Com la pandèmia ha accelerat noves formes digitals de control

Les conseqüències directes de la crisi sanitària sobre la nostra societat i el nostre estil de vida han estat particularment visibles a l’hora de restringir els moviments, substituir la presència física pel “distanciament” i fins i tot renunciar a les abraçades tradicionals.

Però hi ha hagut una altra transformació, aquests darrers mesos, no tan evident, però igualment important: l’aparició de noves formes digitals de control i vigilància, que s’han estès a la biologia. Entre les eines utilitzades pel govern francès (i molts altres) per mirar de lluitar contra la propagació de l’epidèmia, hi ha hagut moltes mesures inspirades en aquestes tècniques.

Nous fitxers de rastreig

D’ençà que va començar la crisi sanitària es van crear fitxers per a permetre una mesura sense precedents: la gestió a gran escala del rastreig de contactes. A més, va aparèixer una aplicació amb finalitats idèntiques, primer anomenada StopCovid i després TousAntiCovid (‘TotsAntiCovid’)

També hi ha molts experiments amb videovigilància per a detectar els pacients per la calor corporal o bé per a verificar la bona col·locació de la màscara. I, més recentment, el passaport sanitari, que s’ha estès de manera generalitzada, ha completat aquest canvi de paradigma. Fonamentant-nos en aquesta observació, es poden fer tot d’observacions sobre la nostra relació amb la tecnologia, però també sobre l’accepció social d’aquestes mesures de vigilància.

Una nova aplicació del ‘solucionisme tecnològic’

En primer lloc, era absolutament necessari emprar dispositius digitals? Si bé aquesta qüestió es va formular quan començà el rastreig de contacte, el debat es va centrar ràpidament en qüestions tècniques. L’anomenat “solucionisme” tecnològic ha trobat aquí una nova aplicació: en cas d’una dificultat biològica important –per tant, difícil de controlar i sense precedents–, va semblar ben evident que calia recórrer a la tecnologia digital.

Així i tot, cap de les tecnologies d’aquests dispositius no és neutral. Quan s’instal·len càmeres de vigilància al metro de París per comprovar si els usuaris porten la màscara ben posada, s’ha de tenir en compte tot: quines càmeres s’utilitzen i quins operadors les fabriquen? On s’envien les dades i qui les processa? Què se’n fa, de les imatges filmades? La Comissió de la Informàtica i de les Llibertats (CNIL) també està molt atenta a tot això.

Aquestes qüestions, relacionades en particular amb el respecte a la vida privada i el tractament de dades personals, però també amb els riscos que suposen el conflicte entre els interessos privats i públics, són intrínsecs a l’ús d’aquestes tecnologies, però que poques vegades es plantegen en el debat públic. Tot i que ja existien sistemes positius de control de casos per a certes malalties, la creació sense precedents de fitxers nacionals i centralitzats per al coronavirus no és gens trivial.

Noves eines de control inèdites

Més fonamentalment, aquests sistemes són, sobretot, eines de control i vigilància de l’individu, a un nivell que no té precedents en la societat moderna, si més no a una escala tan gran. La generalització recent del passaport sanitari per a accedir a espais culturals o socials sistematitza, doncs, la idea d’un control nou, perquè l’apliquen principalment aquells que no solen tenir aquest poder (gerents o directors d’establiments, per exemple) i, per tant, els ciutadans mateix. Potser la “societat de vigilància” hi troba una nova traducció. L’espai públic perd una mica més l’anonimat.

Tanmateix, la idea del control per via de tecnologia no és nova. En l’àmbit de la seguretat fa anys que s’ha plasmat en la creació de fitxers policíacs, però també en eines de control disponibles per la policia judicial i fins i tot l’administrativa. També té el suport de grans empreses digitals (que en fan la font de la seva rendibilitat, gràcies al desenvolupament del “capitalisme de vigilància” denunciat per Shoshana Zuboff).

