10.04.2022 - 21:50
La setmana passada vaig parlar del llibre Armas para la República (Crítica, 2022), de Miguel Í. Campos. L’obra ens recorda de passada el rol dels espies de Franco a l’estat francès durant la guerra del 1936-1939. L’autor no hi aprofundeix del tot per no desviar-se de la qüestió: l’adquisició legal o il·legal d’armes per a l’exèrcit republicà. Per això, com a complement que ajudi els lectors a fer-se una idea de l’ambient que es respirava a París, val la pena de recordar una història important d’espionatge prou desconeguda.
És un afer que vaig descobrir quan investigàvem per al documentari Espies de Franco (2010). De totes les històries que apareixen al film, n’hi ha una que mai no he pogut explicar del tot a fons. És una missió secreta a París del capità Alberto Bayo l’any 1937. Aleshores vaig trobar un informe confidencial detallat i manuscrit per ell a l’Arxiu del Ministeri d’Afers Exteriors, a Madrid. En deu anys el tema m’ha perseguit i he anat descobrint molta més informació, personatges i versions complementàries dels fets, tant aquí com a l’estat francès.
La perillosa missió secreta del capità Bayo
Un dia del mes de maig del 1937, el capità Alberto Bayo arribava a l’ambaixada espanyola a París, al 13 de l’Avenue George V. El capità republicà era assessor d’Indalecio Prieto al Ministeri de la Guerra espanyol. No feia ni un any del començament de la guerra i ja tenia un bon full de serveis. Per ordre del president Lluís Companys va ser el cap militar de l’alliberament d’Eivissa i Formentera l’agost del 1936, però va fracassar en la conquesta de Mallorca i es va salvar pels pèls d’una condemna a mort a Barcelona.
En aquells dies del convuls maig del 1937, quan va arribar a París, l’aristocràtic palau de l’ambaixada republicana s’havia convertit en un autèntic basar en què persones de les pintes i nacionalitats més diverses entraven i sortien a totes hores del dia i fins altes hores de la nit, i hi oferien tota mena d’armes, municions, avions… Hi havia ofertes creïbles i unes altres que eren simplement una vil estafa. La qüestió és que els diplomàtics republicans tenien greus dificultats per a distingir-les. També hi havia un greu afer d’espionatge franquista i terrorisme feixista francès i nazi per a desacreditar els republicans espanyols a França en favor de Franco.
El canceller de l’ambaixada, Felipe García Ascot, esperava Bayo al seu despatx. Després de les salutacions de rigor, en nom de l’ambaixador, Luis Araquistáin, el canceller li va encarregar una missió secreta i perillosa: infiltrar-se en un grup terrorista ultra que feia actes de sabotatge amb bombes. Els havia proporcionat la informació un tal “capità Nogueras”, un agent al servei de Franco a la Legió Negra, organització que comandava el capità alemany Grandt.
Nogueras s’havia presentat a l’ambaixada confessant que havia desertat d’una missió de sabotatge a l’estat espanyol. Tenia por, cercava refugi i va posar a llur disposició unes quantes bombes de rellotgeria de fabricació alemanya. A l’ambaixada li van dir que si els passava les bombes, la informació i els ajudava a identificar els seus caps i infiltrar-se en l’organització, d’entrada, el recompensarien esplèndidament, i, a més, el posarien en nòmina perquè cobrés mensualment.
L’encarregat d’acompanyar Nogueras a les reunions del grup feixista va ser Alberto Bayo. La missió era perillosa. Podia ser un parany. Una vegada tenint les bombes, el podien denunciar a la policia francesa, jutjar-lo i executar-lo per terrorisme. O, directament, llançar-lo al Sena, tal com ja havia passat unes altres vegades. Araquistáin va pensar en Bayo per la seva sang freda, caràcter, experiència i provada lleialtat a la República, i no s’ho va pensar dues vegades.
Com que Nogueras havia posat la condició de no tornar a trepitjar l’ambaixada, Bayo i ell es van citar en un cafè. La consigna d’identificació era llegir el Daily Mail. Bayo es va presentar com a cap del Servei d’Espionatge espanyol. Nogueras, que actuava sota pseudònim, li va dir que era agent de Franco i mexicà. Van posar-se d’acord que Bayo es faria passar per franquista que volia col·laborar amb Nogueras en la col·locació de bombes contra els rojos. Les que duien ells i unes altres que hi havia en uns arsenals secrets de París.
