06.04.2021 - 21:50
Arcadi Oliveres es va morir ahir, després d’haver-nos donat una darrera lliçó d’humanitat amb la seua manera d’encarar la proximitat de la mort. Ningú no en podrà negar mai ni la coherència ni la persistència pel que fa als principis més bàsics que van ordenar la seua vida: la crítica al capitalisme i a les desigualtats que implica (que tan bé va raonar en la darrera entrevista amb VilaWeb) i la denúncia del recurs a la violència com a sistema de resolució d’un conflicte.
La casualitat ha volgut que la notícia de la seua mort arribàs el mateix dia en què la presidenta Carme Forcadell i la consellera Dolors Bassa eren obligades a tornar a ingressar a la presó. Una decisió que, com explica molt bé en aquest article Josep Casulleras, ha estat fruit directe de les pressions del Tribunal Suprem espanyol sobre el jutge de vigilància penitenciària. I és la coincidència d’aquestes dues notícies que crec que em dóna peu a una reflexió precisament sobre el paper de la violència avui a Catalunya, d’aquesta violència que Oliveres va estudiar tant i va denunciar amb tanta insistència. Perquè cal dir clarament que la violència és el factor clau de tot això que passa i tanmateix és evident que ens hem acostumat a parlar-ne amb la boca petita o a ni tan sols parlar-ne.
La societat catalana, i molt particularment el moviment independentista, està atrapada en l’intent de comprendre i assumir la realitat en què es mou avui i la diferència entre aquesta realitat d’avui i la del quinquennium mirabile –que en diu Joan Ramon Resina en aquest extraordinari article que vam publicar dilluns. No ha canviat res de fons. Totes les raons que tenim per a ser independents i per a viure en una societat millor continuen essent vàlides avui tant com ho eren el 2014. I fins i tot n’hi ha més que no n’hi havia aleshores. Tanmateix, aquestes raons darrerament passen sempre a un segon pla, aparcades, mentre molta gent participa en una batussa en la qual, lamentablement, ens involucren a tots, vulguem o no. En una baralla que cada dia causa més ferides entre nosaltres, hi insistesc, sense que ningú vaja al fons de l’afer.
I el fons de l’afer no és sinó l’exercici constant per part d’Espanya de la violència, a gran escala, permanent i sense límits de cap classe. I les reaccions diverses que cadascú assumeix davant això. És perquè Espanya –l’estat, el règim, el seu nacionalisme i fins bona part de la seua societat– viu en la violència i es fa forta en la violència contra Catalunya, que els catalans som on som i tenim els problemes que tenim. I mentre no entenguem això i no ho diguem en veu alta, mentre no ho assumim i no ho posem al lloc que correspon de les nostres reflexions, estarem atrapats en una dinàmica en què el poder se sent comodíssim: uns esclaus barallant-se amb uns altres esclaus i sense que ningú pense en la manera de desfer-se de l’amo.
No dic que no hi haja res més que això, no dic que no hi haja discrepàncies dins el moviment independentista de tota mena i condició. Però totes, tret del debat sobre com encarar la violència, són diferències que ja existien en el quinquennium mirabile i que es van salvar aleshores amb una notable distinció. No van impedir ni l’augment de l’independentisme, ni el Primer d’Octubre ni la proclamació de la independència. Si avui, en canvi, això no és així és perquè hem constatat per la via dels fets que ells estan disposats a tot i que no hi ha cap possibilitat d’encarar el conflicte per aquella via democràtica normal que esperàvem que fos la natural. I és això que ha obert una gran via d’aigua dins el moviment. Perquè ningú no vol reconèixer que parlem d’això i per tant els arguments que se cerquen per a justificar-ho tot arriben a ser d’un contorsionisme difícil de seguir.
I tanmateix, enmig d’aquest caos, és la violència espanyola allò que, paradoxalment, il·lumina el camí. De Montaigne a Kant, i fins a Oliveres, tothom ha raonat que la violència política, inclosa la guerra, és o bé un fracàs o bé una abdicació de la raó. Perillosa, per tant, també per a qui l’exerceix. I, efectivament, passa això. On avancem? On es duu a terme el canvi clau que, juntament amb la consolidació electoral de les majories i la pèrdua de la por de la policia, ens acosta a la independència? Tot això passa en la percepció exterior, sobretot europea, sobre la situació d’ací i en la capacitat de fer servir les institucions europees, sobretot les judicials, com a eina per a tombar el cor mateix del règim, per a paralitzar el búnquer central del poder espanyol i impedir que continue condicionant-nos amb la seua violència.
Per això crec que ara és el moment de ser més contundents que mai en la caracterització de la violència espanyola, el moment de parlar-ne més obertament i de denunciar-la amb més força com allò que és. Espanya és violència. Aquesta violència que ahir van rebre directament, i molt concretament, Carme Forcadell i Dolors Bassa però que sabem perfectament que podem rebre tots nosaltres qualsevol dia. I ho hem d’assumir, ho hem de dir, ho hem d’explicar a tothom per reforçar-nos com a societat, per discutir sense paranys ni falsos arguments sobre quina és la manera més adequada d’enfrontar-nos-hi, per a llevar-nos de damunt aquest complex que tanta gent té com si nosaltres tinguéssem cap culpa de tot això que ha passat; però també, i ho vull dir especialment avui, per honorar aquella gent, com Arcadi Oliveres, que sempre ens han explicat que la renúncia a la violència en cap cas no pot significar l’acceptació dòcil i permanent de la submissió.
