26.12.2022 - 21:40
William M. és el nom que han fet públic les autoritats franceses de l’autor de l’assassinat de tres militants kurds a París. Divendres, va entrar al Centre Cultural Ahmet-Kaya, va començar a disparar i va matar a l’instant tres persones. Kurdes totes tres. Va acabar retingut per la gent, abans de l’arribada de la policia, després d’haver disparat també contra una barberia pròxima, on va causar uns quants ferits.
Els tres morts es deien Emine Kara, Mir Perwer i Abdulrahman Kizi. El cas de Kara és particularment indignant, car era una heroïna per a la seua gent. Va lluitar a Rojava contra l’autoanomenat Estat Islàmic, amb el nom d’Evin Goyi, fins que va ser ferida de gravetat a Raqqa. Després d’haver-li tractat les ferides a l’estat francès, va veure amb estupor com li negaven l’estatus de refugiada.
Potser per això la policia francesa d’entrada ha mirat d’evitar la relació entre l’atac i el fet que els morts són kurds parlant de manera genèrica d’un atemptat contra immigrants, contra “estrangers”, va arribar a dir un comunicat. Però, com era d’esperar, els kurds de París i de qualsevol part del món no s’ho creuen. Cal suposar que la investigació aclarirà si William M. era conscient que matava kurds, però, en qualsevol cas, els fets de divendres posen en relleu una vegada més la persecució brutal a què és sotmesa la nació kurda.
De totes les nacions sense estat del món, el Kurdistan és la més gran i una de les que viu una situació més dura i complexa. Quan parlem dels kurds, parlem d’aproximadament quaranta milions de persones repartides en quatre estats (Turquia, l’Irac, Síria i l’Iran), en el seu territori original, i escampades arreu del món, molt especialment a Europa.
Tret de l’Irac, on hi ha una autonomia kurda amb voluntat de ser independent i que controla bona part del territori kurd d’aquell estat, la vida dels kurds a la resta del món és un autèntic infern. A Rojava, a Síria, els kurds lluiten alhora contra l’Estat Islàmic, contra Turquia i contra el govern sirià. Han provat d’alçar-hi una societat igualitària i feminista –un cas insòlit a la regió–, que ha estat combatuda de manera rabiosa pels seus enemics. Especialment per Turquia, que d’ençà del 20 de novembre –tal com ja ha fet tres voltes d’ençà del 2016– bombarda amb intensitat el Kurdistan sirià i posa en perill tot allò que s’havia aconseguit en combat per frenar l’autoanomenat Estat Islàmic.
A l’Iran, els kurds també pateixen una repressió intensa de què és un símbol molt especial Jina Amini, la dona l’assassinat de la qual, a mans de la policia de la moral, ha desencadenat la revolta més important que ha viscut fins avui el règim dels aiatol·làs –per cert, la major part del món ignora que l’eslògan “dona, vida, llibertat!” és en realitat un cant kurd i que el seu nom real, kurd, és Jina i no pas Masha.
Amb tot, és a Turquia on la lluita del poble kurd i la repressió és més cruenta i salvatge. Allí, en l’illa-presó d’Imralı viu la condemna a cadena perpètua el dirigent del Partit Kurd dels Treballadors Abdullah Öcalan, considerat el principal dirigent independentista kurd i portat a presó després del rebuig dels països europeus a donar-li asil, concretament Itàlia i Grècia. Una història que es repeteix ara perquè, per acceptar l’entrada a l’OTAN de Suècia i Finlàndia, Turquia ha exigit l’extradició de trenta polítics i militants kurds, com ara Mahmut Tat, que ja ha estat lliurat a les autoritats d’Ànkara.
A Turquia hi viu la major part del poble kurd i per això la repressió contra el moviment nacionalista kurd, fort i ben organitzat, és una constant ininterrompuda d’ençà de fa dècades. Polítics, militants i càrrecs institucionals kurds són amenaçats permanentment en una successió de violències que semblen no tenir límit. La darrera de totes ha estat la detenció de setze periodistes kurds, que d’ençà de l’estiu són en presons de màxima seguretat sense que s’hagen formulat càrrecs en contra seu.
Tanmateix, malgrat aquest nivell inusitat de violència que arreu del món persegueix el poble kurd, la seua causa i la seua lluita continuen ben vives, i això posa en relleu la impossibilitat material d’imposar a la força fronteres i divisions que les nacions històriques, els pobles, rebutgen i consideren arbitràries. Els kurds han estat abandonats per tothom massa vegades –la pau de Sèvres va crear un estat kurd que mai no es va implantar– i han estat donats per morts sovint, perquè es pensava que no podrien aguantar tanta violència, que els arribava de tants costats diferents. Però ací els teniu, lluitant sense defallir després d’anys i més anys. Com un gran exemple per a la resta de pobles sense estat del món.
PS1. La periodista Amina Hussein és una col·laboradora de VilaWeb d’ençà de fa anys i una gran analista de la realitat del Kurdistan. Trobareu ací els seus articles.
