17.06.2017 - 12:02
|
Actualització: 24.09.2024 - 04:02
Per molta gent, el cementiri de Père-Lachaise és sinònim de Jim Morrison, el mític cantant de The Doors enterrat i venerat per multituds en aquest cèntric camp sagrat de París. No hi ha dubte que la seva presència eterna explica l’anomenada d’aquest cementiri, probablement el més visitat per turistes de tot el món. Però també és indubtable que la seva fama es deu a molts altres grans personatges de la cultura i la política de tots els temps que hi ha soterrats: Molière, Guillaume Apollinaire, Honoré de Balzac, Maria Callas, Frédéric Chopin, Max Ernst, Georges Méliès, Amedeo Modigliani, Édith Piaf, Marcel Proust, Oscar Wilde i, més a prop nostre, el novel·lista i polític català Joan Puig i Ferreter. La monumentalitat del recinte, gràcies a les desenes de moradors il·lustres, juntament amb el fet de ser el cementiri més gran dins de París, han convertit amb el temps el Père-Lachaise també en un espai de memòria col·lectiva, com ho demostren els monuments als morts durant la Comuna de París, el dels voluntaris francesos a les Brigades Internacionals caiguts al sud del Pirineu en defensa de la república i els de les víctimes de l’Holocaust, amb una avinguda sencera dedicada als assassinats en cadascun dels grans camps d’extermini nazis.
Al Père-Lachaise també reposa la jove i pionera fotoreportera alemanya Gerda Taro, morta a El Escorial cobrint la guerra del 1936-1939 amb Robert Capa. El seu enterrament, l’1 d’agost de 1937, va esdevenir una veritable manifestació antifeixista amb milers de persones i l’elogi fúnebre de veu dels poetes Pablo Neruda i Louis Aragon. Des d’aquest divendres, un altre jove fotògraf compromès reposa al cementiri dels honors de França, i no pas únicament per les fotografies que va fer de la mateixa guerra, sinó per haver mostrat al món les entranyes dels horrors de la maquinària concentracionària nazi.
De presoner republicà de Mauthausen…
Francesc Boix i Campo (Francisco, als registres oficials espanyols) va néixer el 31 d’agost de 1920 al carrer de Margarit, al popular barri del Poble-sec de Barcelona, fill d’un barceloní i d’una fragatina. Bartomeu Boix, el pare, era un sastre d’esquerres que va bascular políticament del sindicalisme llibertari al republicanisme catalanista. Tant o més que la política s’estimava la fotografia, a la qual es dedicava a estones lliures amb un petit laboratori de revelatge a la rebotiga de la sastreria, segons que detalla el professor i investigador castellà Benito Bermejo, obsessionat des de fa més de dues dècades a reconstruir peça a peça, foto a foto, la quasi anònima vida de Francesc Boix i difondre-la a través de documentaris i d’un llibre –en ampliació constant– del qual va presentar justament ahir a París la traducció al francès.
Amb aquests precedents a casa, no és gens estrany que el seu fill es polititzés ben d’hora durant els efervescents anys 1930 a Catalunya, i sempre amb una càmera fotogràfica penjada al coll. Es té constància que des del mateix moment en què va començar a militar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), a setze anys, ja va col·laborar fent fotos per al setmanari de la formació Juliol, algunes de les quals des del front de l’Aragó i descobertes fa ben pocs anys. Segurament aleshores no sabia que les Leica i l’ideal comunista ja no l’abandonarien mai en la seva curta i intensa vida.
Amb la caiguda de la República i la instal·lació de la seu barcelonina de la Falange, el nou partit únic franquista, a escassos cent metres de la sastreria i domicili familiar dels Boix Campo, va forçar-lo a emprendre amb centenars de milers de republicans el llarg camí de l’exili. Un periple que el va portar d’entrada als camps d’internament a l’altra banda de la frontera i, posteriorment, a una de les moltes Companyies de Treballadors Estrangers organitzades pel govern francès amb l’objectiu d’aprofitar la mà d’obra jove dels internats per a tasques agrícoles i d’obra pública a tot el país. François Boix no va formar part dels republicans que van començar una nova vida a l’oest, a Amèrica, sinó que destinat a treballar cap a Alsàcia va quedar a mercè, dos anys després d’haver fugit de les urpes del feixisme espanyol, de l’amenaçant vent nacionalsocialista que bufava de l’est, des d’Alemanya.
