Marta Pascal: ‘El Partit Nacionalista de Catalunya diu que no et preocupis si ets independentista o no ho ets’

Marta Pascal (1983) va ser presidenta de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) a vint-i-nou anys. Portaveu de Convergència a trenta-dos, i coordinadora del PDCat a trenta-tres. A trenta-cinc anys era senadora a Madrid i ara, a trenta-set, comença el projecte del Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), ja anunciat al seu llibre Perdre la por, on detallava el seu distanciament amb Carles Puigdemont i la unilateralitat. La jove Marta Pascal va rebre ahir VilaWeb al Bar Sandor de la plaça de Francesc Macià, a Barcelona, per explicar que el seu nou partit renuncia a la unilateralitat, que vol incloure no independentistes que creguin en el referèndum acordat, i que considera un error pensar que per ser independentista cal ser d’esquerres. Parla amb unes crosses al costat, després d’una operació de menisc que la farà anar amb crosses durant un any sencer.

—La gent us qüestiona una cosa que jo no faré: el vostre independentisme. Hi compto, que ho sou.
—Ho sóc.

—I per què ho sou?
—Perquè la nostra relació amb Espanya minva la possibilitat de desenvolupar-nos i de benestar. Aquest país, des d’un punt de vista econòmic, però també social, si es pot gestionar ell mateix, pot aconseguir més millores que no pas les que es puguin aconseguir dins l’estat espanyol. Som una nació i em sento part d’una voluntat col·lectiva, amb una llengua, i tinc aquesta perspectiva més romàntica. Sempre explico que em vaig fer de la JNC i de Convergència perquè era independentista. A casa meva ja ho eren.

—En canvi, el PNC intenta d’unir gent independentista, com és el vostre cas, amb gent que no ho és i que amb més autonomia ja faria. Segons Francesc–Marc Àlvaro, això és el que feia Pujol, però ara ja no funcionaria. És un retorn al passat. Els dos blocs estan massa separats. Voleu unir blocs quan ja és impossible.
—Per mi no és cap problema que en una formació política hi hagi persones que són independentistes i unes altres que no ho són. Això no és incompatible si tenim, com tenim, un fil conductor: el referèndum acordat. Per això crec que no és una pantalla passada. Som en un moment fundacional nou. Ara el que ha d’explicar la societat catalana no és si ets independentista o no.

—Quants referèndums acordats ha fet Espanya? Només un, Guinea, en ple franquisme.
—I les dones no votaven i va haver-hi un moment que votaven. I als EUA tenien règim de racisme. Entenc que la confiança amb el referèndum acordat sigui baix. Ho puc entendre per les respostes i els senyals que ens ha donat l’estat espanyol, que no ens són favorables. Però això no ens pot servir d’excusa, perquè si després la conseqüència és que només governem per a la gent que va votar l’1 d’Octubre, deixem enrere un part del país. No ens ho podem permetre. El president Torra ara mateix governa només per a una part dels catalans. Per exemple, quan diu que no s’asseu a una taula de diàleg si no hi ha data pel referèndum. Em sembla que no és el plantejament idoni.

—Però no és el que voleu, un referèndum?
—Asseguem-nos en una taula i resolguem tot el que hàgim de resoldre de confiances i lleialtats. I resolguem-ho com va fer Escòcia, amb un referèndum. I afegeixo: si això no és possible ara, perquè els interlocutors que tenim a l’altra banda encara tenen por de les urnes, no busquem cap excusa per a aixecar-nos de la taula. I mentrestant, resolguem les residències, les taxes universitàries, el fet que el 50% dels joves visquin amb menys de 1.000 euros, que no es pugui llogar un pis amb condicions.

—Imaginem que solucionem tot això dins Espanya. Per què la voldreu, la independència? Ja estarem bé.
—Perquè com a nacionalista tinc aquesta mirada romàntica, com a nació, de llengua compartida, de tradició, i crec que les nacions tenen dret de tenir estat.

—Teniu com a referent el PNB. Però no es pot ser el PNB, sense pacte fiscal.
—O pots tenir-lo com a objectiu, aconseguir el pacte fiscal, que nosaltres no el tenim.

