Pascale Coissard: ‘L’acollida no és un llit i prou, ha d’anar acompanyada de molts més recursos’

Creix el nombre de peticions d’asil de refugiats sirians a tot el país. Si l’any passat n’hi va haver 1.295, enguany, quan encara resten quatre mesos per a acabar l’any, ja se n’han ateses aproximadament 1.200. Les comissions d’ajuda al refugiat del País Valencià i del Principat treballen per donar suport a tots els qui fugen del seu país per motius de seguretat, com és el cas dels sirians. Malgrat la greu situació, actualment només hi ha 280 places d’acollida per a refugiats i no es dóna l’abast per a atendre a l’onada de sol·licituds d’asil. És especialment crítica la situació al Principat, on només n’hi ha 28 i moltes vegades s’han de derivar refugiats a l’estat espanyol.

N’hem parlat amb Pascale Coissard, responsable de comunicació de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Diu que la xarxa de ciutats refugi pot ser una bona mesura de pressió perquè l’estat espanyol reaccioni i que ja han informat l’Ajuntament de Barcelona que els serveis són precaris i es troben col·lapsats. També ens explica d’on provenen la major part de peticions d’asil i quin procés s’ha de seguir per formalitzar-les.

—Es va començant a teixir una xarxa de ciutats refugi. És una gran notícia, oi?
—Fa molt de temps vàrem impulsar un projecte que era ‘Xarxa de municipis d’acollida i solidaris amb persones refugiades’. N’has sentit parlar? No, normal, perquè ningú no s’hi interessava. Sembla que calen tragèdies molt grans perquè la gent es desperti. Em sap molt de greu. Hem arribat a nivells molt alts de desesperació perquè es faci alguna cosa. No vàrem tenir gaire èxit, però ara els municipis sembla que es mobilitzen. Genial, estem molt contents perquè la veritat és que són els municipis que es troben amb les persones en el dia a dia. Al CAP, als serveis socials, al servei d’atenció a la ciutadania, a l’empadronament…

—Tanmateix, l’asil és una competència estatal.
—Si, però jo crec que són una bona força de pressió interna cap al govern central. Veiem com Espanya ha rebut pressió externa des d’Europa i ara des de dins, amb els municipis que diuen que volen acollir refugiats. Aquest paper de pressió cap al govern central és molt important. Si la xarxa de municipis té per objectiu instar el govern espanyol a augmentar el nombre de places d’asil i la qualitat d’atenció a les persones refugiades, genial. Si el seu paper també és instar el govern de la Generalitat a donar suport a les persones refugiades, millor.

—Com hi col·laborarà, en aquesta xarxa de ciutats refugi, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat?
—Nosaltres, de moment, no articulem res. És un moviment que ha sortit des dels municipis aquesta setmana. He rebut un munt de trucades d’ajuntaments que volen ser ciutats refugi, però, què els dic? Ho han de coordinar ells a través del Fons Català de Cooperació o de la Federació de Municipis de Catalunya. A nosaltres ens han demanat que assessorem per a organitzar l’acollida. Igual com ho vàrem fer amb l’Ajuntament de Barcelona. Ens van citar per saber com estàvem. El diagnòstic que vàrem fer és que el dispositiu d’acollida a Catalunya es troba col·lapsat. Crec que el missatge s’ha entès i si es vol acollir més gent s’ha d’enfortir tot el dispositiu de les entitats i els municipis. Cal tenir en compte que l’acollida no és un llit i prou; ha d’anar acompanyada de recursos jurídics, és a dir, persones que puguin seguir el seu expedient d’asil; recursos socials; mediadors; intèrprets.

—Quantes peticions d’asil hi ha ara mateix a Catalunya?
—No ho puc dir exactament. Nosaltres censem però també ho fa la Creu Roja, també ACCEM –a persones que es presenten soles a la delegació del govern espanyol. Sé que a final de juny ja havíem superat les 600 sol·licituds d’asil. Si pensem que el 2014 en tot l’any només a la província de Barcelona n’hi va haver 690 i a mitjan any ja en tenim 600, es pot esperar que aquest 2015 en rebrem moltes més.

—D’on provenen majoritàriament aquestes peticions?
—Segons les dades que m’ha facilitat el servei jurídic, el 2013 i 2014 òbviament procedien de Síria. El 2012 ja s’havia començat a notar un fort augment. Però enguany tenim una majoria de peticions d’asil de persones procedent d’Ucraïna.

—Per què n’hi ha menys de sirianes?
—No és perquè s’hagi calmat el conflicte, sinó perquè les ambaixades espanyoles han tancat l’atorgament de visats al Líban i a més països fronterers amb Síria. De manera que els qui volien sol·licitar un visat Schengen, és a dir, un visat de turisme de tres mesos i que vénen directament aquí perquè tenen un familiar que els havia fet una carta d’invitació, doncs ja no ho poden fer. No concedeixen visats perquè consideren que en tres mesos és molt poc probable que una persona pugui tornar a Síria. També rebem menys peticions perquè s’han habilitat oficines a Ceuta i Melilla i llavors els qui passen pel Marroc per arribar a Espanya poden sol·licitar allà l’asil i no cal que vinguin fins aquí.

—El procés per a poder obtenir l’asil és molt poc àgil?
—És força complex. Si un refugiat ve al nostre servei jurídic per sol·licitar l’asil, s’ha de demanar cita amb la subdelegació del govern espanyol obligatòriament. Aquesta cita no hauria de tardar molt, però en aquest moment n’hi ha moltes i hi ha certs retards. De manera que durant aquest temps aquella persona està desprotegida. Un cop es fa l’entrevista i s’admet la petició a tràmit, li donen la targeta de sol·licitant d’asil. Es renova cada sis mesos, que és el temps que ha de durar el tràmit. El problema és que obtenir la confirmació d’asil s’allarga molt. En el cas de les persones que vénen de Síria no s’allarga tant: un any o un any i mig, a tot estirar. En aquest cas és bastant clar que són refugiats.

—Hi ha casos de refugiats ucraïnesos que han d’esperar dos anys.
—Sí. Van començar a arribar el 2013 i encara no n’hi ha de resolts. Alguns aviat compliran dos anys. Per què tarden tant ho haurien de respondre des de la delegació del govern espanyol. Entenc que van mancats de recursos i en alguns casos també deuen utilitzar un criteri de prudència. És a dir, deuen esperar que el conflicte es resolgui i aquestes persones no hagin de continuar essent sol·licitants d’asil.

—Amb el carnet de sol·licitants d’asil, a què tenen dret els refugiats?
—Els sis primers mesos no tenen el dret de treballar, però justament és per això que hi ha un dispositiu normalitzat d’acollida del ministeri. O sigui, que durant aquests sis primers mesos poden ser acollits en un centre d’acollida o un pis. En el nostre cas, tenim pisos a Sabadell. Tenen aquest dret. El problema és que l’acollida en centres o pisos només és de sis mesos perquè els recursos són molt escassos. És que hi ha 28 places d’acollida a Catalunya i l’any passat hi va haver 786 sol·licituds d’asil! Per tant, hi ha un dèficit molt gran.

—Sis mesos és poc perquè un refugiat pugui tenir les eines per a sobreviure en un país que no és el seu?
—En sis mesos és molt complicat que una persona pugui trobar una feina, parlar l’idioma molt bé i haver resolt les fortes càrregues traumàtiques. Hi ha tot un seguiment psicològic, social i d’inserció professional que s’ha de fer i que en sis mesos és molt complicat.