16.02.2020 - 21:50
|
Actualització: 17.02.2020 - 07:22
El govern de Catalunya s’ha retratat amb una mà tapant-se un ull. Ho ha fet per a una campanya que vol donar a l’esport femení una visibilitat més que merescuda. Però ho ha fet com si fóssem en un temps normal en un país normal, sense veure quant de mal i dolor podia causar el gest a la mateixa gent que els dóna suport.
Amb una piulada de Roger Español n’hi ha hagut prou per a evidenciar allò que el mateix govern de Catalunya havia d’haver vist abans de fer el gest: per a ells potser el Primer d’Octubre ja és només retòrica electoral, però per a molts de nosaltres no. I no cal ni tan sols tornar enrere al Primer d’Octubre i a l’ull rebentat per la policia a Roger Español, o encara abans a Esther Quintana. No: a les protestes de l’octubre passat, segons que va informar de manera oficial la consellera Alba Vergés, quatre persones van perdre la visió d’un ull per l’impacte d’una pilota de goma, entre centenars més de ferits. Però això no ha impedit a la consellera, ni al conseller Buch –que a sobre somriu i tot–, de tapar-se l’ull. Quan no fa encara ni quatre mesos.
Entenc que algú puga creure que la meua reacció és hipersensible. De fet, ahir vaig discutir-me sobre això amb un alt funcionari del govern, dels més valents i desinteressats que vaig conèixer el Primer d’Octubre, una persona vers la qual sent una gran admiració per allò que va fer. I em va sobtar molt que ara no entengués la crítica. Cosa que crec significativa. Ho és tant que posa llum sobre un fenomen preocupant que cal denunciar: els partits independentistes proven cada dia d’ofegar més el moviment independentista, domesticar-lo, imposant una agenda de presumpta normalitat política on no n’hi ha ni n’hi pot haver. Fins i tot, de manera inconscient.
El fenomen no és nou, és clar. El tenim damunt la taula d’ençà del 21-D i la polèmica pel famós ‘govern efectiu’ que amb tanta pressa calia constituir i que no ha servit gairebé de res. Però, encara que no siga nou, cada dia que passa és més greu i reclama més una reacció immediata de la gent.
És cert que totes les revolucions tenen els seus apparàtxiki, aquests funcionaris conservadors que la política genera, conservadors per més d’esquerres que puguen ser, que es donen colps de colze entre ells sempre pendents de preservar el seu futur més personal i de no fer res que els puga fer baixar graons a l’escalafó, convençuts que es retiraran fent surf en l’onada dels diners públics i la seua gestió.
Que això siga així no ens ha de consolar. Més aviat al contrari: ens hauria d’esperonar. Si no volem que la revolució independentista s’acabe com el 15-M, amb un trist Pablo Iglesias qualsevol posant-la al servei del règim, hi ha moments –i aquest n’és un– que hem d’alçar-nos i protestar també contra els nostres representants polítics. En vam ser capaços després del 9-N, convertint aleshores el descarrilament que semblava definitiu en una via de gran velocitat. I ara, simplement, hem de trobar la manera de tornar-hi.
L’exemple clar que ens demostra que ràpid que es pot canviar la dinàmica és precisament Junts pel Sí. No solament per la plasmació de la unitat, un procés aquest, la unitat, que és imprescindible per a tombar la força centrífuga que els apparàtxiki exerceixen des de les canonades respectives. També ho és pel paper preponderant que es va donar als independents i la constatació que això ho va canviar tot. Gent com ara Muriel Casals, Lluís Llach, Oriol Amat, Carmina Castellví, Germà Bel, Dolors Bassa, Fabián Mohedano, Montserrat Palau o Anna Caula –o allò que, entre més gent, simbolitzaven aleshores Carme Forcadell, Toni Comín o Raül Romeva–, aportaven a aquell projecte una llibertat i un contacte amb el carrer que la política catalana no havia tingut mai. Comptaven també amb gent extraordinària dins els aparells dels partits, com el cas ben evident de Marta Rovira, capaços de frenar les tendències reaccionàries que ressorgeixen així que poden. Antonio Baños, Gabriela Serra, Julià de Jòdar o Mireia Boya, entre més diputats, també van respondre des de la CUP a l’envit presentat per la unitat de CDC i Esquerra. I tot plegat va suscitar l’entusiasme amb què el carrer va saber irrompre a les institucions i desencadenar el combat frontal, que avui es manté, no solament per la independència, sinó per una vida millor i més digna per a tothom.