La confiança entre ells va ser immediata. Més tard, en un altre Bistrot, tots dos es van trobar amb el trio principal dels conspiradors franquistes. Per seguretat, Bayo havia disposat que alguns dels homes de l’ambaixada vigilessin discretament el local, que podria haver estat La Coupole, tal com veurem més endavant. Hàbil i diligent, Bayo va saber guanyar-se la confiança dels feixistes i, en pocs dies, va anar acumulant molta informació sobre aquella internacional negra i els seus projectes. El trio xerrava pels descosits. Bayo sovint havia d’amagar-se als lavabos dels bars per prendre notes en un petit quadern. Heus ací allò que va indagar, segons consta en el seu informe.
Informe Bayo: els homes de la xarxa feixista
El comandament de la xarxa d’espionatge i acció era format per tres homes que vivien junts. Enrique del Campo, actor mexicà, presumpte amant de l’artista Raquel Meller, i protagonista del film Una mujer en peligro, que aviat va viatjar a l’interior per fer unes gestions importants. Un tal Barrios, encarregat de la premsa facciosa a París, home de gran fortuna i de tota confiança de Nicolás Franco, germà del general i cap del Servei Secret rebel, l’home que finançava tots els serveis i les accions fetes en territori francès. I Pepe Vega, espanyol, que assegurava l’enllaç París-Salamanca.
L’informe detallat de l’infiltrat Bayo descrivia més nuclis crucials de la xarxa. Com ara l’organització feixista d’Irun, en la qual destacava el comandant Julián Troncoso, qui, després, amb una banda de falangistes va intentar de segrestar el submarí republicà C-2 al port de Brest i va ser empresonat i jutjat. El capità Grandt (Kurt, pels espanyols), que pertanyia a la Legió Negra i havia estat el responsable d’eliminar personalment dos periodistes francesos i un de polonès, que, casualment, havien estat enviats per fer un servei d’espionatge per Bayo mateix.
El comandant alemany Bauer, químic, expert en explosius. El capità Ibáñez, cap del SIM (Servei d’Informació Militar) d’Irun. Agents de la Legió Còndor, etc. Els caps havien fet reunions amb generals i polítics francesos, com ara Ludovic-Oscar Frossard, ministre de Treball, o Georges Bonnet, ex-ministre i ambaixador de l’estat francès als EUA. Entre els plans futurs, hi havia la col·locació d’una bomba al pavelló alemany de l’Exposició Universal de París per inculpar els republicans espanyols, acció que el capità Bayo va avortar a temps.
La incredulitat del ministre d’Interior Max Dormoy
Després de dies i moltes reunions en uns quants cafès de París, quan ja disposaven d’informació molt valuosa, el canceller de l’ambaixada, García Ascot, personalment, la va comunicar al ministre d’Interior socialista Max Dormoy. No els va creure, es pensava que eren invencions dels rojos per fer propaganda contra Franco. Tot i això, els va posar un comissari de policia a la seva disposició per ajudar-los si calia.
Tràgiques ironies de la vida. Max Dormoy es va morir l’any 1941 víctima precisament d’un atemptat de La Cagoule, el Comitè Secret d’Acció Revolucionària (CSAR), l’organització terrorista ultra que havia contribuït a desactivar. Li van posar una bomba sota el llit, probablement una de semblant a les que el capità Bayo havia interceptat i anul·lat.
Bombes a l’Exposició Universal
En moltes reunions, Bayo es va guanyar tant la confiança de tots tres homes que va ser l’escollit per a posar una bomba al pavelló alemany de l’Exposició Universal de París. Li donaren una bomba de rellotgeria alemanya d’uns vint centímetres que Bayo va aprendre a muntar, desmuntar i activar amb precisió i seguretat. Segons ell, era una bomba magnífica perquè una vegada col·locada es podia programar per esclatar en cinc minuts o fins divuit dies després, cosa que facilitava enormement la retirada.
Quan ja era dipositari de l’artefacte, Bayo va agafar un taxi fins a l’ambaixada, entrà i diposità la bomba damunt la taula d’Araquistáin, que es malfià de les habilitats tècniques de Bayo i ordenà de retirar-la. Finalment, Bayo no va tenir cap més opció que recórrer a l’ambaixada russa, on el general Nicolàs Vassilintxenko li va agrair la col·laboració i va desmuntar ell mateix la bomba amb gran traça. Coneixia molt bé l’artefacte. Es va guardar l’aparell de rellotgeria i Bayo va donar la resta de la bomba desactivada al comissari de policia francès que el ministre Dormoy els havia recomanat.
