Últims parlants nadius… del català

La setmana passada es va morir l’Armande P., una de les poques persones parlants nadiues del català a la petita comuna nord-catalana d’Aiguatèbia. Ho explicava a Twitter el lingüista David Valls, qui calculava que ara devien quedar-hi uns vuit parlants nadius, i recordava que, amb dades de l’any 2016, a la comarca del Capcir n’hi havia trenta-cinc. Fa basarda, oi?

Una llengua desapareix quan se’n mor l’últim parlant. I en aquesta era de la globalització, resulta que cada dues setmanes se’n mor una, de llengua, al món. Hi deu haver qui l’importi ben poc, això, perquè si les llengües són per fer-se entendre i avall, amb l’anglès, l’espanyol i el mandarí ja fem i tampoc no cal posar-se tan perepunyetes. Són de la mateixa espècie dels qui tant els fa la pèrdua de la biodiversitat al planeta. No sé si deuen tenir fills. Torno, que em despisto. Si cada dues setmanes es mor una llengua al món, vol dir que cada dues setmanes desapareix una manera d’entendre la realitat. No únicament un mecanisme de comunicació, sinó també una cultura, un sistema de pensament, de comprensió i coneixement. Una identitat. Una manera d’entendre la vida, els seus valors i relacions.

Llegeixo que en llengua seri (que es parla a Mèxic), per preguntar a algú d’on és li demanen on hi ha enterrada la seva placenta (‘miixöni quih zó hant ano tiij?’): és el que es feia abans que les dones parissin als hospitals, i la gent sap exactament sota quines pedres hi ha la seva placenta. És d’allà, d’on són. També podríem parlar de tot de coses que ens semblen universals però que no ho són pas, com les referències temporals, espacials, la manera de comptar, etc. Segons la UNESCO, que al febrer va presentar l’Any Internacional de les Llengües Indígenes, gairebé la meitat de les 6.700 llengües que es parlen al món perillen, i el 90% desapareixeran abans no acabi el segle.

D’acord: no, el català no és en fase terminal. Tot i que alguns lingüistes fa temps que avisen que ha entrat en la roda i que, com a mínim, és en la primera fase de les que porten a la desaparició d’una llengua. Això és: la bilingüització. Després ve la pèrdua d’usos, i aquí les evidències ens haurien de fer tenir tots els llums encesos, i finalment, la interrupció de la transmissió de pares a fills. Paral·lelament, en alguns casos particulars, i no miro ningú, hi ha el fenomen de la interferència: hola, substitució lingüística; hola, diglòssia.

No, si parlem de l’estat de la llengua en tot el conjunt dels Països Catalans, el català no és en fase terminal. Si agafem la lupa, o la motxilla, les idiosincràsies de cada zona ens ofereixen una visió més matisada i, en alguns casos, molt (més) preocupant. Perquè cada vegada calen menys dits per a comptar els parlants nadius d’alguns llocs. Torno a David Valls, que en aquell mateix tweet enllaçava el tràiler del documentari Catalunya Nord, llengua enyorada, per al qual veig que cerquen finançament. Sigui dit. I ara penso en les escoles de la Bressola, que no donen l’abast, i en tots els mots que han salvat des de fa quaranta anys amb saba nova, que no tot són males notícies.

Hi ha una cosa que em fa barrinar sobre això de l’últim parlant d’una llengua, de la persona amb qui desapareix una cultura que en molts casos és mil·lenària. Abans d’aquesta pèrdua irreparable, durant tot el temps que aquesta persona ha estat l’últim parlant de la llengua, aquesta llengua a punt de l’extinció no l’ha poguda parlar amb ningú. No s’hi ha pogut expressar. Això també fa basarda, eh? Quina soledat més fonda i buida, aquesta que esdevé muda.

No sé si és la soledat que sent ara la Louise, la germana de l’Armande i també parlant nadiua. (Aquí, n’havia parlat Eugeni Casanova.) Ara la Francis ja no té l’Armande per a parlar-hi en català. Potser ja no té ningú a la vora amb qui parlar en la llengua amb què sent, amb què pensa, amb què somia. Amb qui parlar català. Aquí, a Aiguatèbia, a Catalunya Nord.