Com uns pares espanyolistes han forçat la imposició del castellà a totes les escoles sense cap oposició?

Com pot ser que una entitat que aplega un grapat de pares que volen més espanyol a l’escola catalana tingui la capacitat de fer executar una sentència que imposa un mínim del 25% de classes en castellà a un milió d’alumnes d’infantil, primària i secundària? Com és possible que l’entitat Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB), vinculada a Ciutadans, tingui prou legitimitat per a fer executar una sentència que va sorgir d’una demanda feta pel govern espanyol i que el govern espanyol mateix havia renunciat, ara com ara, a fer executar? És així com ho ha volgut el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, artífex de resolucions insòlites que han obert un nou camí de politització judicial amb un sol propòsit: liquidar la immersió lingüística. Semblava inversemblant que acceptessin la legitimació d’aquests pocs pares per a imposar més castellà a centenars de milers de famílies de tot el Principat. Però ho han fet, i sense trobar-hi cap mena de resistència, perquè en aquest combat també hi ha hagut deixadesa.

La decisió del TSJC d’admetre aquesta entitat espanyolista és greu, perquè en la resolució en què ordena l’execució forçosa i immediata de la sentència del 25% reconeix que els partits polítics no tenen legitimitat per a demanar-la. En canvi, l’atorga a una entitat instrumentalitzada per partits com Ciutadans i el PP. Feta la llei, feta la trampa. I els jutges diuen que l’AEB té el dret de demanar l’execució de la sentència perquè en els seus estatuts proclama que té la missió de vetllar pel bilingüisme, i perquè, com que hi ha pares d’alumnes entre els seus membres, tenen un interès particular en l’execució d’aquesta sentència. I, com que els afecta directament si es compleix o no, ja estan legitimats per a demanar-la.

Les fonts jurídiques consultades per VilaWeb discrepen d’aquest criteri expressat pel tribunal. Un interès particular –diuen– s’hauria de vehicular en un procediment judicial particular, com de fet ha anat passant en les desenes de sentències, tant del TSJC com del Suprem espanyol, que han anat imposant amb comptagotes i de manera sistemàtica més castellà en classes de centres concrets, any rere any. Però en la resolució de dilluns el TSJC diu que la sentència del 25% de castellà “s’acorda que ‘tots els alumnes’ han de rebre de manera efectiva i immediata l’ensenyament mitjançant la utilització vehicular normal de les dues llengües oficials”. Fa èmfasi en l’expressió “tots els alumnes”, de tal manera que acaba dient que com que aquests pocs alumnes els pares dels quals han forçat l’execució de la sentència amb l’Asamblea por una Escuela Bilingüe també formen part d’aquest “tots”, la no-aplicació del mínim del 25% de castellà els perjudica. I, per tant, “se’ls ha de reconèixer la condició d’afectats”, segons el tribunal.

L’argumentació és aberrant del punt de vista del dret del contenciós administratiu, segons les mateixes fonts consultades. Però, una vegada establert aquest criteri en aquest procediment, el tribunal hauria d’acceptar la legitimació d’un altre grup de pares per a presentar una demanda en el sentit contrari, és a dir, per a la no-execució forçosa de la sentència. Perquè ells també es podrien presentar com a part afectada, d’acord amb els mateixos arguments exposats pel tribunal en la resolució de dilluns. Es tractaria de fer com va fer una trentena de pares de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar quan, amb l’aixopluc jurídic d’Òmnium i representats per l’advocat Benet Salellas, van decidir de presentar batalla judicial contra la imposició de més hores de castellà en un grup de P-5.

Però en aquest cas no hi ha hagut aquest moviment estratègic. No es va preparar, per més que era previsible que el TSJC acceptés l’entitat espanyolista com a part afectada i legitimada per a fer executar la sentència genèrica del 25% que afecta totes les escoles de Catalunya. No hi va haver ni disposició ni acord des de Som Escola per dur a terme una acció d’aquesta mena, i els pares de l’Asamblea por una Escuela Bilingüe han fet via sense cap impediment, sense cap contestació.

En el cas de Canet, els pares que han plantat cara a la imposició (de moment amb mesures cautelars) del 25% addueixen que l’estat espanyol té subscrita la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que reconeix al català aquesta condició i, per tant, la necessitat de ser protegida mitjançant l’ensenyament íntegrament en català com a llengua vehicular. Encara més: afirmen que la disposició de la proporció del 25% no és prevista en cap llei, ni espanyola ni catalana, i que és aplicada d’acord amb una interpretació excessiva de la sentència del TC contra l’estatut del 2010. Denuncien, per tant, que els vulneren el dret constitucional de l’educació, però sobretot l’article 8 del Conveni Europeu dels Drets Humans, el del dret de la vida privada i familiar. Perquè l’horitzó del litigi és al Tribunal d’Estrasburg, com explicava Salellas en aquest article.

En canvi, ara no hi ha hagut, ni de part del departament d’Educació ni de part de les desenes d’entitats de Som Escola, cap iniciativa semblant per a combatre la sentència del TSJC que imposa el 25% a tot el sistema. I això, malgrat les reunions del departament amb entitats i advocats consultats que s’han fet d’ençà de començament d’any per preparar la resposta jurídica a l’execució d’aquesta sentència. Ara, amb el termini de quinze dies que ja ha començat a comptar perquè el departament ordeni als centres que facin en castellà una assignatura troncal, les entitats de Som Escola, reunides ahir en plenari, van dir: “Treballem en la resposta jurídica, mobilitzacions, accions als centres, i el suport als centres educatius i docents.” I van demanar al govern que es mantingués ferm i exhaurís totes les vies jurídiques.

I el govern, ara per ara, a part de comunicar que complia la sentència amb l’acord polític entre ERC, Junts, els comuns i el PSC per a modificar la llei de política lingüística tot fent explícit que el castellà també és llengua d’aprenentatge, ha anunciat ara que presentaria un recurs de reposició al TSJC contra la resolució que obliga a l’execució forçosa de la sentència. En veient l’actitud del tribunal, sembla que tindrà poques possibilitats de reeixir. En aquest cas, el Departament d’Educació diu que recorrerà al Tribunal Suprem. Però res més. La deixadesa del govern no s’expressa només en la manca d’articulació d’una batalla judicial coordinada amb la societat civil, sinó en el fet de no haver explorat totes les possibilitats que permet la jurisdicció contenciosa administrativa. L’article 105 d’aquesta llei diu explícitament que el govern d’una comunitat autònoma pot respondre al tribunal que no pot executar una sentència per la impossibilitat material de fer-ho, i més concretament “pel risc d’alteració greu del lliure exercici dels drets i llibertats dels ciutadans”. Hi ha dos mesos, d’ençà de la comunicació de la sentència, perquè l’administració que l’ha d’aplicar pugui al·legar aquesta raó. Els dos mesos ja van passar fa setmanes. I, que se sàpiga, el govern no ha al·legat mai un motiu com aquest.