Parla, memòria

A la riba de Lake Waubeeka, on petits caiacs i barques de rems floten en la calma d’un llac artificial, vaig tenir la sort d’assistir, l’estiu passat, a una conferència molt documentada sobre l’ús de la droga èxtasis, l’MDMA, en pacients i el seu impacte en la memòria. L’èxtasi, droga de discoteques, en mans de psicòlegs, per a un bon ús. La doctora Rachel Yehuda, famosa per haver demostrat que el trauma dels jueus als camps  de concentració es transmeten via ADN als fills, va saber explicar de manera convincent la seva recança inicial i el seu convenciment final que l’MDMA pot ser útil en pacients que pateixen trastorns per estrès post-traumàtic. Ella, que acompanyava descreguda a familiars al mític festival Burning Man (les falles de València dels Estats Units), un festival de set dies al desert de Nevada, on cremen una enorme estructura en forma d’home el dissabte (enmig de focs artificials), un temple de fusta el diumenge (en rigorós silenci), i que es fa sobre les restes del que havia estat un llac (parlem de mil·lenis), i ara és desert. Al festival, molts participants que prenien drogues recreatives, com l’MDMA, intentaven convèncer la senyora Yehuda, entre concert i concert, de les propietats curatives de l’èxtasi.  Finalment es van fer proves clíniques , publicades a la revista Nature, i es va arribar a la conclusió que sempre que sigui en sessions de tres dies, i amb un terapeuta al costat, l’MDMA, la droga de l’amor, pot ser una gran eina contra l’estrès post-traumàtic .

L’estrès post-traumàtic afecta gent que ha viscut un trauma molt intens (tortures durant una guerra, abusos sexuals, amenaces de mort, catàstrofes naturals) i que durant anys rememora l’incident en somnis i en records. “No tan sols recorden l’incident, sinó la por que van sentir durant la violació o la tortura. Ho reviuen. Tornen a morir de por.” Poden ser atacs setmanals. Són pacients amb depressions, tendències suïcides i apatia, cosa que pertorba molt la seva vida laboral. Molts són carn de serveis socials. L’MDMA és una droga que et fa estar de bon humor, et fas amic de tothom, t’abraces amb desconeguts i el món et sembla un lloc meravellós i la gent, sants barons. Aquesta propietat fa que els pacients puguin recordar l’incident sense traumatitzar-se. “Tenen empatia amb ells mateixos, poden veure el seu jo passat tranquil·lament, amb afecte, amb tendresa, perdonant-se la feblesa, la por, les reaccions, i són capaços de recordar sense negar-se”, deia Yehuda. Amb el terapeuta al costat, dos de cada tres casos deixen l’estrès post-traumàtic que els havia corcat durant dècades. Poca broma. L’MDMA, o com combatre els mals records.

Ahir, dissabte, en una terrassa de Barcelona que dóna al port de Barcelona, on creuers enormes floten en el neguit del port massificat, llegia a l’app del New York Times que alguns asils i centres de dia dels Estats Units han començat programes de realitat virtual per a estimular la memòria de la gent gran. Mentre entrellucava la Barceloneta guanyada a la mar (no pas fa mil·lennis, sinó segles) llegia que la realitat virtual fa reviure els bons records. Els pacients són vells amb demència, o alzheimer que han anat perdent la memòria d’allò que fan cada dia, però que en molts casos recorden vivament la infantesa o joventut. Passen de perdre’s en la memòria curta (on anava ara?, aquesta habitació és la meva?) a recordar amb seguretat la casa dels pares, l’amic de l’escola, la cançó del primer amor. Amb ulleres i auriculars de realitat virtual la gent gran pot mirar vídeos familiars, fotos antigues, velles cintes d’àudio, records de la infantesa o de la primera joventut.  Amb l’ajuda de Google Street, personalitzat i modificat, passegen pel barri de la infantesa, entren a l’escola, escolten la cançó, van al primer concert o visiten en 3D el partit de hurling en què es van enamorar a la seva Irlanda natal. Això no evita que la demència s’aturi (no s’atura), però sí que proporciona als pacients un petit oasi de calma i de seguretat durant els dies turbulents. D’aquesta manera activen el cervell, reviuen, com en un somni, els records de la infantesa i la nostàlgia no els cau a sobre.

Els pacients amb estrès post-traumàtic, amb demència senil o alzheimer són casos extrems. Som nosaltres, la gran majoria. Nosaltres, els que no hem sofert tortura, ni tenim alzheimer, però que ai, mira, tinc un petit trauma de petit perquè els pares es van divorciar; som els que, mira, em van marginar a l’equip d’hoquei; els que mira, de l’estiu ençà que no tinc una bona relació amb els fills. Som nosaltres els futurs consumidors d’MDMA per a superar els mals records a la consulta del psicòleg. No caldran els casos extrems dels pacients d’estrès post-traumàtic, que ara han obert la porta a la resta. I els beneficiaris de la realitat virtual ja no seran únicament els pacients d’alzheimer. Malalts de nostàlgia n’hi ha a cabassos, i molts obriran paquets d’amazon amb ulleres de realitat virtual que els transporti a la infantesa. I viuran virtualment dins un record que els enlaira, ens enlaira. I que deixa enrere, allà baix, ben petita, ben petita (com llacs remotíssims convertits en desert) la nostàlgia feridora.