27.05.2018 - 22:00
Benvolguda Marta
Se’m fa estrany escriure’t una carta, més encara quan et sé lluny, en un segon pla que es fa més evident en comparació amb aquests últims anys teus d’estar en primera línia. A diferència d’alguna de les cartes que aquests últims temps m’han costat molt d’escriure perquè anaven adreçades als empresonats, a tu et sé lliure i al costat dels teus, tot i que privada de ser on voldries. Lluny de casa, lluny de Vic, lluny del país. Ja saps que no soc gaire assidu dels actes dels partits polítics, però tenim amics comuns, hem coincidit per aquí per allà unes quantes vegades i hem intercanviat uns quants missatges en moments difícils. Recordo ara un acte modest a Prats de Lluçanès, amb l’amic Isaac Peraire, parlant a peu pla davant d’un grapat de gent. Recordo que vas fer servir una imatge que em va agradar. Suposo que la devies tenir al repertori de recursos retòrics i potser la feies servir sovint aplicada a les circumstàncies que requerís cada moment, com fem tots els que parlem en públic, però jo no te l’havia sentida mai i me la vaig quedar a la memòria. Parlaves de fer un nou país, és clar, i de totes les coses que caldria construir, entre les quals ajuntaments i altres institucions de govern. Recordo que et vas detenir una estona llarga a descriure detalladament com haurien de ser els edificis d’aquestes noves estructures que llavors tot just s’insinuaven, i que et vas guardar per al final, com en aquells contes amb sorpresa, que les parets d’aquests edificis haurien de ser de vidre perquè tothom fos capaç de veure què s’hi feia dins. Buscaves, i val a dir que ho aconseguires, un cop d’efecte que tingués els teus oients pendents del discurs, que acabava de manera ascendent en un elogi de la transparència. Segur que ja ho havies explicat altres vegades, tot allò de les parets de vidre, perquè el teu discurs fluïa indeturable, però ara que vivim en el podrimener de la falsa democràcia espanyola em sembla més pertinent que mai. Als governs i als jutjats, parets de vidre, a les comissions i a les comissaries, vidre a les parets, a les audiències i als tribunals, vidre transparent, als passadissos dels parlaments i als despatxos dels mitjans de comunicació, parets de vidre no fumat, llum i informació. Ho volem tot ben vitri, Marta, no pas envitricollat, perquè el vidre és fràgil, però és l’única manera de veure-hi clar. Et volem a casa, Marta, sense vidres trencats, us hi volem a tots, els empresonats i els exiliats, volem que la vostra experiència i els vostres sacrificis siguin el vidre d’augment que ens faci créixer. Un petó a tu i als teus.
Màrius Serra
