07.04.2016 - 22:00
Si una primera cosa hem d’agrair al manifest del grup Koiné és que hagi obert un debat que durant aquests últims anys de l’anomenat procés havia estat pretesament arraconat. Havent sentenciat alguns, sense debat ni consens, que el futur estat català tindria com a llengües cooficials el català i el castellà, es va voler defugir i esquivar qualsevol discussió i deixar de banda les opinions dels experts. I si els picaves amb el dit a l’espatlla –’Perdona, però… és que no hi estic d’acord’– rebies un ara-no-toca i t’alliçonaven amb el discurs paternalista i infundat que la teva posició no sumava gent al carro independentista. I d’això es tracta, oi? De guanyar el referèndum encara que el preu a pagar sigui la llengua. Jo no tinc cap intenció de pagar-ne aquest preu ni de baixar del carro.
Se n’ha parlat a bastament aquests dies i podria enllestir aquest article dient senzillament que faig meus, perquè no sabria dir-ho millor, aquest article de Vicent Partal, aquest altre de Salvador Cardús, aquest de Marta Rojals, aquests matisos de José Rodríguez i aquest fil a Twitter de Jordi Graupera. Però abans voldria queixar-me de les bajanades i mentides que s’han dit sobre el manifest ‘Llengua i República’, al qual s’han atribuït afirmacions que no fa, com ara que defensi el català com a única llengua oficial; bajanades que assoleixen el grau d’irresponsabilitat quan les diu un diputat en seu parlamentària, com ha fet Lluís Rabell, que no ha tingut cap pudor a titllar el manifest de racista.
Sigui com sigui, felicitem-nos-en. Que s’hagi trencat aquest silenci artificial i s’hagi posat el debat damunt la taula, perquè sí que toca. Si es tracta d’encarrilar un procés constituent en què es debatin totes les qüestions de la nova república catalana, no pot haver-hi cap tema tabú. O és que podem parlar d’exèrcits, escoles, religions, etc. i no podem debatre sobre la llengua o, més ben dit, les llengües del futur estat? El debat i la discrepància no són mai sobrers, ans al contrari. I, sobretot, deixem que parlin i exposin els entesos, els estudiosos de la llengua, i que ho puguin fer amb llibertat. Que, malgrat que ja sabem que tots els catalans portem a dins un entrenador del Barça i un filòleg, els experts són els únics amb prou autoritat acadèmica per a tractar de la qüestió des del punt de vista científic, al marge d’estratègies polítiques i de sentimentalismes.
No sé de cap expert que negui els perills de substitució lingüística que implica el bilingüisme. I no, no parlem de bilingüisme individual sinó de bilingüisme social, que sembla que alguns vulguin barrejar-ho, aprofitant la cullerada ideològica. Cadascú que parli com més llengües millor, qui ho qüestiona? Tampoc no es pot negar l’intent de genocidi lingüístic de què han estat víctimes els Països Catalans. Des d’aquelles instruccions de 1716 d’introduir el castellà a Catalunya ‘de manera que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado’ fins a la voluntat de ‘españolizar a los niños catalanes’ anunciada pel ministre Wert. Cal que repassem totes les gestes que s’han fet per inutilitzar el català no tan sols al Principat sinó a les Illes i, sobretot, al País Valencià, la Franja i Catalunya Nord, en aquest darrer cas per part de l’estat francès? Demà encara hi seríem. Perquè aquest ha estat el propòsit d’alguns des de fa segles i avui encara: fer inútil i innecessari el català. Si una llengua no és necessària per a viure i conviure, acaba desapareixent.
N’hi ha que ja els està bé, o que tant els fa. A molts altres, no. Gairebé s’ha convertit en políticament incorrecte dir que la llengua és un motiu per a la independència, però resulta que molts som independentistes també per raó de llengua. Perquè la sentim un bocí més de nosaltres, perquè forma part del nostre patrimoni, perquè és la llengua pròpia d’aquest trosset de terra que habitem i en som nosaltres els únics parlants. Perquè, com totes les llengües, és amb ella i a través seu que entenem i ens relacionem amb l’entorn. Perquè, com a única llengua pròpia, ha de ser la llengua comuna i de cohesió de tots els catalans, tinguin la llengua materna que tinguin i parlin les llengües que parlin. Els mateixos motius pels quals també protegim i defensem l’occità. Ara, si tenir un estat és condició ‘sine qua non’ per a garantir la supervivència del català, minoritzat durant tant de temps, no és pas garantia suficient, i menys si se’n pretén la cooficialitat en igualtat de condicions amb el castellà. D’aquí ve, el debat. I benvingut sigui, després del parèntesi de tabú.
@BelZaballa, periodista
