privilegi de tenir un cotxe i un sostre, i un ordinador per a poder escriure allò que em conten, i una càmera per a poder mostrar allò que veig. Per a poder acostar-me a una realitat que m’és propera, però que no he viscut. Amb la impotència de no trobar prou paraules per a explicar-ho. Perquè res, res no fa justícia a tot això.