—Una cosa és intentar el divorci. Una altra, salvar el matrimoni. Amb el pacte fiscal, salves el matrimoni…
—No. Si el meu motiu només fos el pacte fiscal, intentaria salvar el matrimoni. Però l’objectiu que té el PNC, i surt als estatuts, és que aquest país té capacitat i força per a dotar-se d’estructures per a garantir el benestar dels seus ciutadans. I des d’un punt de vista democràtic, això al segle XXI com es resol? Amb el referèndum acordat.

—‘Junts per Catalunya i, per extensió, el PDECat s’anaven aproximant a un model més d’esquerres que deixava enrere alguns plantejaments que per mi són importants, com ara l’impost de successions o l’escola concertada’. Dit per Marta Pascal en una entrevista al Temps.
—Crec que en benefici de la unitat per a aconseguir la independència hem renunciat a un determinat model de país. Nosaltres, com a PNC, diem: superem les etiquetes esquerres i dretes i anem a la centralitat, cap al progrés econòmic. No ens hem de mirar de reüll la iniciativa pública i la privada. Quan veig que al congrés dels diputats es diu que l’escola concertada no pot rebre ajuts per la covid-19, penso, que no hi ha pares i mares que han patit fortament la pandèmia? Ara no poden rebre els ajuts perquè han decidit un model d’escola concertada? Quin problema hi ha? Quin problema hi ha que a la sanitat la iniciativa privada doni un cop de mà a la pública? Quin problema hi ha que la gestió de l’aigua sigui també compartida? Sempre que l’administració faci una regulació ben feta. Sempre que el món privat entengui que no té un client, sinó un ciutadà. En aquest procés, un dels errors és quan el president Mas fa un pas al costat i es renuncia a un determinat model de país, de centralitat política, que ha fet pensar que si ets independentistes has de ser d’esquerres. És un error. I que defensar un model més d’ordre i d’activitat econòmica, i amb mirada social, per resoldre les desigualtats, això et converteix en autonomista i traïdor. Quan el PDECat vota l’impost de successions, no ho entenc. És l’impost més injust que hi pot haver. Penalitzes la capacitat d’estalvi del treball fet pels teus. Busquem una altra manera de gestionar els recursos. I que amb menys imposts puguem fer més coses. I deixem d’ofegar la classe mitjana i treballadora. Si aquesta independència és el model de la CUP, el meu no. Jo sóc partidària de l’economia de mercat, amb una sensibilitat social evident. El 30% d’infants a Catalunya són en risc de pobresa. Hi ha d’haver correccions. I que el model no sigui nociu. I la manera de corregir és col·laboració franca entre iniciativa pública i privada.

—Un referent del PNC és l’SNP, que és d’esquerres. I a Europa van amb ERC.
—L’SNP és un model de catch all party. I, certament, tenen plantejaments que en dieu més d’esquerres, jo en dic més progressistes. Però per mi, una cosa molt important és que han fet una renúncia a la unilateralitat. Sturgeon ha dit que no forçarà les institucions ni anirà a la crispació política. Sense renunciar a res, ni al referèndum.

—Quan les dones van aconseguir el vot, algunes van acabar a la presó. Si els catalans volen referèndum, han d’acabar a la presó?
—Crec que és una mica simplista. És evident que els grans canvis no necessàriament han d’implicar presó si qui tens davant té una sensibilitat democràtica.

—Qui tenim davant no la té.
—Tampoc la tenia qui no deixava votar una dona. Però comparar els moments és complex. I crec que és un error per part nostra pensar que aquest objectiu l’aconseguirem amb confrontació.

—Vau escriure un llibre que es deia Perdre la por. I si resulta que teniu por de la confrontació?
—Jo vaig escriure el llibre perquè vaig viure moltes coses en primera línia i havia de veure què s’havia fet bé i què malament. I el plantejament és d’un gran partit nacional, de renúncia a la unilateralitat, de fil conductor que és el referèndum, i explico que en els moments més àlgids del procés, quan jo proposava la paciència radical, o governar per als set milions i no solament per als independentistes, hi havia tendències que consideraven que era col·laboracionisme. Feia la sensació que hi havia coses que no es podien dir. I que era renúncia. Jo puc tenir els meus ideals, els tinc, i en un referèndum acordat sé què votaré, però no estic disposada que em diguin traïdora per no tenir els plantejaments que fa la CUP o els de la confrontació. Per això vaig titular-lo Perdre la por. La por de dir això.

