Passar pàgina, la campanyeta

És la cantarella que ara els fa ballar i que metòdicament repeteixen a l’uníson o fent veus: toca passar pàgina. És a dir, girar full, deixar-ho estar. Fer com si res. Tapar-ho amb un vel. La mateixa sonsònia que van orquestrar quan es decretava transició en comptes de ruptura. Aquell nyeu-nyeu que s’abraça als botxins i que s’encara a les víctimes per dir-los que no remoguin el passat.

Són els grisos esperits de sempre sortint a la palestra per a dir les coses que diuen sempre (moderació, la resta d’Espanya, etcètera), defensant els interessos de sempre i mantinguts pels conglomerats de sempre (en el cas del Cercle d’Economia, per exemple, pel Santander i el BBVA i el Banco de Sabadell i CaixaBank i Bankia i Mútua Madrileña i Endesa i Naturgy i Telefònica i Abertis i Cuatrecasas i és que no hi falta ningú!).

D’un temps ençà han endegat la campanyeta, ells i els seus escribes. I fan això tan clàssic de presentar-se (ells!) com a éssers neutrals i econòmicament purs i preocupats tan sols per una prosperitat general que, ai las, les tribulacions polítiques (obcecacions, quan es fa referència a la idea que es vol abatre) entorpeixen o que, encara pitjor, posen en perill. I és cert que no costa gaire veure’ls el llautó, però també ho és que, de vegades, aquest discurset, aquest xim-xim, en determinada gent potser no especialment polititzada, acaba fent forat.

Per això és tan important tranquil·lament desemmascarar-los.

Perquè ara tota la colla pessigolla que queda representada per les escenificacions que impúdicament orquestren es dedica en cos i ànima a parlar-nos de reconstruccions i de pragmatisme i del suat passar pàgina com si la responsabilitat de la situació econòmica fos de l’anhel independentista. I curiosament oblidant, en aquest “com si”, la barrera i l’entrebanc que ens és Espanya. És el seu nou intent de reconduir la díscola població cap al vial canalitzat que ells li marquen i que ella, votació rere votació rere votació, s’entesta a no voler acceptar. Perquè no en sabem, els catalans de votar. Ni tan sols a les eleccions del Barça, no en sabem. No en sabem gens. I això que els pobres cerclistes (i escric cerclistes com a metonímia de la part pel tot o del concret per l’abstracte o com sigui que s’hagi de dir) prou malden per a encarrilar-nos.

La representació de l’altre dia a Martorell, amb el Borbó fent el discurset del mireu si en som, de bons, que gràcies a nosaltres plim i gràcies a nosaltres plam i pluja de milions i de bateries elèctriques perquè aquesta és la nostra magnanimitat, el muntatge aquell de la SEAT, deia, ha generat després un nou ruixat de la campanyeta que ha inclòs gran xiscladissa perquè la Generalitat no va voler fer-los de comparsa. I tot, per intentar fer-nos empassar que on són ells hi ha la seguretat i la recuperació econòmica, i que la resta (on s’inclou el govern) és frivolitat i fantasia.

Aquesta gran fal·làcia.

Perquè, posats a ser pragmàtics, justament, i col·locant les dades concretíssimes a sobre de la taula, sense que calgui ser exhaustius i passant per alt fins i tot que el mateix govern espanyol de seguida va sortir a puntualitzar que no s’ha decidit encara que la famosa fàbrica de bateries anunciada a bombo i plateret s’instal·li a Catalunya, fent tot això podem parlar, senyors cerclistes, què sé jo, d’aquells dies en què aquest rei que tenen a Espanya els telefonava perquè s’emportessin les seus fora de Catalunya i castigar-nos així l’economia; o del fet que els governs espanyols que vostès ens tornen a voler vendre han estat i són veritables models d’economia parasitària, impulsors, precisament, no pas de teixit productiu real sinó al servei de grans conglomerats que s’alimenten i creixen a l’empara del BOE, especialistes a canalitzar inversió pública i a mantenir lubricades les portes giratòries. O podem preguntar-nos com és que no ho denuncien, això, com és que no clamen contra la perpetuació del dèficit en infrastructures, posem per cas. Aquestes són les condicions objectives que realment entrebanquen les possibilitats de recuperació econòmica a Catalunya. I això, ves per on, el fet que Espanya obliga l’economia catalana a competir amb una mà lligada a l’esquena i una cama encadenada a un mur, l’independentisme ho ha posat a sobre de la taula des del primer moment.

És clar que aquesta situació, a ells, ja els està bé: formen part del petit sistema d’amiguets que se’n lucren. No pas el país, en nom del qual tenen la barra de parlar: ells, aquesta personal concreció. En realitat, en comptes de preocupar-se per l’economia catalana, que és la de la majoria de la població de Catalunya, els cerclistes només es preocupen per l’economia dels cerclistes: cadascun per la seva i per la dels seus amiguets.

Perquè no es pot pretendre passar per seriosament preocupat, o interessat, o concernit, per l’economia catalana, i escatainar vaguetats de política de part sense fer mai referència al gravíssim dèficit d’infrastructures que continua sense solució (diguem-n’hi Arc Mediterrani, sí, diguem-n’hi també aquesta altra baixesa que són els trens de Rodalia), als incompliments acumulats en inversions de l’estat (anunciades en sorollós espectacle i esfumades després en silenci), al galopant dèficit fiscal. Que quan la metròpoli extreu de manera artificial, mitjançant mecanismes polítics, la plus-vàlua d’un territori dominat, se’n diu espoliació. I que passar-ho per alt és la prova del nou per a desemmascarar els hipòcrites.