ERC es dessagna, la CUP s’esfuma i Junts baixa malgrat el privilegi aritmètic

Malgrat el privilegi aritmètic de Míriam Nogueras i Junts, que tenen a les mans el futur de Pedro Sánchez, els partits independentistes s’han endut una patacada molt forta en les eleccions espanyoles d’avui. ERC, Junts i la CUP van sumar un 42,6% dels vots a Catalunya el novembre del 2019: avui han baixat fins al 27,06% dels vots. Un daltabaix que també és molt visual en escons. Dels 48 diputats que hi havia en joc a Catalunya, ERC n’ha perduts 6 i la CUP, que en tenia 2, s’ha quedat sense representació. El cas de Junts té matisos: el grup parlamentari es va dividir per la meitat l’any 2020, quan Junts per Catalunya i el PDECat van partir peres, i cadascun ha continuat amb quatre escons fins ara. L’estimbada del PDECat, que no ha arribat a l’1% dels vots al Principat, confirma que Junts ha conservat el gruix important dels votants de l’espai, però així i tot ha baixat d’un diputat. 

La fotografia dels vots també és rotunda. ERC ha perdut 417.000 vots, gairebé la meitat, segons les dades amb el 99% recomptat: n’havia obtinguts 875.000 i, ara, 458.000. La CUP encara n’ha perduts més, proporcionalment: 149.000 menys. N’havien obtinguts 247.000 i, ara, 98.000. Junts aguanta un xic millor, però també baixa: ha rebut 142.000 vots menys i, per tant, ha baixat de 530.000 a 389.000. Quant al PDECat, del qual no hi ha referències equivalents, ha obtingut tan sols 32.000 vots. Una part d’aquesta davallada és possiblement atribuïble al trasllat d’uns quants antics votants d’aquests partits al PSC, que ha guanyat les eleccions amb folgada majoria a Catalunya (de 12 escons a 19), i, en grau més baix, Sumar, que ha mantingut el tipus (de 7 escons a 6). No tan sols això, sinó que Sumar (493.000 vots) i fins i tot el PP (469.000) superen en vots tant ERC com Junts. El PSC sol té més vots (1.213.000) que tot l’independentisme (954.000).

Una altra part de l’explicació té a veure amb l’abstenció: del 72,17% de participació fa quatre anys, enguany s’ha passat al 65,38%. No és un bolet. El protagonisme dels republicans en la fuita del vot segueix el patró de les darreres eleccions municipals. De 822.000 vots obtinguts el 2019 a tot el Principat, el 28 de maig van ser 520.000. També llavors la CUP va ser la segona força del bloc que més vots va perdre: de 176.000 a 133.000, 43.000 vots menys. Junts tan sols en va perdre 5.000. Pel que fa al Parlament de Catalunya, l’abstenció també va dessagnar els partits independentistes el 14 de febrer de 2021. En tan sols quatre anys, les eleccions amb més participació de la història (79%), les del 21 de desembre de 2017, van cedir el pas a les eleccions amb menys participació (51%). Això va fer que Junts per Catalunya perdés 371.000 vots; ERC, 330.000; i la CUP, 5.000. La sagnia ve de lluny, doncs: la diferència és que fins ara havia mantingut les proporcions en la representativitat, i ara s’ha començat a traduir en diputats.

La reacció més cridanera ha estat la de Gabriel Rufián, candidat republicà, que ha refusat de fer cap autocrítica. Malgrat haver empitjorat els resultats i haver empatat a set escons amb Junts, Rufián ha celebrat que “ERC torna a ser la primera força dins de l’independentisme”. “Ens hem de sentir molt orgullosos perquè el context era tremendament difícil. Continuen essent resultats històrics per a Esquerra Republicana”, ha dit. Tampoc no hi ha hagut cap autocrítica d’Oriol Junqueras, president del partit. Míriam Nogueras els ha llançat un dard de resposta, uns minuts després: “Nosaltres sí que hem entès el resultat.” I Albert Botran, cap de llista de la CUP, que certament ho tenia més difícil per a dissimular, sí que ha fet un discurs de contrició: “No hem assolit els resultats que esperàvem. Són uns resultats dolents. No hem sabut obrir una alternativa independentista, anticapitalista i ecologista”, ha dit.

L’argument d’ERC per a justificar la seva derrota ha estat la conjuntura, el plebiscit entre un govern del PSOE i Sumar i un del PP i Vox. Junqueras ho ha dit així: “Davant l’onada conservadora que vivim arreu, bona part de l’electorat català ha decidit que per aturar les dretes espanyoles era millor votar les esquerres espanyoles.” Rufián n’ha fet una interpretació gairebé calcada: “Han estat les eleccions espanyoles més espanyoles de la història, i el bipartidisme, afeblit al nostre país, ha obtingut uns bons resultats.” El president Pere Aragonès i la portaveu Patrícia Plaja van donar per feta una victòria del PP i Vox l’endemà mateix de la convocatòria. La proposta d’ERC va ser un replegament nacional, expressat en “un front democràtic a Madrid”. La resta de partits van menystenir-ho, el front no va reeixir, i ERC i el govern van anar modificant el to. El govern del PP i Vox va deixar de ser segur i passà a ser “molt probable”. Era tard: els republicans ja havien solcat el corriol que reconduïa el vot útil cap als socialistes.

Atribuir el mal resultat a unes eleccions molt espanyolitzades pot ser un pedaç, però ERC ha rebut un assot darrere un altre aquests últims mesos. L’expectativa d’una hipotètica repetició electoral al congrés espanyol, en cas que Junts no cedeixi per investir Sánchez, podria donar oxigen a Aragonès uns quants mesos. Però el seu govern té una minoria molt feble, de tan sols 33 diputats, i ha perdut gairebé tota la iniciativa legislativa, atemorit de perdre votacions. A Sant Jaume, després de la nova embranzida, la pressió dels socialistes perquè Aragonès avanci les eleccions s’intensificarà.