06.03.2020 - 21:50
He manllevat el títol d’aquest article d’un prefaci del periodista, escriptor i gastrònom Xavier Domingo (1929 – 1996), que es troba en la plaquette Bodegons amb ampolla de vi, que en les setmanes a venir arribarà a les llibreries i que aplega tres conferències sobre vi i gastronomia, que l’enòleg Eduard Puig i Vayreda (Figueres, 1942-2018) va donar a la dècada del 1980.
Diu l’inici del prefaci de Xavier Domingo, escrit l’any 1990: «Els temps que corren estan necessitats d’humanisme, i dic humanisme en el sentit en què s’entenia aquesta paraula els dies del Renaixement, aquells dies brillants, gloriosos i sensuals de la Itàlia del Renaixement. L’humanisme era una manera de ser, de comportar-se, de viure i d’entendre la vida. Era una manera de pensar, feta de curiositat universal i d’amor a l’existència.»
El text de Xavier Domingo acaba dient: «El pensament només troba el seu nodriment en la naturalesa. I de la naturalesa, no cal dir-ho, el producte més carregat de misteri, de poesia, de paraula, de raó i de passió, de plaer i de llegenda, i també de dolor i també de riquesa sensual, de diferències i de semblances… és el vi.»
El vi és el que és perquè va lligat a la història de la humanitat, des de fa més de 2500 anys, es troba en el bressol dels clàssics grecs i llatins, que conformen la cultura mediterrània. El vi és cultura i és tradició, que es vincula amb la mitologia, la història política, la història de l’art i també la vida quotidiana i la cultura popular. I això personatges com Eduard Puig i Vayreda i Xavier Domingo ho sabien i ho practicaven. Foren homes amb cultura literària i gastronòmica. Puig i Vayreda, a més, era un gran melòman i activista cultural: els anys 1970 va ser el fundador de Joventuts Musicals de l’Alt Empordà, es va vincular a Òmnium Cultural i va ser impulsor de l’Assemblea de Catalunya a l’Empordà. I més tard, del 1991 al 2007, va ser el president de l’Institut d’Estudis Empordanesos.
És des d’aquest humanisme cultivat i militant, que Puig i Vayreda pot escriure els fragments que segueixen (extrets de la conferència del 1987, pronunciada, atenció!, al Col·legi Oficial de Metges de Girona, sobre ‘Cuina i vi en la nostra tradició cultural’):
«Des de sempre el vi s’ha tingut per una beguda mística, esotèrica, destinada a la festa i al culte, al ritual sacre i al profà, a la taula, a l’orgia, al sacrifici, al Carnaval… El vi té una “recondita natura”, que diu Andrea Bacci, una naturalesa que participa en les mutacions de la terra i varia amb els seus canvis. El vi és l’expressió del poder creador que no és sols de l’home, sinó que també depèn de la terra, del sol, de l’aigua, de l’aire. Per això no hi ha sols una ciència del vi, sinó també un art i una poètica del vi, i si no s’hi penetra és molt difícil d’entendre’l.»
«A Europa, a la Mediterrània, no es pot parlar de bona taula, de gastronomia, de cuina selecta sense tenir ben present el vi. Però també el vi és la beguda de cada dia, els petits vins honestos i senzills, els que es beuen sense cerimònia ni compliments, són els que fan companyia i alegren el menjar quotidià de la cuina casolana i senzilla, que ja comencem a enyorar. Tinguem sempre present que, parlant de vi, parlant de cuina, lleugeresa, honestedat i simplicitat no és sinònim de mediocritat.»
Aquest caràcter humanista de l’enòleg Eduard Puig i Vayreda fa que la seva mirada i el seu interès depassi la vessant estrictament tècnica d’un vi o d’un plat. I en aquest sentit, aquests textos també ens fan adonar d’una certa pèrdua general de cultura entre els professionals del món del vi i la cuina d’avui. I, tanmateix, el vi no seria el que és sense aquest humanisme que l’ha convertit en la beguda de cultura per excel·lència. Cap on va el vi, ara que torna a ser centre d’interès i gaudi en la nostra societat? La tècnica despullada de sommeliers i enòlegs sumada al foment d’un turisme popular associat a un rendiment purament comercial, no ens porta a una banalització del món del vi?
