“Parles raro”

Han enxampat l’infiltrat perquè es presentava com a mallorquí i es veu que no, que era menorquí. Però el més colpidor de la historia és que el president de la Secció Filològica, el benvolgut Nicolau Dols, se sorprengui que no el desemmascaressin immediatament per aquest motiu. Santa innocència.

Per a un parlant balear, i si és del gremi de la filologia encara més, distingir la parla de cada una de les illes no suposa cap dificultat; de fet, qualsevol bon filòleg català ho hauria de poder fer sense gaires problemes. Ara, per als parlants continentals discriminar entre balears no és tan senzill, ni de bon tros. Si, de fet, encara n’hi ha que quan tornen del viatge iniciàtic a Pollença i Alcúdia diuen allò que “és que costa d’entendre perquè parlen molt tancat”… En realitat, la gran majoria de la població va poc més enllà de diferenciar el que parla ell de la resta; com a molt, atès que els dialectes de la nostra llengua es divideixen en dues grans famílies molt reconeixibles (orientals i occidentals), si és de la banda “de Lleida” o “de Girona”. “Tu ets de Vic?”, per exemple, s’ho han sentit demanar milers de barcelonins que parlen barceloní tradicional. Però alerta, que això no és cap tara ni cap defecte, ans la cosa més normal del món, de la mateixa manera que els qui no tenim oïda musical ens perdem entre un fa i un sol o els que no tenen sentit de l’orientació no saben mai on para el sud i on el nord.

La diferència en relació amb gairebé totes les altres disciplines, activitats o aficions és que la llengua genera debats i discussions que l’al·lergologia o l’horticultura, per posar dos casos que em toquen de prop, no. I no solament als catalans: és una pulsió universal. Jo mateix he assistit a milers de discussions entre italians repetint un dels llocs comuns més cansadors de la lingüística popular: que el poble X i el poble Y, malgrat ser a tres fanecades de distància, parlen dialectes diferents perquè això que al poble X es diu aixins al poble Y en diuen aixans. Un debat que estic segur que reconeixereu perquè vosaltres mateixos l’heu protagonizat en més d’una ocasió.

No cal dir que això, filològicament parlant, no aguanta ni un assalt. El lèxic és només una part de la llengua, per més que certs blavers valencians (ara és moda a les xarxes) s’escarrassin a reviscolar la vella fal·làcia franquista que català i valencià no són la mateixa llengua perquè una diu això i l’altra allò (i segueix una llisteta de geosinònims ridícula, perquè de geosinònims en conviuen a l’interior de tots els sistemes lingüístics). L’altra cara del mateix fenomen la representa una xicona lleidatana molt eixerida que últimament ha pres certa notorietat a la xarxa explotant la geosinonímia amb idèntica superficialitat.

Però la llengua va molt més enllà del vocabulari. Moltíssim. Tan enllà que, de fet, podem diferenciar sense cap dificultat dos parlants de dialectes diferents fins i tot si diuen les mateixes paraules. Un experiment senzill: agafeu la frase que acabo d’escriure i feu-la llegir en veu alta a una persona d’Agramunt i una de Vilassar, o una de Morella i una de Puigcerdà: si són parlants amb un mínim de base tradicional, els identificareu sense dubtar, o com a mínim reconeixereu que pertanyen a dialectes allunyats. Perquè, més que no pas les peculiaritats lèxiques, la base que sustenta la variació dialectal és la morfologia verbal i pronominal i la fonètica: grau d’obertura vocàlica, entonació i prosòdia, realització dels sons consonàntics… Una manera molt fàcil d’entendre-ho és pensar en vosaltres mateixos quan us expresseu, per exemple, en anglès. Segurament tot aquell material verbal que feu anar pertany al corpus de la llengua anglesa, però l’accent us delata immediatament. Doncs és per això: quan parlem d’accent (“té un accent francès terrible”, “no em puc treure l’accent del meu poble”) ens referim a tots aquells trets verbals que no són paraules i que, per tant, no surten als diccionaris (i dissortadament s’ensenyen poc a les escoles d’idiomes).

Per què els companys de la rata van trigar tant a dubtar de la seva mallorquinitat? Pel mateix motiu que dubtaríem nosaltres si algú ens assegurés que és castellonenc i en realitat fos de València ciutat (i com que a la majoria de valencians això els semblarà impossible, per a ells la comparació la farem amb un andorrà i un fragatí). L’orella sense formació específica reconeix uns trets generals que concorden amb les nocions elementals que té sobre la qüestió i ja està, no pot filar més prim. Qualsevol element d’idiosincràsia lèxica (que en el cas de menorquí i mallorquí són notables) serà atribuïda a aquell tronc general i avall que fa baixada.

Però, sobretot, als companys de l’escurçó els va costar destapar la mentida perquè les diferències dialectals (en sentit ampli, no solament de vocabulari) estan minvant a un ritme accelerat. És un tret propi del món global, i per tant passa a tot arreu; accentuat en el nostre cas, això sí, per la rebaixa de trets genuïns que comporta l’anostrament d’un percentatge elevat de parlants al·loglots; és a dir, per la desnaturalització que implica, necessàriament, la catalanització de parlants castellans. Les causes de la ribotada tenen a veure amb el creixement de mercats i audiències, que impliquen la difusió de l’estàndard; a la gent li fa gràcia saber que els solsonins tenen el verb escatxigar, però ni els autòctons el fan servir fora del seu hàbitat ni els de la resta del domini l’incorporen si mai tenen ocasió de sentir-lo. L’aplanament de varietats propi de la mundialització té un correlat directe en els idiomes, per això els avis d’en Nicolau Dols i del llimac infiltrat gastaven sengles idiolectes encara més allunyats dels que tenen els seus néts, els quals, al seu torn, també són més divergents que no pas seran els dels néts respectius (en el cas, encara per demostrar, que el català arribi en aquella generació).

És clar que una altra possibilitat és que, tal com diu en Marc Sarrats, en realitat tots els membres de l’esquerra independentista la conformin polis espiant-se els uns als altres. I ja sabem que aquesta gent no són gaire de subtileses lingüístiques, precisament.