Hi ha mil fils encara per a estirar en aquesta trama, molts dels quals he pogut anar contrastant en tots aquests anys. Per exemple, segons una nota de la policia francesa que corrobora l’informe de Bayo, Enrique del Campo es reunia sovint amb el director de cinema espanyol Benito Perojo, franquista. Així com Bayo l’acusava d’espia franquista, la policia francesa creia que, tot i les seves amistats, no ho era pas. Potser perquè Perojo tenia un estatus especial. França, no ho hem d’oblidar, s’havia proclamat neutral.
La col·laboració entre productores nazis i franquistes va quallar, aquell any 1937. El cinema era una arma de propaganda que els republicans sabien fer servir més bé que no pas els franquistes, per això l’Alemanya nazi va col·laborar amb els cineastes de Franco. Fruit d’aquesta col·laboració amb els nazis, Benito Perojo va filmar amb Estrellita Castro El barbero de Sevilla (1938), Mariquilla Terremoto (1939) i Suspiros de España (1939). El director Florián Rey també va gravar unes quantes pel·lícules amb la seva esposa, Imperio Argentina. Tal com deveu recordar, el film La niña de tus ojos (1998), de Fernando Trueba, és basat en una d’aquestes insòlites obres folklòriques nazi-franquistes.
Benito Perojo era un personatge menyspreat per Luis Buñuel. Per ell, “el perojismo” era un dels grans mals del cinema espanyol. Curiosament, el director aragonès aquells dies també treballava servei de l’ambaixada espanyola a París. La seva secretària era filla d’un dels anarquistes de la Banda Bonnot. Buñuel admirava Ascaso, Durruti i Bonnot. I odiava, òbviament, la gent com Benito Perojo.
Més agents d’informació: Luis Buñuel…
Luis Buñuel, bo i seguint instruccions del ministre d’Afers Exteriors republicà Julio Álvarez del Vayo, va viatjar a París per posar-se a les ordres de l’ambaixador Luis de Araquistáin. Feia missions d’informació, intel·ligència i propaganda impresa i filmada.
Va lliurar personalment salconduits per entrar a l’estat espanyol a Hemingway, Dos Passos i Joris Ivens. Una volta va fer de guardaespatlles armat del president del govern Juan Negrín. A Estocolm, va fitxar Kareen, una comunista sueca espectacular, perquè fes d’espia republicana en els ambients feixistes de Biarritz i Bayona. Ella va acceptar i, puntualment, li enviava a Buñuel informes confidencials dels Pirineus Atlàntics estant.
Algunes de les seves tasques van coincidir amb la missió secreta d’Alberto Bayo. Explica Buñuel que un dia un jove colombià de molt bon aspecte el va anar a veure a l’ambaixada. Misteriós, va obrir un maletí en què duia tres petites bombes. Es va identificar com a membre de la Legió Còndor. Odiava el seu cap a mort i per això havia decidit de delatar-lo. Volia que el detinguessin. L’endemà a les cinc seria a La Coupole amb l’individu en qüestió assegut a la seva dreta. La policia francesa va certificar la qualitat i potència de les bombes que, segons el delator colombià, eren de les que havien emprat per atemptar a Perpinyà contra el consolat espanyol i contra el tren Bordeu-Marsella. Eren accions que la premsa dretana atribuïa als rojos espanyols per a desacreditar-los.
L’endemà, Buñuel, un amic i una amiga actriu es presenten a La Coupole, detecten l’individu amb el delator i l’identifiquen com un actor llatinoamericà, que ben bé podria ser, tal com va dir Bayo, el mexicà Enrique del Campo, amant, segons els rumors, de Raquel Meyer. Ací els relats de Bayo i Buñuel coincideixen, si és que no són germans bessons. Potser Buñuel era entre els homes de l’ambaixada que vigilaven discretament la trobada de l’infiltrat Bayo amb Nogueras i el trio dirigent. Potser Buñuel va convèncer Bayo que el seu odiat Benito Perojo era un espia. O tots dos van posar en comú les seves aventures fent unes copes.
Luis Buñuel assegura haver denunciat Enrique del Campo a la policia francesa. Li van dir que el detindrien immediatament, però mai no el van detenir. Després de la guerra, l’actor va ser condecorat per Franco, segons va escriure el cineasta.