El maig del 1941, arran de la dissolució total i sobtada de la maquinària defensiva francesa i l’ocupació nazi de París, el van tancar al costat de milers de republicans més als Stalag, els camps per a presoners de guerra oberts pels alemanys. Després d’una sospitosa visita del ministre d’Afers Estrangers franquista Ramón Serrano Súñer a Berlín, i contràriament al que estipulava el dret internacional, aquells milers de RotSpanier (rojos) van perdre de la nit al dia l’estatus de presoners de guerra i van ser enviats cap a camps de concentració custodiats pel temible i cruel cos dels SS. En la biografia de Boix i de 1.506 republicans més, el 27 de gener de 1941 va quedar marcat com la data d’entrada a l’infern de Mauthausen (Àustria).
Entre l’agost del 1940 i l’estiu del 1941, fins a set mil persones amb el triangle blau (d’Emigranten o apàtrides, en l’escueta i ignominiosa nomenclatura nazi) i una S al mig (de Spänien) van creuar la porta d’entrada d’aquell camp. Quatre anys després, només en sortirien vius un de cada tres, els qui van aconseguir de sobreviure al triangle de la mort format per l’alimentació insuficient, la duresa del treball en pedreres a la intempèrie i les malalties. Es diu que un deportat va arribar a comptabilitzar trenta-cinc maneres de morir a Mauthausen: ‘Cap d’aquestes no era tan horrible com la produïda per l’esgotament de portar perdres a la pedrera. Arribar al final només significava haver de tornar al principi.’
…a únic català present a Nuremberg
Gràcies al seu domini de la fotografia i certes nocions d’alemany, Franz Boix va acabar formant part el 1945 de la curta llista de supervivents del camp. A Mauthausen hi havia un servei fotogràfic d’identificació oficial, dirigit per SS a fi de documentar gràficament el dia a dia al recinte, a més de retratar-ne el personal i els deportats. Normalment hi treballaven alguns presoners interns amb coneixements de fotografia, especialment al laboratori de revelatge. És aquí on Boix va poder entrar ràpidament i ordir, de seguida, un pla secret: robar tots els negatius que li passessin per les mans, ensumant-se que podrien ésser útils algun dia per mostrar la vida i sobretot la mort del camp. El pla es va haver d’accelerar amb la gran desfeta nazi a la batalla de Stalingrad (1942-1943) i l’arribada des de Berlín de l’ordre de començar a destruir totes les pel·lícules comprometedores per al règim.
Boix i els seus companys republicans al laboratori van formar una xarxa de col·laboradors dins del camp per a amagar els negatius, vint mil segons les seves paraules. I amb l’ajuda de presoners com Jacinto Cortés, que treballava al municipi veí de Mauthausen, un paquet amb tot aquell material va quedar sota custòdia d’una veïna antifeixista del poble, Anna Pointner, fins a l’arribada de les tropes nord-americanes el 5 i 6 de maig de 1945… que Boix també va immortalitzar amb una Leica del servei fotogràfic.
L’agost d’aquell any, ja repatriat i instal·lat a París, François Boix va començar a publicar algunes de les fotografies robades de Mauthausen, principalment en capçaleres pròximes al Partit Comunista Francès com Regards. Com explica el seu biografista Bermejo, aquesta publicació tenia un significat molt especial per a Boix: s’havia mostrat molt lligada a la causa de la República publicant-hi fotos de Robert Capa i Gerda Taro.
