25.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 26.04.2023 - 21:37
Plaça de la Mare de Déu de València, una vesprada d’abril, quan el sol ja cau i projecta una llum daurada amb ombres suaus. Turistes, passejants, repartidors i gent que va i ve per feina. Al bell mig de la plaça, d’esquena a un lateral del Palau de la Generalitat, un grup ben nombrós de gent es col·loca per a una sessió fotogràfica. Rialles, comentaris, acudits barats i els fotògrafs que disparen. Primer, la fotografia de tots; després, les més individualitzades. El Palau s’ha de veure sempre, missatge subliminar més que obvi.
A la plaça també hi ha un faristol que diu, en castellà: “Somriu, ja ve el canvi”. Carlos Mazón, que encapçala el grup de candidats del PP a les Corts i als ajuntaments, farà una al·locució per a carregar les piles, per a assenyalar el camí d’aquest canvi i per a escalfar els ànims de totes aquelles persones que l’han d’empènyer. Es tracta de tornar a les institucions com si res haguera passat. De tornar a l’ordre, al lloc que els és natural i del qual van ser desposseïts, i oblidar aquest parèntesi de vuit anys. Han de batallar per aconseguir de fer arribar aquest canvi de color. Del roig al blau. Al blau de sempre del PP de sempre.
El canvi que ve d’un passat obscur
El canvi que ve són els tres protagonistes de la fotografia, els que són una passa davant els figurants, i que han repartit les agències de notícies. Heus ací el triumvirat:
Alberto Fabra, l’ex-president de la Generalitat que com a gran fita al full de serveis té el tancament de Canal 9 el mes de novembre del 2013, i altres esfondraments. Aquesta legislatura ha estat senador a Madrid, i ara serà el cap de llista per Castelló.
Maria José Català, ex-batllessa de Torrent, ex-consellera de la Generalitat, regidora de l’Ajuntament de València, ex-portaveu del Consell, ex-diputada al congrés espanyol, diputada a les Corts i candidata a la batllia de València… Ara serà la cap de llista a les Corts per València i cap de llista a l’ajuntament del Cap i Casal.
Carlos Mazón, criat als pits d’Eduardo Zaplana, ex-director de l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ), ex-director general de Comerç i Consum, director de la Cambra de Comerç d’Alacant i, actualment, president de la Diputació d’Alacant. Serà el cap de llista per Alacant, que és on el coneixen, i candidat a la presidència de la Generalitat.
Aquest és el cartell electoral amb què el PP vol tornar a seure als escons blaus de les Corts i a ocupar el Palau de la Generalitat. La majoria dels sondatges publicats pels mitjans de comunicació o els que el PP mateix ha encarregat diuen que serà el partit més votat el 28 de maig. Però també diuen que haurà de compartir el poder i la glòria amb Vox.
Pactar amb Vox, però poquet i de gairó
Vox no era a la fotografia de la plaça de la Mare de Déu, però sí que hi havia peces d’altres telers. El teler de la descomposició de Ciutadans. Fa mesos que Mazón i tot el PP han començat la gran cacera. Han obert la porta de les seus als ex-militants que han fugit de la desintegració de Ciutadans. Aquesta legislatura, considerada la més plural amb sis formacions a l’hemicicle, n’hi ha hagut tres de dreta i d’extrema dreta a les Corts. Sense Ciutadans, si realment desapareix, n’hi haurà dues, amb el vot més concentrats al PP i a Vox.
Ciutadans té paraules agres per a tots aquells que es llancen alegrement en braços del PP, però els que han trobat aixopluc en un nou lloc en una llista electoral no miren enrere.
Vox és una altra cosa. Vox és l’elefant a l’habitació que Carlos Mazón no vol veure i no vol esmentar. En una entrevista molt recent a El Confidencial, Mazón insistia que vol governar en solitari. Li repreguntaven si pactaria amb Vox per aconseguir-ho, si havia posat cap línia roja i la resposta va ser: “La meua línia roja és governar en solitari.” Uns dies abans, en una entrevista a la Cope, havia estat un poc més generós i deia que les línies roges que posaria a Vox per a pactar serien la lluita contra el canvi climàtic, la defensa de l’aigua, la baixada d’imposts i la defensa de l’estatut d’autonomia.
Per si hi falta alguna dada, ara fa un any, Carlos Mazón va qualificar de molt raonable l’acord entre el PP i Vox a Castella i Lleó.
Les eleccions valencianes en clau espanyola
L’autocentrament del PP valencià és pràcticament inexistent. Del primer moment, proclamen l’objectiu d’arraconar el Botànic, però la fita real és traure Pedro Sánchez del govern espanyol. Per això, Carlos Mazón ha lligat el seu futur al del dirigent espanyol del partit, Alberto Núñez Feijóo, que s’ha fet un visitant habitual de les terres valencianes. En una de tantes, Feijóo mateix va dir que tant ell com els candidats territorials tenien una sola oportunitat. “Qui perda les eleccions se’n va a casa”, va dir per dictar sentència. No poden ser segons.