El triomf de la biopolítica

La perspectiva original dels processos actuals rau en un vincle estret i nou amb la dimensió biològica. Mitjançant aquestes eines, la política s’apodera una mica més d’allò que hi ha en joc en la salut, no com els segles passats, exercint un control directe sobre el cos, sinó mitjançant una forma més insidiosa de control, el “biomonitoratge”.

Aquests dispositius esdevenen, doncs, les eines de la “biopolítica”, tal com va explicar Michel Foucault a final del segle passat. Ja no es tracta del cos individual, sinó de “la multiplicitat dels homes com a massa global afectada per processos globals específics de la vida”, és a dir, la població concebuda en conjunt.

La tecnologia permet de complir aquests requisits amb precisió, car garanteix que es tingui en compte la població en general, i cada individu és reduït a un conjunt de dades, gestionables gairebé automàticament.

Cooperació plena i conscient de l’individu

En aquest equilibri, no hem d’amagar la nostra part de responsabilitat. Si la vaccinació no és obligatòria, l’aplicació del passaport sanitari sí. Més subtilment, la comunicació de quantitats de descàrregues també és un estímul, perquè ens engresca fer-nos-el. Totes aquestes eines semblen particularment intrusives. Poques vegades tants sistemes de control i vigilància havien afectat tanta població. Així i tot, han estat acceptats socialment amb molta rapidesa.

L’exemple del permís sanitari és particularment revelador: a partir d’una mesura impensable l’estiu del 2020, s’ha tornat gairebé obligatori un any després.

El fenomen de l’habituació

Els impulsos no són pas l’únic responsable d’aquesta aparent falta de controvèrsia. S’ha d’observar el fenomen de l’habituació (terme usat particularment pel sociòleg Armand Mattelart), facilitat per la impaciència per a sortir finalment de la crisi sanitària i tornar a la vida anterior, tan promesa. La tecnologia és a tot arreu, en la nostra vida quotidiana, i les mesures de vigilància també solen esdevenir habituals, tant si són de salut com si són de seguretat. En són un exemple els fitxers sanitaris. El passaport sanitari és un control més en els passos fronterers i l’aplicació corresponent s’encabeix entre totes les que se’ns instal·len cada dia al telèfon.

Enfront d’aquest desenvolupament, les muralles legals solen ser força impotents: estats d’emergència repetits, absència de poder de vet de la Comissió d’Informàtica i Llibertats, canvis legislatius periòdics i una tímida actuació del Consell Constitucional.

La tècnica del “peu a la porta”

Tot això encara es referma si tenim en compte l’ús habitual de la tècnica de màrqueting anomenada “peu a la porta”. Si el passaport sanitari va ser validat per la CNIL i el Consell d’Estat, és sobretot gràcies perquè tenia un abast limitat. Tanmateix, mesos després se n’ha ampliat molt més l’ús i ara ja és massa tard per a limitar aquesta mesura de control.

La mateixa tècnica ja s’havia utilitzat per a l’aplicació TousAntiCovid –amb unes funcionalitats que no han cessat de créixer–, àmpliament utilitzada per a determinats arxius de seguretat.

Aquest hàbit pot ser perillós. De fet, condueix a canviar gradualment la barrera d’allò que és intolerable i a acceptar com més va més dispositius de vigilància a la nostra vida.

Tot i que, naturalment, el període excepcional pot justificar certes infraccions de llibertats i l’aplicació d’eines inèdites, sens dubte cal recordar ara més que mai els riscs de l’efecte “fermall”, ben conegut en matèria de seguretat, que prohibeix qualsevol retrocés.

Anem amb compte que tots aquests dispositius, entre tecnologies i biopoders no creïn un precedent perillós, és a dir, que no constitueixin un pas més cap a la societat del control, en què el risc, inherent a qualsevol sistema liberal, sembla que cada vegada es tolera més.

Yoann Nabat és doctor en dret privat i ciències criminals a la Universitat de Bordeu. Aquest article es publicà originalment a The Conversation.