Pascal Comelade i Biel Mesquida, dos amics a Barcelona

El músic Pascal Comelade i el poeta Biel Mesquida es van trobar ahir horabaixa a Barcelona després de dos anys sense veure’s. L’un, discret, i amb tendència a omplir de silencis la conversa. L’altre, exuberant, un doll de paraules i de gests. Tots dos, còmplices i disposats a posar el seu art a disposició de qui el necessiti.

A una aula petita i hermètica del Taller de Músics, els dits de Comelade transiten per les tecles del piano de paret. Tot ell es mou acompanyant la música amb el cos, com per fer-la orgànica, com per ajudar-la a sortir de l’instrument i a facilitar que la veu de roca de Mesquida s’hi caragoli, s’hi enfili, s’hi gronxi.

Biel Mesquida ha fet una selecció de texts de Closcadelletra, la secció que setmanalment regala als lectors de VilaWeb. Els va enviar al músic i ahir fou la primera vegada que sentia aquesta banda sonora per als mots –de vegades carícies, de vegades cops de puny– que fan tanta llegiguera.

N’hi ha prou amb un parell de proves, uns gargots als papers de l’un i de l’altre, per a arribar al consens, a la sintonia. Potser a l’harmonia. Els costa poc de fer que el llenguatge de la poesia i el llenguatge de la música vagin a favor de l’obra, arribin al lloc on avui la trobaran els prop de quatre-cents assistents a la Festa de la Paraula que organitza VilaWeb al Palau Robert de Barcelona.

Si no fos per l’amistat

Fa calor a l’aula d’assaig Ella Fitzgerald. Tots dos amics han arribat avui a la ciutat. L’un venia de Palma, l’altre de Ceret. Sortim al carrer i ens asseiem a una terrassa del carrer per a vianants. A través dels vidres poc insonoritzats arriben els ecos d’un assaig dels alumnes de percussió. Hi ha dos gossos que borden i en Biel para esment en un dels edificis veïns. La conversa va cap a l’amistat, cap a la manera de viure la música que té Comelade, i torna a l’amistat, que no és sinó unes arrels profundes alimentades pel respecte mutu.

“Hem fet un assaig, però per a mi no és un assaig de veritat. Un assaig musical de veritat és cosa de músics. Hem fet un assaig per comprovar l’adequació de la música a la seva veu, al text… Per veure si el plat combinat funciona, si la cuina funciona, si la poesia pot funcionar. El fet més important és l’acte de demà [per avui], l’actuació”, diu Comelade, que afegeix que és secundari mirar si la poesia de Mesquida i la seva música lliguen. La cosa important és la relació humana. “Si pot funcionar un acte com el de demà, és per l’amistat que tenim en Biel i jo. Si en Biel no fos un amic meu, mai no tindríem l’acte de demà.”

Biel Mesquida i Pascal Comelade es coneixen d’ençà del 1973, o potser era el 1974. “M’agradava molt la seva música. Era molt avançada. Tenia un disc que durava tres o cinc minuts, quatre notes, i jo l’escoltava una vegada i una altra. Jo estava obert a experiències avançades.” I d’aquella amistat va sorgir la col·laboració de Comelade en alguna edició del Festival de Poesia de la Mediterrània, creat per Mesquida. Passejar-se per Palma amb cinquanta poetes de tot el món parlant cinquanta llengües diferents és una de les experiències que el músic recorda amb un somriure.

“La nostra relació és d’aquestes antigues i profundes, tinc una relació absoluta amb en Pascal com a artista. El trob un dels grans músics que tenim a la cultura catalana. Ell i jo fem música o fem poesia i ho fem amb un sentit molt creatiu. Ens ve d’una tradició molt antiga, dels trobadors, fins a la Renaixença i tot el segle XX. I això és molt guapo i molt mal d’explicar. Només s’explica a través d’aquesta recerca, d’aquestes troballes, d’aquesta cosa que va entre el manobre, l’explorador, el curiós, el treballador… Intentam crear uns espais de plaer, un art de viure. Intentam fer la vida més gustosa”, diu Mesquida.

Oximonòrics

I Comelade continua contant, entre molts silencis, la seva relació amb la música, l’animadversió envers tot allò que tingui a veure amb l’anomenat món de l’espectacle. “M’agrada el cabaret de tota la vida, la bodega bohèmia, però el cabaret ha desaparegut. No m’agrada Woodstock.” I encara continua dient que cada ciutat vol tenir un Woodstock, un festival, i lamenta la desaparició dels locals on es feia jazz, on es feia rock. I llavors assenyala l’aula dels joves músics. Aquests estudiants feien jazz, ara.

“M’agrada l’ordre dins el caos, però no m’agrada el caos”, diu en Pascal. “Som oximonòrics”, retruca en Biel.

“El fet més important és que jo, tu i tota la gent, en aquest espai trobem una part de plaer, puguem gaudir de la situació, i res més. Després no hi ha cap gira, cap DVD, cap promoció, no, no, no… és un acte i res més”, diu Comelade.

És un acte literari i musical que aplegarà dalt l’escenari del pati del Palau Robert Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Gemma Pasqual, Tina Vallès i Estel Solé, a la primera part, i els dos amics que s’han retrobat a Barcelona, a la segona.