Parlem amb la gent que no parla català

A Mollet del Vallès, faig temps mirant els titulars dels diaris al quiosc de la rambla Fiveller. I així sento com, rere meu, dos homes xerren. També semblen fer temps. Un diu (traduït de l’espanyol i una mica resumit): “Com si no hi haguessin prou mossos a tot arreu, també en tindríem a la frontera, no fotis, i per anar a Saragossa els hauríem d’ensenyar la documentació… Estan sonats amb això de la independència!”. Quan em giro veig com el seu company aprova amb un moviment del cap. Respiro i em dic que potser hauria hagut de prescindir dels titulars del dia perquè tot i ser poc dotat per als debats improvisats ara ja no puc fer res més que apropar-m’hi amb un mig somriure: “Perdoneu, però de mossos d’esquadra, a la frontera amb Espanya, no n’hi haurà… És impossible que n’hi hagi, per això de Schengen, el pas serà lliure per tothom…” Em miren amb desgana i vull creure que no és perquè els he parlat en català sinó només pel fet que els hagi interromputs un d’aquests sonats dels quals acaben de parlar. “Schengen? Què, Schengen? Què canvia, això?” I així m’adono que, per ells, Schengen és un nom vague associat a la Unió Europea però sense realitat concreta. I parlem, durant gairebé deu minuts, el temps d’acabar de fer temps.

Tenen uns trenta anys i pensen que viure a Mollet del Vallès és viure a Espanya. Si més no, és així com volen sentir-se cada dia: a Espanya. Però, primer de tot, els faig cinc cèntims dels acords de Schengen: “Sí, sabeu, garanteixen la llibertat de circulació de les persones, les mercaderies, els diners i els serveis”. Però no ho saben, o només ho saben com, per exemple, jo sé quantes vegades el Barça ha guanyat la Lliga: unes quantes, no? No podem saber-ho tot de tot, i no els culpo de la seva ignorància perquè, com ho diu un proverbi “La ignorància és un sac buit, la imbecil·litat és un sac buit amb un forat al fons” I veig que d’imbècils no en tenen res.  Raonen en funció dels paràmetres que coneixen, és a dir de les informacions que els forneixen els canals de comunicació espanyols. Què saben, doncs, de la realitat de les fronteres? Saben passar-les amb avió però tinc la intuïció que s’imaginen les fronteres terrestres a partir de records cinematogràfics: garites a cada banda amb policies armats i potser fins i tot barreres vermelles i blanques. Així pensen que amb una Catalunya independent, hi hauria, a la ratlla fronterera, d’una banda mossos d’esquadra i de l’altra guàrdies civils, armats i malhumorats. Els vull tranquil·litzar: “No notareu que passeu la frontera, serà com a l’autopista per passar a França, us n’adonareu només perquè hi haurà un rètol amb la bandera europea i la menció España. I quan torneu, el mateix rètol amb la menció Catalunya.

I em creuen, però potser només ho fan veure, per no ofendre’m. Per què es fiarien més d’aquest independentista desconegut que de tot el que els diu cada dia la televisió i Internet? Però, aprofitant que són prou bones persones per deixar-me creure que em creuen, abordo l’altra qüestió: “De totes maneres, ningú us traurà la nacionalitat espanyola, la podreu guardar tranquil·lament”, però aquí veig com deuen tenir el record de les declaracions d’algun comentarista que haurà jurat que seria tot el contrari, que la primera mesura d’una Catalunya independent seria d’expulsar els que volen continuar essent espanyols. “Ah, sí, tu creus que tothom podria escollir el que vol ser?” “Bé, tothom qui visqui a Catalunya serà català, però tothom qui vulgui podrà continuar essent espanyol, excepte si Espanya s’hi oposa, però no crec que ho faci”. I veig que no tenen cap dubte que mai Espanya no s’hi oposarà. O sigui que passo ràpidament aquesta qüestió i em dic que potser tinc temps per la tercera, la de les pensions, però m’adono que un d’ells en té prou, i simplement els pregunto: “Però no heu parlat mai amb gent de Súmate?” “…Amb qui?…” No saben res de Súmate, és evident, ja que els mitjans de comunicació que consumeixen es guarden prou de parlar-ne. Ens separem, jo excusant-me per haver-los pres una mica de temps i ells amb un gest de la mà indulgent. No els he convençut, és clar, però potser, potser, hauré sembrat la llavor del dubte.

No sé res d’ells, ni com es deien, ni què fan a la vida, ni si tenen fills. Sé només que em van semblar fabulosament ignorants de tot allò que batega a Catalunya i, per tant, de com podran aprofitar de la prosperitat nascuda de la independència. Però qui els ho explicarà, abans del 27 de setembre, de manera a intentar canviar el sentit del seu vot? La meravellosa gent de Súmate, o de la Fundació Nous Catalans, no deu ser prou nombrosa per arribar a tots els barris de Catalunya en què es fa una vida tan espanyola, o tant d’una altra cultura, com sigui possible. Llavors, qui ha de fer aquesta feina? Tots nosaltres, no?

Vaig llegir fa poc que ha esclatat una polèmica en un municipi a majoria municipal independentista sobre el lloc on calia col·locar l’estelada: balcó?, plaça major? Amb tot el respecte degut a tots els que participen a inundar Catalunya d’estelades -entre els quals em compto- diria que avui dia aquesta qüestió és irrellevant: ens queden menys de dos mesos per convèncer indecisos i aquesta és la feina urgent i indispensable. Una gran part d’aquests indecisos no parlen català habitualment i tenen uns hàbits diaris vinguts d’altres països -Espanya o molts altres- i per això mateix hem d’anar allà on viuen o treballen, sense esperar que vinguin ells. Els quebequesos tenen una expressió per dir això, difícil de traduir. Seria alguna cosa com: “Ens hem de ventejar el pèl de les cames!” La necessitat ha de ser més forta que la timidesa, la reticència i la mandra.