Però no era exclusivament cosa de llistes i noms. També hi havia una voluntat explícita per part de la classe política, voluntat que ara ha desaparegut, d’escoltar qui en sap. El treball ingent del Consell per la Transició Nacional continua i continuarà essent la referència més potent i necessària sobre la manera com es pot construir l’estat propi, una guia utilíssima encara avui. La llibertat amb què els partits dialogaven amb la societat era aleshores exemplar. Les constants xerrades i debats a tomba oberta, a les places, a casals, l’articulació de la societat civil que van saber crear aleshores l’ANC, Òmnium i les entitats locals van construir un esperit i una manera de fer, una revolució, que a molts ens ha canviat per sempre i que ens va fer capaços d’enfrontar-nos, amb una bellesa i una emoció com mai no havíem vist ni sentit, al monstre putrefacte del règim del 78.
I hi havia dos mavericks al capdavant, és cert, que ho van fer possible. O tres –algun dia haurem de parlar sense apriorismes barats del paper transcendental d’Artur Mas en alguns moments decisius. Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, efectivament, eren uns mavericks, aquesta mena de persona poc convencional, que no pensa ni es comporta com la gent corrent. Ni l’un ni l’altre no eren funcionaris del partit, tots dos havien fet coses pel seu compte a la seua vida i no feien càlculs sobre on serien al cap de tres legislatures. Ja ho sé, que la manca d’empatia entre ells, els errors polítics i les circumstàncies dramàtiques de l’octubre del 2017 ho van fer tot cada vegada més difícil perquè mai no es tornen a avenir. Cal entendre que les circumstàncies personals pesen molt fins i tot per a persones com ells. Junqueras va cometre l’error més gran de la seua vida lliurant-se a la justícia espanyola i Puigdemont ha de lluitar, literalment, cada dia per la seua vida, com a prioritat –perquè el patètic ‘govern efectiu’ no li dóna ni la protecció personal que necessita!
Si Puigdemont i Junqueras es posassen d’acord avui, fos en què fos, tot canviaria de la nit al dia. Això ho sabem tots i és la prova més rotunda de fins a quin punt és ridícula i prima això que alguns en diuen ‘la crisi de l’independentisme’. Però ara és gairebé impossible que passe, perquè ells dos, en distintes graduacions però de la mateixa manera, han estat en definitiva els primers objectius a domesticar pels apparàtxiki respectius. Junqueras ho va ser de seguida perquè la presó és el lloc més inadequat per a fer política i perquè després del 20 d’octubre i les primeres detencions la part central de l’aparell d’Esquerra va caure en una síndrome del derrotat de la qual no sap eixir. Puigdemont ho va essent a poc a poc, apagant-se a mesura que el PDECat recupera posicions, va arraconant el grupet que gira entorn del president Torra i va disminuint el Consell per la República, l’única iniciativa revolucionària amb cara i ulls sorgida contra el 155, i també la Crida, l’únic embrió d’altrapolítica, ni que ho fos poc, que algú es va atrevir a imaginar després del colp d’estat.
Dit això, l’exili, malgrat tot i malgrat tots, perquè és inassimilable estructuralment per l’estat espanyol, continua com a guia, i sort en tenim. Ho demostra el fet que tres persones tan diferents i confrontades en tot com Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí encara mantinguen viva la capacitat de travessar les ratlles ideològiques per a fer pinya, encarar-se al poder espanyol i derrotar-lo. Però això no pot amagar que el Consell de la República no és ni de lluny allò que van prometre que seria i en canvi cada dia s’assembla més a una burocràcia microscòpica que no pas a l’eina de combat frontal i organització popular per a què havia estat dissenyat. És possible que Puigdemont siga encara prou audaç per a reconduir-ho –i en aquest sentit el to que puga adoptar la gent que participe en l’acte de Perpinyà serà transcendental, si exigeixen o simplement aclamen. Però, per a fer-ho, el president legítim ha de saber veure fins a quin punt intenten d’arraconar-lo i domesticar-lo, i no sé si és el cas.
La pregunta és si en aquestes circumstàncies podem esperar res dels partits independentistes. I la resposta és que no. No pas així. Mireu simplement qui mana, mireu-los els currículums, mireu què han fet en aquesta vida, mireu en què pensen i quines són les seues obsessions, mireu amb qui es relacionen. Mireu sobretot quin és el perímetre del seu petit país, que no ix de les portes del palau de la Ciutadella. Si el professionalisme polític s’imposa, el carrer perd. Ara, la bona notícia és que hem arribat a un punt que els resultats de les seues absurditats ja no es poden tapar ni justificar. El rei va nu i, per tant, cal encarar-se amb la realitat.