Va ser gràcies a aquells reportatges fotogràfics que les autoritats franceses es van fixar en Boix com a possible testimoni per als judicis sobre crims de guerra que es preparaven. De fet, el jove comunista barceloní va acabar essent l’únic testimoni del nostre país present el començament del 1946 tant al procés militar internacional de Nuremberg contra la cúpula dirigent del Tercer Reicht (vídeos i transcripcions de la declaració) com al judici posterior de Dachau, un procés de la secció de crims de guerra nord-americana contra una seixantena d’antics SS de Mauthausen. En tots dos casos, va mostrar-hi les decisives i explícites fotografies que custodiava i que van permetre d’encausar els responsables i col·laboradors de Mauthausen.
Després d’aquell pic de popularitat inusitada Boix va instal·lar-se París per reprendre l’ofici de reporter per al diari L’Humanité, on el ninotaire barceloní José Cabrero Arnal, ex-company de deportació, el va caricaturitzar més d’una ocasió a les tires del seu conegut personatge Pif le Chien. Però les seqüeles dels quatre anys i mig passats a Mauthausen no van deixar al petit Paco sobreviure gaire més: el 7 de juliol de 1951 moria lluny de la família, a qui havia intentat de veure infructuosament a través d’Andorra el 1948. El fet d’haver mort molt jove, segons Bermejo, va fer que el seu record es diluís ben ràpidament, malgrat haver declarat a Nuremberg i haver deixat el llegat dels seus negatius.’Estic convençut que no ho sabem tot, de Boix: hi ha menys d’un miler de fotos i ell deia que en va robar vint mil, i hi ha companys seus que parlen d’unes memòries manuscrites seves, que no s’han trobat. Qui sap si en el futur sortiran sorpreses que ens permetran de completar aquest tresor de la memòria que és Francesc Boix’, assegurava Bermejo en la presentació de la seva esperada biografia en francès.
La quarta acollida a França
Des de l’enterrament sense parlaments i poc concorregut de Francesc Boix de l’any 1951 als afores de París fins al trasllat de les restes al Père-Lachaise, envoltat d’autoritats, han hagut de passar seixanta-sis anys durant els quals les dues Amicals de Mauthausen a banda i banda del Pirineu no han deixat de reivindicar-ne la figura i la memòria. Un entestament al qual s’han anat unint amb el temps les ciutats de París i Barcelona –amb suport polític, tècnic i financer–, a més del govern català, presents ahir en l’homenatge pòstum a Francesc (Francisco, François, Franz, Paco…) Boix.
Un centenar llarg de persones vinculades ideològicament i sentimentalment al republicanisme s’aplegaven des de quarts d’una a la 94a divisió del Père-Lachaise. Converses sobre records de la deportació i desapareguts o exiliats en francès, castellà una mica rovellat i català. I, ací i allà, omnipresent, la bandera de la República onejant o lluint en forma de xapa, cinta o ram de flors. Ocupant la primera fila davant el fèretre hi havia la néta de l’homenatjat, Anna Maria Salomó Boix, a més de la batllessa de París Anne Hidalgo, el batlle accidental de Barcelona Gerardo Pisarello i el ‘ministre’ d’Afers Estrangers i de Memòria Raül Romeva. Una mica més enllà s’estava la representant oficial del govern d’Àustria i, lluny de les càmeres, el conseller cultural de l’Ambaixada espanyola, amb una evident –i molt comentada– al·lèrgia a la tricolor republicana.
En el segon soterrament de Boix no sols hi va haver autoritats, sinó també parlaments. Va obrir el torn Daniel Simon, president de l’Amicale, amb una constatació: ‘Aquest taüt conté les restes d’un home enterrat fa seixanta-sis anys. Aquest receptacle simbolitza una història col·lectiva que encara batega avui aquí.’ Va destacar alhora que Boix i els seus companys ‘van ser protagonistes d’una acció de resistència excepcional: sostreure del servei d’identificació dels SS milers de fotos que constitueixen ara mateix un fons històric únic’. I va recordar la paradoxa que el jove comunista català havia estat fins ara acollit quatre vegades a França: dues en vida, en l’exili primer i amb la repatriació des de Mauthausen cap a París després, i dues ja mort, al cementiri de Thiais primer i al Père-Lachaise ara, potser ‘la seva casa eterna’.