I Mazón repeteix aquest mantra. Ell diu que abandonarà la canongia de la presidència de la Diputació d’Alacant per retornar als valencians tot allò que el Botànic els ha llevat aquests vuit anys que pinta en blanc i negre. Tornarà, diu, l’aigua per a tots i les senyes d’identitat, descatalanitzarà els alumnes de les escoles, els traurà dels barracons, abaixarà els imposts, restaurarà la sanitat de la manera que només sabien fer-ho ells quan governaven, etcètera. Tot de llocs comuns que Mazón repeteix sense parar.
Legislatura convulsa
Ara sembla un record llunyà, però aquesta legislatura que acaba ha estat molt convulsa per al Partit Popular al País Valencià. Va començar amb el pitjor resultat electoral de la història. Va ser la segona força política amb dinou escons. Són dotze menys dels obtinguts per la candidatura encapçalada per Alberto Fabra l’any 2015, l’any de la solsida, l’any d’aquell “quina hòstia, quina hòstia” que va encunyar Rita Barberà a la seu del partit.
La cap de llista, Isabel Bonig, va entomar el resultat amb esportivitat i es va disposar a encapçalar l’oposició encaixonada entre el Ciutadans de Toni Cantó, que només tenia un escó menys que el PP, i l’extrema dreta de Vox, disposada a anar sempre més enllà i ser més durs i dir-la més grossa que el PP, que volia exhibir prudència i moderació.
Aquest experiment va durar menys de mitja legislatura. Poc després que Bonig acomiadara amb alegria i un cert alleujament Toni Cantó, allò que era una mar de fons va esdevenir galerna. El mes de maig del 2021, Madrid va ordenar la sega de l’herba davall els peus de l’ex-batllessa de la Vall d’Uixó. Pablo Casado encara era el president del partit a Espanya i va maniobrar sense dissimular gens. Un dia l’ex-síndica del PP diu que no es tornarà a presentar, i un altre té tot el partit obertament en contra, és obligada a convocar un congrés i a anar-se’n entre llàgrimes i retrets contundents contra el líder.
Feia setmanes que l’ungit sabia que ho seria: Carlos Mazón. Mazón, d’Alacant, incapaç de dir mitja paraula en la llengua dels valencians, ha mamat zaplanisme tota la carrera política. I, com ell, vol recórrer el mateix camí: d’Alacant a València.
A l’entronització de Mazón, hi va assistir Pablo Casado, que al mateix temps sentia, però ignorava, el soroll dels sabres que promovia Isabel Díaz Ayuso a Madrid. Com als Deu negrets d’Agatha Christhie, Casado va ser el següent a caure. Primer va intentar de fer front a una revolta dels seus càrrecs de confiança, després va veure com els peons territorials també l’abandonaven. El darrer a canviar de bàndol va ser Carlos Mazón, que li devia el lloc que ostentava. Tant va tardar, que va ser a punt de quedar penjat de la brotxa, i va haver de fer un gir copernicà per a realinear-se amb la majoria del partit i començar a somriure als aires nous, al canvi que arribava de Galícia. Ara Feijóo i Mazón somriuen i remen junts contra el Botànic i contra Sánchez.
Sense poder-se mesurar amb Ximo Puig
Durant la meitat de la legislatura, Carlos Mazón ha estat el dirigent del partit, però no ha tingut l’altaveu de les Corts. No ha protagonitzat cap cara a cara amb Ximo Puig, per exemple, i ha confiat cegament en Maria José Català, que ha fet d’escudera lleial i de substituta en aquestes grans ocasions. Mazón sí que ha aprofitat els recursos mediàtics i econòmics que li ha donat la Diputació d’Alacant. Allò ha estat el seu llogaret i d’allà estant ha denigrat tant com ha pogut el català. L’ha eliminat de les rutes turístiques i ha menystingut tant el premi de novel·la Enric Valor, que el guanyador, Jovi Lozano Sesé, es va negar a recollir-lo en un acte administratiu en un despatx, perquè considerava que denigrava la memòria del savi de Castalla.
Els casos de corrupció continuen reglotant
Mentre el PP proclama aquest canvi de somriure estudiat i de cel blau, els casos de corrupció dels seus anys de govern continuen surant dins les clavegueres. Zaplana, Camps, Rus, el jonqui dels diners… Són els noms destacats d’aquest santoral inesgotable. Ara se n’hi han afegit de nous. El candidat a la batllia d’Oriola, José Vergara, per exemple, acaba de ser processat per dos delictes contra la hisenda pública, un dels quals, per la gestió del servei de la ITV. La petició del fiscal és de set anys de presó.
