Mai no hem parlat de la immigració

L’any 1987 la Generalitat de Catalunya va llançar una d’aquelles campanyes que tant agradaven al president Pujol, “Som sis milions”, que celebrava que la població havia arribat a aquesta xifra. Eren anys d’una gran estabilitat demogràfica deguda a la baixa natalitat, i malgrat els Jocs Olímpics i una certa prosperitat, al cap d’una dècada el país amb prou feines havia sumat cent mil habitants. Tot va canviar a final dels noranta amb la immigració, que va arribar amb un ritme insòlit a tot Occident. Per comparar-ho amb països d’una mida semblant, del 2000 al 2010 la població de Dinamarca va augmentar d’un 3,70%, la d’Àustria d’un 4,18% i la de Bèlgica d’un 5,54%. La de Catalunya va créixer d’un 17,25% –més d’un milió tres-centes mil persones.

A diferència del centre i el nord d’Europa, aquests nouvinguts no eren refugiats que fugien de conflictes bèl·lics o d’una persecució política, perquè Espanya, que controla les fronteres, no ha tingut mai un mecanisme seriós d’acollida; eren immigrants econòmics, és a dir, persones de països més pobres que buscaven unes condicions de vida millors. Les conseqüències del creixement demogràfic a Catalunya les recorda tothom que tingui més de trenta anys. El paisatge de barris i de municipis sencers va canviar en menys d’una dècada, i en alguns llocs hi va haver fugides en massa del centre a les urbanitzacions perifèriques. La classe mitjana local ho va aprofitar per contractar algú que li netegés a casa, o que tingués cura de la gent gran. La Generalitat, que no havia invertit en noves escoles per l’hivern demogràfic, es va trobar amb la necessitat d’escolaritzar milers d’alumnes de cop, sovint en mòduls pre-fabricats, i la consellera Geli va haver de gestionar durant els dos tripartits l’emissió d’un milió de targetes sanitàries. La nova població també va servir per a dinamitzar el consum i la construcció, i va alimentar la bombolla immobiliària.

L’objectiu d’aquest article no és tractar dels aspectes positius i negatius de la immigració, sinó apuntar un fet molt més bàsic. En tota aquella dècada de creixement demogràfic mai no se’n va parlar. No hi va haver cap debat públic, ni es va consultar a la ciutadania si hi estava d’acord. No vam llegir-ne articles als diaris, ni hi va haver cap veu dissident als mitjans, i tampoc no va formar part de les campanyes electorals. Tothom ho va normalitzar com un fet espontani i inevitable, malgrat que els processos tan transcendents i alhora tan localitzats sempre tenen una causa al darrere. I es va acceptar, si més no en públic. Per això em sorprèn quan es diu que els catalans són racistes, sobretot si mirem les dades electorals: el 41% de Marine Le Pen a França, el 35% de Meloni i Salvini a Itàlia, el 20,5% dels Demòcrates Suecs… El partit nostrat contrari a la immigració, Plataforma per Catalunya (els recordeu?), va obtenir un 2,4% a les eleccions de 2010.

Ara, però, la situació del país ha canviat força, l’economia no és la mateixa i les xarxes socials permeten distribuir sense traves els discursos contraris als nouvinguts, sovint amb consignes fàcils i vídeos ben explícits. Just abans de la pandèmia, el flux migratori cap a Catalunya es va reactivar amb intensitat (cent mil empadronats nous el 2019, xifra que no es veia des del 2008), i el canvi climàtic, les guerres i els altres trasbalsos del món fan pensar que tot augmentarà. Per tant, ja és hora de fer-nos preguntes difícils i necessàries, com ara: ser pobre és condició suficient per a esdevenir un refugiat? La Unió Europa continuarà acceptant el model espanyol de recepció d’immigració econòmica, i més després del Brexit? L’arribada d’immigrants és la compensació per les dècades de dominació colonial d’Occident? La por de quedar com un racista ens impedeix de mirar de cara alguns reptes i mancances que són evidents? I quina és la nostra capacitat moral d’aclucar els ulls als morts a la Mediterrània i les fronteres orientals?

Bona part de l’esquerra catalana, i això és una anomalia a Europa, considera que tot allò que no sigui obrir fronteres i donar permisos de residència a qui ho vulgui és caure en el feixisme –fet que converteix en feixistes tots i cadascun dels països del món, suposo. Encara més: el sol fet de mencionar la immigració com a possible tema de debat ja et penja l’etiqueta de xenòfob (i no tinc cap dubte que aquest article generarà aquestes reaccions en molta gent que només en llegirà el titular). Això, és clar, és profundament antidemocràtic. Als països amb una ciutadania madura s’ha de poder parlar de tot, i ja sabem que tot tema que s’expulsa del debat públic s’acaba podrint; mireu, si no, la monarquia borbònica.

Hi ha una part de la població occidental que té la percepció –i aquí parlo de sentiments, compte– que la immigració ha provocat un augment de la inseguretat i una competència pels llocs de feina que ha enfonsat la classe obrera. I que els únics que se n’han beneficiat són les elits urbanes de les capitals. Davant d’això, els governs i les esquerres han dit que no hi ha absolutament cap problema enlloc, i que aquests votants són uns ignorants, racistes i xenòfobs, reacció que queda molt bé entre els camarades del partit però que és un suïcidi electoral. És evident que hi ha racisme polític, i tots sabem quins partits el practiquen, però parlar de quotes, de permisos d’entrada i de models d’integració no té res a veure amb assetjar ciutadans o criminalitzar col·lectius. És hora que tractem les qüestions difícils, perquè si no el debat ens el resoldrà l’extrema dreta.