Passar una bona estona a l’exili?

“Què més pot desitjar un réfugié si no és que el mantinguin el major temps possible i, per torna, el passegin per aquests mons de Déu?”: us parla Josep Maria Poblet (Montblanc, 1897-1980) en arribar a l’Havana a primers de juliol de 1939. Som a l’equador del seu llibre de cròniques d’exili De Barcelona a l’Havana… passant per Darnius, un dels primers llibres que es van publicar en català a Mèxic (1942) i que ara ha recuperat l’editorial Adesiara amb una edició i una introducció acuradíssimes de qui més coneix l’obra de l’escriptor i periodista montblanquí, el filòleg Jaume Ferrer i Puig. “Poblet és un cameràman que filma sempre la realitat amb un filtre optimista per copsar-ne allò que li crida més l’atenció i que té com a denominador comú l’anècdota, la facècia i el tipisme, amb la voluntat de donar la seva visió literària del particular periple d’exili, però també d’entretenir i fer passar una bona estona al lector”, escriu Ferrer, i pot ser que el lector no acabi d’entendre que en una mateixa frase hi convisquin dos conceptes a primera vista tan antagònics: passar una bona estona a l’exili?

A la imatge teniu el paquebot Saint-Domingue el 1940. Josep M. Poblet va arribar a Santiago de Cuba a primers de juliol del 1939 després de passar vint-i-dos dies a bord d’aquest transatlàntic, el doble de temps que solien tardar aquesta mena d’embarcacions que connectaven França amb Cuba. El que per a un altre hauria sigut un inconvenient, per a Poblet és tot el contrari: “La companyia, en lloc de mantenir-nos onze dies, hauria de fer-ho vint-i-dos. Qui ho deia, que els refugiats érem gent deixada de la mà de Déu?”, fins i tot està temptat de demanar, al bàrman jueu que els ven el passatge: “Escolti, ¿No hi ha cap vaixell que pel mateix preu tardi tres mesos a arribar a Cuba?” Amb aquest tast d’una de les disset cròniques del llibre ja es veu que sí que és possible passar una bona estona llegint sobre l’exili, gràcies a Poblet, que fa “un pas més enllà del periodisme d’idees i d’opinió a fi d’endinsar-se en la literatura”, com diu Ferrer a la introducció.

No és el primer cop que Jaume Ferrer i Puig ens acosta l’obra de Josep Maria Poblet, el 2019 va publicar Josep Maria Poblet: periodisme i acció, amb les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, un treball sobre el vessant periodístic de l’escriptor montblanquí en el període d’entreguerres (1914-1936). No és el primer cop i esperem que no sigui l’últim, perquè aquestes cròniques d’exili posen la mel als llavis de qui les llegeix i és inevitable evocar contemporanis seus com ara Josep M. de Sagarra i La ruta blava o Aurora Bertrana i Paradisos oceànics, però amb una diferència que és un tret característic de Poblet: el sentit de l’humor, o fins i tot l’optimisme. Poblet té quaranta-un anys quan emprèn el camí de l’exili, ple de les mateixes incerteses i penúries que la resta d’exiliats, i té moments de tot, com ara quan mira a terra des del Bretagne, deixant enrere Bordeus per anar cap a Guadalupe, i evoca els seus: “Eren lluny els familiars, els companys volguts, les persones estimades!… Que n’havien hagut de passar, de coses, perquè fos possible que un dia anéssim a Amèrica i, a l’hora del comiat, ens faltés la mirada d’ulls blaus de la dolça companya i, ben a prop, les carones dels nostres fills que ara veiem enmig d’ombres de misteri, de dolors i d’esperances!”

El de Poblet és, el 1942, “el tercer llibre publicat fora de Catalunya que recollia les conseqüències immediates del desenllaç de la conflagració bèl·lica de 1936-1939 i el testimoni de la diàspora republicana i de l’inici de l’exili a França”; el primer va ser Els darrers dies de la Catalunya republicana (1940) d’Antoni Rovira i Virgili, i el segon la novel·la Ombres entre tenebres. L’èxode de Catalunya (1941), de Manuel Valldeperes. També és “un dels primers textos a abordar el desenllaç de la guerra i l’inici de la diàspora republicana en primera persona” i a més Poblet hi plasma “l’experiència vital de l’exiliat bandejant-ne la càrrega dramàtica”, per la qual cosa va rebre força crítiques, tot i que ell ja ho avisava, a l’inici del llibre: “voldríem haver fet el [llibre] menys transcendental i el menys polític”. A més, “amb les seves cròniques sobre l’Havana, Poblet s’inscriu en la tradició d’escriptors catalans que han conreat la literatura sobre Cuba, com Jacint Verdaguer, Ramon Suriñac i Senties, Pere Coromines, Josep Aixalà i Casellas, Teresa Pàmies, Anna Murià, Rafael Tasis o Josep Pla”. I a més, dins de la seva trajectòria literària, són “la llavor del futur narrador que avui ens disposem a redescobrir”, com diu Ferrer per tancar la seva introducció a les cròniques pobletianes.

