13.12.2019 - 21:50
Fa més d’una setmana que l’estat francès està paralitzat per les protestes contra la devaluació de les pensions, i el moviment de les Armilles Grogues es manté des de fa més d’un any, mentre augmenta la desafecció amb el sistema i la classe política. La situació a l’estat espanyol no és gaire més bona: els partits i els polítics són considerats el segon problema més greu, fa mesos que no hi ha un govern estable i l’extrema dreta s’ha convertit en la tercera força del congrés.
Hi ha dades que sustenten aquesta indignació: la població té menys poder adquisitiu que abans de la crisi i els poders econòmics estan concentrats i es van allunyant de la ciutadania.
Una població com més va més empobrida
En el període 2008-2016, les famílies de l’estat francès van perdre 440€ anuals en la renda disponible, és a dir, els diners que romanen després dels impostos. Això ha afectat, principalment, les famílies de classe mitjana, de les quals un 67% ha perdut poder adquisitiu, i segons diversos estudis, la causa principal d’aquesta pèrdua han estat les reformes fiscals i socials del govern. L’impost dels carburants va ser l’espurna de les Armilles Grogues, i la reforma de les pensions ha encès novament els ànims d’una població que treballa, paga imposts i cada dia viu més malament.
Una vaga per les pensions i contra ‘l’extrem centre’
En el cas de l’estat espanyol, les xifres no són gaire millors. D’ençà del començament de la crisi, els ciutadans han perdut una part important del poder adquisitiu (-12,2%), malgrat que el PIB és superior al d’abans de la crisi. Els preus dels productes s’han apujat més que els salaris i les desigualtats han augmentat. El 10% de la població viu amb 480€ mensuals, mentre que el més ric ho fa amb 4.490€ (9,3 vegades més).
La crisi no ha afectat tothom igual
La mesura estàndard per a calcular la desigualtat és l’índex de Gini, un nombre entre el 0 i l’1, on el 0 es correspon a la igualtat perfecta. I segons aquest índex de Gini, l’estat espanyol és cada vegada més desigual (del 0,318 l’any 2003, al 0,362 l’any 2015) i, d’una manera menys contundent, també l’estat francès (va passar del 0,314 al 0,327). La recessió, per tant, no va afectar tothom igual. Entre el 2010 i el 2019, a l’estat francès es va passar de 428.000 milionaris a 2.071.000 (+1.643.000), més del doble. De manera similar, a l’estat espanyol, han passat de 172.000 a 979.000 (+807.000).
Cal remarcar que, d’ençà de la crisi, el pes de la recaptació dels imposts a l’estat espanyol ha recaigut principalment sobre els treballadors (IRPF), mentre que l’impost de societats (a les empreses) no arriba al nivell del període 2004-2007. Els motius són diversos, però una de les claus ha estat que els successius governs han desenvolupat normes que han establert exempcions i bonificacions.
Contràriament, en el cas de l’actual IRPF, trobem que l’any 1978, quan es va començar a aplicar, el mínim impositiu era del 15%, i el màxim, per a les rendes més altes, del 65,51%. Avui dia, el mínim és del 19% i el màxim ha baixat fins al 45%. Més alt per als trams més baixos i més baix per als trams més alts.
Una economia cada dia més centralitzada
El procés d’empobriment de la població ha anat acompanyat d’una centralització dels poders econòmics a les respectives capitals.
En el cas de l’estat espanyol, la descentralització política no ha implicat cap canvi en l’estructura econòmica ni en la configuració centralista, ans al contrari, el centralisme ha augmentat. Madrid concentra com més va més PIB, del 15% el 1980 al 19% actual, tot i que no és pas cap referent en la indústria: l’any 2017, Madrid representava el 7% de la producció industrial, mentre que el País Valencià n’era l’11% i el Principat, el 23%. Madrid tampoc no és cap referent en les exportacions: representa l’11% del total, per un 11% del País Valencià i un 26% del Principat.
L’economia madrilenya ha crescut gràcies a altres factors: el manteniment dels funcionaris (29%), tot i la descentralització; el trasllat de les seus de grans empreses de la resta de l’estat (com el BBVA i el Banc Santander) i l’establiment d’empreses de noves tecnologies (com Indra, IBM i Movistar).
Diversos experts, com els economistes Germà Bel i Antoni Soy, han remarcat que aquest procés era premeditat. Un sistema radial que anteposa els criteris polítics a l’eficiència econòmica. Per això, per exemple, afavoreix el TGV per connectar totes les capitals de província amb Madrid (i alhora menysprea el ferrocarril de mercaderies), un model centralitzat de gestió aeroportuària i l’asimetria en el model d’autopistes. Polítiques, totes aquestes, que responen a l’esquema de construir un estat centralista.
Paral·lelament, aquest procés ha anat acompanyat d’un altre de contracció econòmica i de despoblament de les regions més pobres (com Zamora, Terol i Sòria), que han vist com perdien prop de la meitat de la població que tenien fa unes dècades. Només els Països Catalans i el País Basc s’han mantingut com a alternatives econòmiques (i també polítiques); i només els territoris amb turisme i platja han pogut mantenir el pes econòmic.
De la mateixa manera, París ha passat de representar el 27% del PIB el 1982 al 31% actual. En canvi, les regions del nord-est de l’estat francès han patit un procés de desindustrialització, i en alguns departaments –com les Ardenes– de pèrdua de població. Cal remarcar que aquestes regions, amb poques expectatives de futur per a la població, s’han convertit ara en feus de Marine Le Pen.
Vora un terç dels ciutadans de l’estat francès considera que el seu territori ha estat descuidat pels poders públics i hi ha un sentiment d’abandonament geogràfic i social, cosa que genera un refús contra una ‘elit parisenca’ preocupada dels seus problemes.
Un procés que no beneficia ni els habitants de la capital
Però no és tan clar que el benefici dels poders econòmics sigui positiu ni tan sols per als mateixos parisencs i madrilenys. En el cas de l’Illa de França, si la capital concentrava més del 24% dels ingressos de les llars el 1982, tot i ser el 19% de la població, actualment han baixat fins al 22%, malgrat l’augment del PIB. Els salaris més alts no compensen la diferència amb el cost de vida i una part important dels treballadors s’han vist forçats a viure fora de la regió i desplaçar-s’hi cada dia, i una gran part dels jubilats també es traslladen a altres regions quan poden.
A Madrid passa una situació similar: calen més de vuit anys de sou mitjà per a pagar un habitatge, mentre que en alguns altres punt de l’estat (com ara la Rioja o Múrcia) no arriben a cinc, i més de la meitat de la població té problemes per a arribar a final de mes. I entre més factors negatius, hi ha els nivells més alts de contaminació.
Per tant, sembla que són més aviat els poders econòmics els grans beneficiats d’aquesta concentració econòmica, política, administrativa i demogràfica. I la població, també la de les capitals centralitzades, viu cada dia en pitjors condicions.