… I Eugeni Xammar
Eugeni Xammar també va treballar d’agregat de premsa i informació a l’ambaixada en aquells anys de guerra amb els ambaixadors Álvaro de Albornoz, Luis Araquistáin i Angel Ossorio i Gallardo. Aquest darrer nomenà consellers seus Josep Carner i Joaquim Ventalló. Descriure l’espectacle de la primera època de l’ambaixada en temps d’Albornoz, ha escrit Xammar, era una tasca superior a les seves forces.
L’ambaixador anava d’un saló a l’altre adelerat i desorientat seguit de tota mena de consellers. Era un guirigall, una mena de tertúlia madrilenya freqüentada per personatges importants. En aquells grans salons luxosos, Xammar escrivia comunicats de premsa que atribuïa a la Junta de Defensa de Madrid. Rebia agents dobles o triples que, per exemple, l’avisaren de rumors franquistes per a inculpar la República en un projecte de guerra bacteriològica, tan imaginatiu com fals. I allà va descobrir, i ho va fer saber als seus superiors, les tasques d’espionatge franquista que feia Carles Sentís per Josep Bertran i Musitu.
Malgrat ser tot veritat, ara ja sembla literatura
En aquest relat, qualsevol semblança amb la realitat no és una coincidència. És així. Potser no tot va passar exactament com ens transmeten els arxius i els protagonistes. Potser… Però encara que alguna cosa no hagi passat tal com es relata, igualment podria ser veritat. Amb els anys, i ja en fa molts, els llibres de memòries semblen omplir-se de records exagerats i actes heroics. Ho semblen o ho eren realment? Sigui com sigui, ara ja és literatura. O cinema.
En aquests deu anys, he consultat moltes fonts d’arxius espanyols i francesos, reportatges, llibres d’història i memòries dels protagonistes dels fets. He contrastat l’informe del capità Bayo amb els historiadors Juan Carlos Jiménez de Aberasturi –Al servicio del extranjero. Historia del servicio vasco de información (1936-43) (Machado Libros, 2009)–, Yannick Pech, autor de Les Services secrets repúblicains espagnols en France (Loubatières, 2005), i amb Annie Lacroix-Riz , autora de Le Choix de la Défaite. Les élites françaises dans les années 1930 (Armand Colin, 2010).
La gran especialista en les classes dirigents feixistes i col·laboracionistes franceses, Annie Lacroix-Riz, va trobar el document summament interessant perquè Bayo posa clarament en evidència les connexions entre els agents franquistes, la cúpula de l’organització terrorista d’extrema dreta La Cagoule, i la cúpula del poder francès: generals, ministres i ex-ministres. Fins al punt d’incloure’l en la segona edició del seu llibre. Gràcies a l’agent infiltrat Bayo, l’informe explica que el cap de l’estat major francès, el general Maurice Gamelin, l’any 1937 estudiava amb els seus sequaços la manera d’ajudar militarment Franco.
Val a dir, també, que moltes de les informacions de l’informe d’Alberto Bayo van ser publicades al diari L’Humanité pel periodista Lucien Sampaix. Tenia bones fonts policíaques franceses, del Partit Comunista i dels serveis secrets.
De derrota en derrota fins a la victòria final
Alberto Bayo acabà la guerra amb el grau de tinent coronel. S’exilià a Mèxic, on fundà el grup antifranquista UCE (Unión de Combatientes Españoles) que després va ser un dels grupuscles que es van integrar en el DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación). Els anys 40-50 fou instructor de les guerrilles llatinoamericanes que lluitaven contra Somoza i Trujillo.
També s’encarregà els anys cinquanta a Mèxic de la instrucció de Fidel i Raúl Castro, el Che, Camilo Cienfuegos, Ciro Redondo i tot el primer nucli que desembarcà a Cuba en el iot Gramma. Finalment, els deixebles de Bayo, els barbuts de Sierra Maestra, van assolir la victòria contra la dictadura del general Fulgencio Batista el primer de gener de 1959.
El Che, amb qui jugava sovint als escacs, el considerava el seu mestre: “Del general Bayo, Quixot modern que l’únic que tem de la mort és que no li deixi veure la seva pàtria alliberada, puc dir que és el meu mestre.”
Amb el triomf de la Revolució Cubana, Alberto Bayo va ser rebut a l’illa amb tots els honors. De derrota en derrota, fins a la victòria final. El general es va morir a casa seva a l’Havana el 4 d’agost de 1967. Fidel Castro li va organitzar un enterrament de general i heroi de la revolució. Soldats de l’exèrcit cubà van portar el seu fèretre al cementiri, on un bust de pedra i unes paraules del Che immortalitzen la seva figura per sempre.