Fins ara m’he carregat de raons no només per llegir Josep M. Poblet sinó també per continuar-lo publicant, recuperant. Sé del cert que Jaume Ferrer i Puig ens en pot continuar editant totes les obres amb la mateixa precisió, cura i encert que ho ha fet fins ara. Però pot ser que el lector arrufi el nas davant de tantes cometes, tantes dates, tant d’exili, tanta història i es pensi que aquest llibre no li interessa, així que vull insistir en el que per a mi han estat els dos reclams a l’hora de llegir Poblet: el gènere de la crònica i el sentit de l’humor.

Poblet, des de l’inici, assumeix la responsabilitat o la tasca de narrar tot el que li passa, conscient que no explicarà només la seva història personal sinó una de col·lectiva, i sap que com a periodista la crònica serà el gènere que li escaurà més, perquè s’hi sentirà còmode i perquè li permetrà jugar i combinar-hi altres gèneres. El retrat literari que fa de la tripulació dels dos paquebots, per exemple: “Per no privar-nos de res, fins teníem arquebisbe. Tot el dia passejava per la coberta de primera classe”; “un suís que […] es creia que sabia ballar i es passava els dies brincant. […] mai no tornarem a veure una persona que doni més salts en va”; “una parisenca a propòsit per a la primera plana de la revista Marie Claire. […] Una d’aquelles dones que sembla que se t’ha desfer a les mans”; “una alemanya que va canviar-se vuitanta-tres vegades el vestit”.

Poblet és plàstic, cinematogràfic, s’hi endevina l’home de teatre, en aquestes pàgines, fins i tot quan s’adreça a qui el llegeix, com tot un mestre de cerimònies: “Tota la resta, estimat lector, serà millor que no l’analitzis. Hi perdries temps i paciència.” I el to sorneguer, irònic i també optimista ho impregna tot, sense que qui el llegeix perdi de vista la incertesa i la penúria d’aquella època per als que van haver de fugir del país. És amb la distància que li ofereix la ironia que Poblet aconsegueix acostar-nos a l’ambient no solament dels dos paquebots sinó també i sobretot el que es respirava entre els exiliats a Cuba. Són una colla d’europeus que arriben a terres americanes i se les miren amb ulls continentals. “Pels carrers, molta gent sense treball. El país sembla de possibilitats, sobretot agrícoles. Vàrem preguntar al negret per l’estat del poble, el nom del president, duració del càrrec i altres circumstàncies”, i el “negret” els contesta que no sap res però que ell creu en Déu i que si avui no menja, ja menjarà demà, i l’essència de Poblet fa acte de presència: “Aleshores comprenguérem per què l’església era tan gran i l’escola tan petita.”

Qui hagi estat a Cuba, la reconeixerà en les pàgines pobletianes: “El bo de Cuba és el caràcter dels nadius. A nosaltres, almenys, ens distreu molt. La gent és divertida i té personalitat. Enraonen de pressa. Tot d’un plegat paren i s’hi arrepengen. Però de seguida tornen a agafar el ritme. Quan parlen accionen. Les seves mans són un compendi de moviments. I els gestos són tan gràfics i tan expressius que, sense cap mena d’esforç, podrien substituir paraules i converses”. Poblet descriu els cubans, aquí, però podria estar parlant d’ell mateix, del seu tarannà optimista malgrat els temps incerts que viu, com si s’hagués encomanat del caràcter de l’illa per trobar el to i la mirada que adopta a les seves disset cròniques que el porten de Barcelona a l’Havana. Podria parafrasejar-lo per descriure’l…

El bo d’en Poblet és el seu caràcter. A mi, almenys, em distreu molt. És divertit i té personalitat. Escriu de pressa. Tot d’un plegat s’atura i descriu amb calma i humor. Però de seguida torna a agafar el ritme de la crònica. Quan escriu, s’acciona. Les seves paraules són un compendi d’imatges. I les descripcions són tan gràfiques i expressives que, sense cap mena d’esforç, podrien substituir fotografies i filmacions de l’illa, perquè hi trobareu tràvelings i plans seqüència carregats de comicitat i cromatisme de la mà d’un, en paraules de Ferrer, “optimista irreductible” que us confirmarà que sí que pots passar una bona estona llegint sobre l’exili.