Així fan, per posar-ne un exemple cristal·lí, un pressupost bàsicament pensat per als jocs d’aliances amb què volen guanyar les eleccions, trencant la unitat independentista. I per això augmenten els imposts, en el país que en paga més, per recaptar 552 milions més. Però és raonable pensar que ho fan sobretot per acontentar i acomboiar els comuns, a veure si així després Esquerra i ells poden formar govern plegats. I la prova és que al mateix temps que apugen els imposts per obtenir 552 milions més no són capaços ni de reclamar als comuns, que són al govern de Madrid, que retornen els 443 milions que l’executiu espanyol deu de l’IVA de l’any 2017. I fins i tot Esquerra encara hi vota en contra d’una proposta en aquesta línia al senat ‘per no donar una victòria al PP’. I no parlem de la bestiesa d’anunciar eleccions i deixar-ho estar fins després d’aprovar el pressupost. Però si el pressupost es fa per a governar, per l’amor de Déu! Quina manera de fer el ridícul i de perdre la perspectiva.
En aquest context, la pregunta lògica seria a qui pot estranyar que es tapen un ull sense entendre el dolor que ens causa? Però, si m’ho permeteu, jo pense que la pregunta de veritat és una altra: i a què més hem d’esperar per a canviar tot això?
Aquesta revolució té dos factors molt notables i únics que són la palanca del canvi capaç de tombar-ho tot, com ja s’ha demostrat. La primera és la integritat i la generositat inesgotable de centenars de milers de persones, de milions, que simplement sabem que guanyar és la manera més assenyada de viure. I que ho sabem perquè coneixem en la nostra pell, directament, quin és el preu de viure sotmesos a aquesta Espanya que no canviarà mai, un fet que hem constatat ben bé: ens van prometre que canviaria quan es morís Franco i ha tornat. I la segona és, paradoxalment, Espanya mateixa, i aquesta és la gran diferència entre l’independentisme i el 15-M, les dues revolucions contemporànies. Com que els espanyols no tenen ni tindran –siguen d’extrema dreta, de dreta, d’esquerra o d’extrema esquerra– mai cap més projecte per als Països Catalans que l’anihilació de la nació, ells mateixos ens imposen per força el combat que alguns dels nostres apparàtxiki voldrien defugir. El 15-M el poden assimilar, és a la vista. L’independentisme no: l’han despertat ells, l’han fet créixer ells, l’han alimentat ells, l’han fet triomfar ells.
És tan simple com això i per això ara cal trobar com hi tornem, com arrambem des de baix els apparàtxiki i impedim que segresten l’esforç popular de tots aquests anys, que el domestiquen. Perquè ho hem de tornar a fer, com després del 9-N. I no em mireu ara amb aquesta cara, que això que dic sobretot depèn de vosaltres i de mi. De nosaltres, en definitiva. Sincerament: jo no entendré mai per què dubteu tant de l’enorme força que teniu, d’aquest huracà que no és que pogués tombar qualsevol obstacle, sinó que ja ha demostrat que ho fa com vol i quan vol. Però no per això deixaré de dir-ho. Ho repetiré tant com siga necessari perquè aquesta força, la del carrer, la vostra, ha estat la clau de tot i ho continuarà essent.
PS1. Us recomane molt que llegiu l’entrevista d’Assumpció Maresma al president de la Cambra de Barcelona, Joan Canadell. Hi trobareu arguments paral·lels i suplementaris molt interessants. I dues recomanacions. Si arran de tot això que dic no sabeu per on començar, feu la cosa més simple, que sempre és eixir de casa a reforçar les peces que exemplifiquen més bé la contradicció del moment, per exemple el tall de la Meridiana si sou a Barcelona. I la segona: no oblideu mai l’abast brutal de la crisi en què viu l’estat espanyol. Ahir en vam tenir un altre exemple, i ben sorprenent, en les grans manifestacions anticastellanes de Lleó.
PS2. Dirigir un diari hi ha dies que pren sentit, quan saps que esdevé el vehicle de pensaments i expressions tan reals, vius, importants i vitals com els que Bel Zaballa explica avui en l’article ‘Aquest ja no serà: memòria d’un avortament‘.