Després de la interpretació d’El cant dels ocells i L’emigrant a càrrec de Marina Rossell, va prendre la paraula Anne Hidalgo, compromesa políticament des d’abans d’accedir a la batllia de la capital francesa amb la memòria republicana per via familiar. Fa pocs mesos ja va inaugurar prop de la batllia uns jardins dedicats a la Nueve, la primera divisió aliada que va alliberar París dels nazis –formada per republicans, amb el borrianenc Amado Granell al capdavant–, i ahir va voler rubricar l’acte deixant el seu nom explícitament a la placa que presidirà la nova tomba de Boix. ‘Avui retem homenatge a un home que va marcar la història’, va començar el seu discurs, la major part en la seva llengua materna: ‘Va amagar nombrosos negatius com si ja sabés en aquell moment que havia de recollir tots aquells documents. Les seves fotos són un testimoni precís de l’horror concentracionari i van permetre de documentar les visites oficials, el treball esgotador dels presoners i l’extermini en massa, per uns quants mitjans, a Mauthausen. Les imatges mostren les mirades de les víctimes i dels seus botxins.’
Gerardo Pisarello, més breu, va voler recordar l’origen barceloní de Boix, provinent ‘d’un barri obrer, de base, com el Poble-sec’, i que la seva importància històrica no es devia al fet d’haver estat cap dirigent d’una formació política, per exemple, sinó simplement ‘per l’actitud de vida que va adoptar contra el franquisme i el feixisme’. ‘Una actitud que intentem d’incorporar al patrimoni ètic de la nostra cultura política’, va concloure.
Des de la segona fila, on s’asseien supervivents de Mauthausen com Ramiro Santisteban i la filla de Neus Català, s’ho mirava amb mig somriure per la feina feta Enric Garriga, president de l’Amical de Mauthausen de Barcelona, dipositària d’una gran part del fons fotogràfic de Boix des del 1977 en conveni amb el Museu d’Història de Catalunya i la família. Preguntat pel que significava l’acte per a l’entitat, responia: ‘Per nosaltres significa un homenatge merescut, de dignitat, a una de les persones que segurament ha fet més per la causa republicana i per la causa antifeixista contra el nazisme. No ell sol, és clar, ell i els seus companys. L’acte de valor que van fer de treure aquestes fotografies del camp va permetre, d’una banda, tot el que van representar els judicis de Nuremberg i Dachau i, d’una altra, també ens ha permès com a Amical de fer tota la feina pedagògica de sensibilitzar, d’explicar què va representar la deportació republicana i tot el que representa avui la prevenció del nou feixisme que hi ha a Europa.’ I afegia: ‘Francesc Boix és un dels nostres i el millor homenatge que li podem fem amb el seu fons és muntar exposicions, conferències, visites als camps…’
De l’acte, només n’expressava un retret col·lectiu: ‘Crec que aquest trasllat de la tomba s’havia d’haver fet a Catalunya, Boix era barceloní! Aquest taüt havia d’haver sortit del cementiri de Thiais cap al de Barcelona. Que sigui aquí és fruit d’aquesta lluita que hi ha dels republicans que es van quedar a l’exili i que França se’ls ha fet seus: de fet, els ha reconeguts, cosa que no ha fet Espanya. Aquí tenim un deute pendent segur.’
És cert que l’homenatge pòstum d’aquest altre noi del Poble-sec, que amb la seva càmera va posar rostre i ulls a una part important del segle XX europeu, restarà allà on va morir, a París. Però a la Barcelona que el va veure néixer fa gairebé un segle també té des del 2001 un homenatge, en aquest cas ben vital: la biblioteca del seu barri natal, oberta al mateix edifici on el 1939 va instal·lar-se la Falange, porta el seu nom. ‘I no hi ha res que representi millor els valors republicans d’igualtat i de cultura que una biblioteca pública’, va reblar encertadament Pisarello.
