16.09.2016 - 22:00
|
Actualització: 19.09.2016 - 16:10
Dijous es va inaugurar l’exposició ‘Parlaré a classe’ al Palau Robert. És una mostra que remarca la tasca pedagògica a contracorrent que va dur a terme Carme Serrallonga a favor de l’escola catalana, mixta i democràtica a la postguerra civil espanyola. La pedagoga va fundar la primera escola que seguia els valors dels instituts escoles republicans després de la guerra 1936-1939: era l’Escola Isabel de Villena i es va inaugurar el 8 de març de 1939. L’exposició es podrà visitar l’11 de desembre a la sala 4 del Palau Robert.
Aquesta escola va tenir molts alumnes destacats que han volgut participar en l’exposició. Tres taules rodones obertes al públic complementaran la mostra. N’hi haurà una sobre la relació de l’escola amb el teatre, una altra sobre com es tractava l’escriptura i la darrera, sobre com s’estudiava la música. Carme Sansa, Albert Mestres, Roger Peña, José Lifante i Alba Tortras s’ajuntaran el 26 de setembre per parlar de teatre. La conversa sobre escriptura serà el 27 d’octubre amb Sergi Pàmies, Enric Casassas, David Nel·lo, Rosa Delor i Tània Juste. I, finalment, el 14 de novembre, Pau Riba, Maria Hernandez,Carles Lobo i Eugènia Gassull discutiran sobre la música a l’escola.
L’exposició és plena de comentaris de professors i alumnes que van passar per l’escola i van conèixer Serrallonga i els altres fundadors. Els comentaris es refereixen a la personalitat dels professors, als valors de l’escola i a la seva experiència allà. L’escriptor Sergi Pàmies ironitza així: ‘Acadèmicament el Villena no devia ser una gran escola, perquè molts dels que no vam acabar de ser ni bons ni mediocres estudiants en guardem un record massa bo’.
Una escola contra el règim
Aquesta escola va néixer de la preocupació d’un grup de pares i mares que patien pel caire que agafaria l’educació en una Catalunya sota el règim franquista. De seguida van encarregar a Carme Serrallonga, que llavors treballava a l’Escola Ausiàs Marc de Sarrià, que fundés una nova escola amb els valors que procedien del moviment renovador de la pedagogia de principi de segle. L’Isabel de Villena va començar éssent una escola només femenina, i les alumnes assistien a les classes a les cases de les mestres mentre no es trobava una seu.
Fins al 1978, quan una cooperativa de pares i mares van aconseguir construir l’edifici d’Esplugues que avui encara és l’Isabel de Villena, l’escola va anar canviat d’emplaçament en diverses cases de la part alta de Barcelona. El primer edifici va ser una torre al carrer Emancipació, 32, a Sarrià. Era propietat d’un falangista que, malgrat l’afecte que sentia per Serrallonga, ja la va avisar. ‘Carmeta, s’ha d’acabar, això del català.’ Aquesta és només una de les anècdotes que il·lustren el context en què va néixer l’escola. Piti Estañol, el guionista de l’exposició, ho explica tot fent una analogia amb Asterix i Obelix: ‘Tota la Gàl·lia estava ocupada menys un petit racó: l’Isabel de Villena’.
Carme Serrallonga no estava disposada a renunciar al seu projecte educatiu, malgrat les dificultats d’oposar-se al règim feixista, i va començar una època en què l’escola va subsistir sota un aparent respecte per la legalitat franquista.
Serrallonga fou una de les pioneres de la coeducació. Les classes tot just començaven a ser mixtes al Villena i, quan rebien visites dels inspectors, els nens corrien a tancar-se en una aula buida. Serrallonga havia de justificar als inspectors que aquells nens tenien dificultats d’aprenentatge i per això s’estaven allà. Quan marxaven els inspectors, els nois tornaven de seguida a reunir-se amb les seves companyes. Això mateix feien amb el català, que deixaven de parlar només durant les visites esporàdiques; i amb els quadres de Franco, que tenien habitualment tapats amb imatges de paisatges i mapes de Catalunya.
En un intent d’oficialitzar la presència de nens i nenes a les aules, el 1958 es va obrir la institució agermanada Estudis Eiximenis, la branca per a nens. De tota manera, el comissari de l’exposició i ex-alumne de l’escola Ricard Lobo afirma que no es feia diferència entre un i altre. ‘Jo i tots els nois sempre hem dit que anàvem a l’Isabel de Villena. L’altre nom només era un formalisme’. Fou en aquesta etapa quan s’hi va incorporar Ricard Albert i Llauró, que va codirigir la institució amb Serrallonga. Uns anys abans, ell havia estat qui, des de l’Institut d’Estudis Catalans, havia salvat els documents de Francesc Macià de mans dels franquistes, quan aquests van entrar a Barcelona.
Els valors de l’Isabel de Villena
‘Era una escola molt austera, econòmicament i conceptual’ diu Ricard Lobo. ‘Tothom hi era acceptat, encara que no s’ho pogués pagar. La Carme Serrallonga va arribar a vendre’s casa seva per poder fer front als pagaments de l’escola’. També explica que els alumnes duien bata perquè no es notessin les diferències socials: tothom era igual, a l’escola.
Un altre dels pilars de l’escola era la importància que es donava a la cultura. ‘Entre els set i els deu anys, que devia ser cap al 1963, teníem un professor de mímica’, explica Lobo, encara una mica sorprès. També anaven sovint al teatre i feien classes de cant al Palau de la Música.
L’escola Isabel de Villena va ser pionera en molts aspectes, però de seguida més institucions van anar seguint els seus passos: l’Escola Virtèlia, també l’any 1939, i poc després també l’Escola Nausica. Cap als anys cinquanta, s’hi van afegir les escoles Talitha i Tagore. I podríem continuar fins al dia d’avui. ‘Això que va començar amb el Villena es va anar estenent i ha modelat la societat civil catalana actual’ sentencia Lobo.
Carme Serrallonga
Nascuda a Barcelona, Serrallonga es va llicenciar en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Després d’acabar la carrera va participar el 1932 en la fundació de l’Institut Escola. Va marxar un temps a fer un doctorat a Madrid, i va assistir a classes de Pedro Salinas i Jorge Guillén, entre més. Però va tornar per fundar el Villena.
A més de mestra i pedagoga, Carme Serrallonga era també una gran intel·lectual. Parlava hebreu, llatí, grec clàssic, àrab, alemany, anglès, francès i italià, a més de català i castellà. Va traduir al català una vintena d’obres d’autors com Goethe, Brecht, Döblin, Michael Ende i Pirandello, entre d’altres. I la seva curiositat la va empènyer a estudiar rus poc temps abans de la seva mort, el 1997: volia llegir Txékhov en la llengua originària.
Va participar en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat el 1970, que volia reaccionar contra el consell de guerra contra militants d’ETA, a Burgos. Uns tres-cents participants hi van debatre l’actualitat política i el futur i van acabar escrivint un manifest. Entre molts altres personatges destacats, hi havia Antoni Tàpies, Joan Miró, Joan Brossa, Joan Manuel Serrat i Montserrat Roig.
Serrallonga va ser molt guardonada per la seva tasca pedagògica i com a traductora. Va rebre la Creu de Sant de Jordi el 1984, el premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig el 1988 i els premis Ciutat de Barcelona de traducció i el Nacional d’Arts Escèniques el 1993.
