10.11.2016 - 22:00
La llum es va apagar a París aquella nit de divendres. A la sala de concerts Bataclan, plena a vessar, el grup de rock dur ‘Eagles of Death Metal’, tocava pels seus seguidors quan un grup d’homes armats va començar a disparar indiscriminadament contra tot i tothom. Noranta persones hi van perdre la vida.
Un any després Bataclan torna a obrir demà les portes i els veïns de París hi aniran de nou a gaudir de la música i l’espectacle. En aquesta ocasió, per escoltar Sting en un concert benèfic en favor de les associacions de víctimes Life for Paris i 13onze15 Fraternité-Verité.
Estat d’emergència
París ha canviat molt des d’aquell 13 de novembre. Tocats encara pels atemptats de Charlie Hebdo, els veïns de la ciutat de la llum van veure com el terror els entrava a casa de nou sense pietat i assassinava indiscriminadament. La ràpida resposta del govern francès va ser contundent: ‘França està en guerra’. I aquella mateixa nit bombardejava Síria. Una resposta feta des de la ràbia i la venjança que no aconseguiria frenar, mesos després, l’atemptat de Niça. La resposta militar a l’exterior també es va aplicar a l’interior amb un estat d’emergència que havia de finalitzar al juliol i encara perdura. París fa un any que viu amb l’exèrcit al carrer i els parisencs s’hi han hagut d’acostumar.
La capital francesa, històricament símbol de llibertat, viu avui amb por. Sota un estat d’emergència prorrogat, els francesos viuen en l’amenaça constant. El govern té molt més poder sobre el ciutadà i la llibertat s’esmuny en favor de la seguretat: policia, exèrcit, controls i registres.
Por, ràbia i xenofòbia
La imprevisibilitat del terrorisme té per objectiu fer por. I una de les conseqüències dels atacs de París ha estat una disminució del turisme a França. I d’aquesta por se n’aprofiten les formacions extremistes. Els atacs de París van facilitar (més) el discurs de l’odi envers els estrangers, en aquest cas, els musulmans, de partits com el Front Nacional de Marine Le Pen.
Aquestes formacions s’aprofiten d’aquests atemptats per criminalitzar l’islam i fomentar un replegament nacional. Un discurs que els partits tradicionals francesos – el Partit Socialista i Els Republicans – també han comprat amb l’objectiu d’evitar el traspàs de vots cap al partit de Le Pen.
Però, malgrat el dolor i el creixement de l’extrema-dreta, hi ha qui es nega a regalar el seu odi als assassins. Es tracta d’Antoine Leiris, que va perdre la seva dona aquell divendres a la Sala Bataclan. Amb aquesta publicació a Facebook, Leiris va commocionar molta gent: ‘Divendres a la nit vau llevar la vida d’una persona excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi’.
Aquest sentiment el va traduir en un llibre titulat ‘No aconseguireu el meu odi’, dedicat, evidentment, als terroristes que van matar la seva esposa, però també a aquelles formacions xenòfobes que volen aprofitar el dolor dels ciutadans per créixer i construir un discurs d’odi. A França, l’ultradreta del Front Nacional lidera les enquestes d’intenció de vot de cara a les presidencials de l’any vinent.
