28.03.2023 - 21:40
Els carrers de París cremen amb la reforma de les pensions de Macron. Mentrestant, a l’estat espanyol els carrers resten adormits, ensopits per eloqüents discursos construïts amb les paraules de la por, l’amenaça de la tornada de la dictadura i del feixisme, silenciosos amb el morrió de la llei mordassa.
Els carrers de París han estat testimonis de multitud de mobilitzacions, des de la Revolució Francesa, el famós maig del 1968, manifestacions, vagues i ocupacions de fàbriques, que van marcar un punt d’inflexió en la història política i social de l’estat francès i del món. El 2018 “les armilles grogues” protestaven inicialment contra l’impost sobre els combustibles, però les demandes es van ampliar per incloure una sèrie de reivindicacions econòmiques i socials, com ara la reducció de la bretxa entre rics i pobres i la millora de les condicions de vida dels treballadors. El 2019, per exemple, milers de persones van marxar pels carrers de la ciutat per exigir mesures més dràstiques per a frenar l’escalfament global i el 2020 es van registrar protestes massives després de la mort del ciutadà afroamericà George Floyd als Estats Units.
L’estat francès crema, i és per això que el govern de Macron ha anunciat que farà servir tota la força i la repressió per apaivagar-lo, com ara la requisició per a forçar els treballadors en vaga a tornar als llocs de treball en sectors estratègics de producció. Es tracta d’una arma jurídica de caràcter repressiu al servei de l’estat i els empresaris que fins i tot va ser denunciada per l’OIT en un informe del 17 de novembre de 2011 per la brutal requisició de petroliers i la política repressiva de l’estat francès. La requisició permet al govern actuar mitjançant la policia per obligar els treballadors a retornar a la feina amb l’amenaça de ser multats o empresonats. Macron vol apagar el foc amb gasolina.
Sentim repetidament que el sistema de pensions perilla i que cal prendre mesures per garantir-ne la sostenibilitat a llarg termini. S’argumenta que la disminució de població que cotitza, a causa de la disminució de les taxes de natalitat i d’un mercat laboral cada vegada més precari, juntament amb l’augment de l’esperança de vida, posen en perill el finançament dels sistemes de pensions. No es diu res del fet que molts ciutadans, després de contribuir amb les seves cotitzacions durant molts anys, no arriben a percebre una pensió digna, perquè moren poc després de jubilar-se o fins i tot abans. Tampoc no es diu que la riquesa al món va créixer d’un 9,8% el 2021, considerat un any “excepcional” pels analistes, però es va mantenir concentrada en molt poques mans, amb l’1% de les fortunes que posseïen el 45,6% de la riquesa mundial (1,7% més que l’any anterior).
El dret a una pensió digna és un dret social que ha de ser garantit per l’estat a tots els ciutadans, independentment de l’edat, el sexe o la situació laboral. És un element fonamental per a la cohesió social i per a la construcció d’una societat més justa i equilibrada. El dret a una pensió digna no és cap luxe, sinó una necessitat, sobretot en un moment en què els nivells de desigualtat social augmenten a tot el món. Els governs han de destinar els recursos necessaris per a garantir el finançament dels sistemes de pensions. Això no tan sols contribueix a reduir la desigualtat social, sinó que també ajuda a estimular l’economia, perquè les persones que reben una pensió tenen més capacitat de consum.
És important i necessari que la gent es mobilitzi per fer valer els seus drets i denunciar les injustícies. Les protestes ciutadanes són una part integral de la democràcia i un mitjà legítim per a promoure el canvi social. A París, com a qualsevol altra ciutat del món, les mobilitzacions ciutadanes han estat un motor de canvi i progrés al llarg de la història. Crema París, França crema amb el foc de la indignació, un foc que hauria de recórrer Europa i el món sencer.
