10.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 11.01.2016 - 08:46
En memòria de David Bowie, amb molt d’amor
Com puc arribar a la visió instantània que em faci descobrir l’inconegut en el si mateix de l’immediat? Intentaré desxifrar el cant dels teuladers com si fos un jeroglífic que diu moltes de coses en totes direccions? Hi haurà un camí de petits no-resos, vasts com abismes, que em permetin de sentir instants aleatoris i fugaços que m’obrin escletxes fugitives per on endinsar-me en l’espireig de l’indicible?
Reuniré totes les meves febleses, les de la intel·ligència, de la memòria, del cor, del gust i de l’instint, com si fossin armes esmolades, i les llançaré a l’assalt del buit, d’aquest blanc de paper que forma el meu horitzó de cada nit. Trobaré alguna cosa d’inaugural que s’imposarà de cop i convertirà en evidència la pura veritat de les observacions que corren impúdicament.
El tret sec fuig de pressa amb la precisió d’un gravat, mentre que s’estén com una aquarel·la: una espècie de malenconia i de dolçor cruel o tendra que avança a cor què vols del que veu i explora. Les meves frases seran amarades de la clarividència i la gravetat de qui ha travessat pous de dolor i abismes de solitud.
Cercaré en la partitura interior una lleugeresa i una riquesa de notes inoblidable. Furgaré en les arenes de la baixamar per escodrinyar la carn pudenta del delicte. I alçaré els instants de complicitat com un estendard.
Pertot arreu veig individus que fan combats de lluita de bastons en una botiga de porcellanes xineses. Per salvar la pau cal saber-se mortal, descobrir-se a la vora del precipici i instaurar-se en sentinella de no res.
Un caos impecable m’envolta i no sé cap a on girar-me.
