30.06.2021 - 21:50
El Partit Comunista de la Xina commemora avui el seu centenari en plena activitat per fer que el país esdevingui una superpotència mundial, un objectiu anunciat el 2017 pel secretari general i president de l’estat, Xi Jinping. La direcció del partit ha esdevingut aquests darrers anys indestriable de la figura de l’actual secretari general, màxim dirigent de la Xina d’una manera indiscutible.
Xi Jinping ha combinat en el seu mandat la rigidesa dels valors conservadors amb la modernitat. De portes endins, apel·la al concepte de “harmonia social”, una política de control social amb grans sistemes de vigilància ciutadana al carrer, i també, en l’àmbit digital, amb una gran quantitat de restriccions anomenades Gran Tallafocs. De cara al món, ofereix una altra proclama, heretada del seu predecessor, Hu Jintao: la “construcció d’una comunitat amb un futur compartit per la humanitat” o, dit d’una altra manera, una “aproximació xinesa”, com deia l’ex-mandatari, “als problemes als quals s’enfronta el planeta”. N’és el millor exemple el gran projecte d’infrastructures conegut per Nova Ruta de la Seda, un conjunt de connexions entre la Xina i Europa que haurà costat, quan sigui acabat, un bilió de dòlars.
Les línies mestres se sustenten sobre desenes de principis simplificats per Xi Jinping en innombrables eslògans que volen arribar fàcilment tant als noranta-dos milions d’afiliats com a la població en general. Ho exemplifica un dels grans pilars de la política governamental, la lluita contra la corrupció, resumida en el lema “caçar tigres i aixafar mosques”, que vol dir que ni els alts oficials del partit ni els responsables locals no sortiran indemnes de cap delicte que puguin cometre.
Les ambicions xineses han topat aquests darrers anys amb les dels Estats Units. Les relacions polítiques entre tots dos països són tibants, com ho demostren una recent guerra d’aranzels, intercanvis d’acusacions sobre l’origen de la pandèmia del coronavirus, les constants denúncies de Washington contra l’expansió militar xinesa, el tractament de les minories ètniques i l’augment del control sobre territoris amb un cert grau d’autonomia, com ara Hong Kong.
Res d’això no sembla incomodar en públic el president Xi, que a l’abril assegurava que “el temps i la inèrcia fan costat a la Xina”, entre especulacions d’experts sobre la nova fase del seu pla per al futur immediat del partit, sense successor aparent. De moment, ha menystingut la regla no escrita que marca la jubilació per als oficials del partit a seixanta-vuit anys –que va complir la setmana passada– i ha optat per l’eliminació del límit de mandats presidencials, aprovada el 2018, cosa que li obre la porta a governar tota la vida.
La successió de Xi Jinping és un punt d’incertesa que s’afegeix a un problema intern amb què les autoritats xineses breguen de fa molt de temps: l’envelliment poblacional. El govern es prepara per aixecar cap a l’any 2025 totes les restriccions sobre la política de natalitat, després de fer-se públic que la taxa de naixements ha caigut durant quatre anys consecutius.