—Jo volia dir por de la confrontació, ben natural per altra banda.
—Per mi no és el model, la confrontació. En societats democràtiques i madures, el model és el pacte i la persuasió. Si dius que només tensant causes un problema a l’estat, i que de la seva reacció maldestra, en sortirem guanyant… Jo us dic que no ens anirà més bé.

—On és Campuzano? I Xuclà? I Felip Puig? Ara es fa el PNC i ells no hi són? Home…
—Aquest és un projecte nou, i de futur. No som la fulla d’un arbre antic. Qui vulgui pensar que el PNC és tornar a tenir Convergència, s’equivoca. Jo vinc de Convergència i reivindico el llegat de Convergència. A la vegada, penso que Convergència es va equivocar en moltes coses (finançament, etc.), i vam fer El Gatopardo: perquè res canviï, que tot canviï. Però el PNC és un projecte nou, que suma gent de diverses sensibilitats (de convergents als socialistes més catalanistes). I creiem que la proposta ha de ser del 2020 cap endavant. I les persones que són referents polítics, com aquests que em citeu, poden ajudar des d’altres punts de vista.

—No us presentareu a les eleccions.
—Ens presentarem a les eleccions. És una decisió presa. Nosaltres tenim decidit que ara que tenim programa sòlid, ens presentarem a les eleccions. Assumint que aquest projecte és a mitjà termini. Ha de créixer. Hem començat la casa pels fonaments i ara som a les parets. Falta la teulada i falten els dintres.

—‘Potser vaig marxar abans d’hora’. Ho heu pensat? Ara seríeu amb el PDECat que se separa de Puigdemont.
—Això és pensar en cadires i quotes. La meva discrepància amb Puigdemont té dues derivades: si s’havia de canviar la dinàmica de la política espanyola (per tant, moció de censura o no) i, en paral·lel, aquest abraçar la unilateralitat i deixar que la CUP ens marqués el pas i el model de país, em semblava que ens allunyava del model de centralitat que volia ser el Partit Demòcrata. Fent de senadora a Madrid vaig anar veient que la deriva esquerranosa que prenia Junts per Catalunya i el fet d’abraçar la confrontació i la unilateralitat era erronis. I vaig considerar que no podia ser altaveu polític d’un partit que crec que s’equivoca en la seva centralitat política i ideològica. I vaig deixar l’escó. I la formació. I si m’hagués esperat, em dieu? Seria pensant en el càrrec.

—L’anàlisi que feu PNC i PDECat ara és clavada: Junts, massa esquerranosos.
—El PDECat, pels fets et coneixeré. Ja ho veurem. El PNC considera que som en un nou moment, que Catalunya no és una república ni té un mandat per a implementar. Som majors d’edat, no diguem coses que no són. Creiem que la dècada vinent l’hem de considerar d’una altra manera: sense cap renúncia des d’un punt de vista nacional. I amb tota la vocació de transformació des d’un punt de vista ideològic. I s’ha de fer amb una eina nova, que és el PNC, que diu: no et preocupis si ets independentista o no ho ets. Si ets entre el catalanisme, el reforçament de les institucions i l’independentisme i creus en el referèndum, el PNC és la casa, el gran partit de plaça major.

—I acabareu junts amb PDCat?
—Som un projecte que neix amb la vocació de suma. Però ara no som en l’escenari amb qui pactem quotes. No farem cap negociació formal amb cap partit per aliança electoral perquè les eleccions no són convocades.

—Voleu afegir res?
—Missatge d’esperança i de futur. A Catalunya hi veig força. I no solament a Barcelona. La indústria càrnia i agroalimentària està funcionat. Lleida té força industrial. Volem ser útils a la ciutadania. M’interessa que Catalunya vagi bé, i això s’aconsegueix si els teus vots són útils i amb una mirada de compromís molt clara a Europa i un element democràtic. I resoldre el conflicte polític que tenim amb Espanya.