El pare llenguatge

Tot el que no es pot dir queda fora del món? Era la tesi d’aquell filòsof austríac amb aquell nom que els que hem estudiat lingüística vam aprendre a escriure amb les dues tes on tocaven. Si no et dic bé, Ludwig, quedes fora del meu món? Ara no m’endinsaré en aquesta jungla de conceptes, només diré, per no perdre el nord del camí, que Wittgenstein parlava del llenguatge pensat, no del llenguatge pronunciat, per tant els límits del nostre món són els del nostre pensament. De vegades va bé repassar el que per a alguns poden ser obvietats, per mesurar el pes de cada paraula, el sentit que prenen totes juntes, i entendre un altre cop el que ja sabies, que tot el que no pots copsar, tot el que no pots pensar, tot el que no podries dir, queda fora del teu abast. És pensar-hi seriosament i voler sortir al carrer amb llapis i llibreta a entendre-ho tot, a eixamplar aquests límits cada dia. Però i quan qui queda fora d’aquest món ets tu mateix? I si no tens llenguatge per dir-te? Com es viu dient el món però quedant tu fora del món? És aparèixer un filòsof en escena i arribar les preguntes a carretades. Tinc un ramat d’interrogants que em claven coces als genolls i als turmells, ara mateix. I jo venia a parlar de cims i valls, de muntanyes de tinta, sots de pensament i inferns de silenci. 

“Amb una atenció i una lentitud extremes, observa sense dir res les muntanyes de tinta; fixa els ulls, ben quiets, damunt l’horitzó d’una línia; busca els espais en blanc; fita la capçalera, les taques negres i aquells pics, com agulles, que a vegades van amunt i d’altres avall; com si fes proves per tenir la dimensió de com és allò a què s’enfronta.” Som a Marxarons de Cristina Masanés (L’Avenç, 2024), el catorzè títol de la col·lecció de L’Accent, de color verd muntanya, que duu per subtítol: Viatge pels cims i les valls del llenguatge, i que explora, explica i segons com, amb permís de l’autora, exorcitza el vessament cerebral que va patir el pare de Masanés i que li va “prendre” el llenguatge. “Quan l’alfabet deserta, perdem també la carta de navegació que ens guia per l’univers dels valors.” 

Si desapareix el llenguatge apareix una barrera, un mur, una serralada, que aïlla, que separa, que espaordeix. Sé que no exagero si dic que és l’entrada a l’infern. Incomunicar-se és una condemna, per a totes dues bandes. Qui es queda mut, i qui deixa de sentir aquella veu. “Com evitar reduir l’altre al seu nou estat?”, “Com s’invoca, sense la paraula, el món comú?” Qui ja no diu, sí que pensa, o això pensen els que el veuen no dir. I pensar què deu pensar, què li passa pel cap i no pot dir, és tortuós. No tenir altra opció que callar, haver-ho de dir tot sense dir cap paraula, no se m’acut una condemna pitjor que la privació de la paraula, de la comunicació. I és una condemna de doble cara, hi insisteixo. Perquè hi ha qui no pot dir res, però a l’altra banda hi ha qui només rep silenci. 

“Vàrem mentir molt, en aquest procés.” Però no n’hem de dir mentir, que les paraules tenen molt de poder, i si en diem així, li donem una pàtina de traïció que en realitat s’allunya molt de l’instint de supervivència que ens guia en moments com aquests. Marxarons és aquest camí des del vessament fins a la desaparició del llenguatge, de la comunicació, de la parla, de l’escriptura i la lectura, i la progressiva desaparició també de la identitat, de la persona, fins que arriba la definitiva desaparició física, la mort, que ve quan es pot dir que tot és negre, que ens hem endinsat en l’infern d’un silenci que és el contrari de la calma. 

“Quin jo camina fora de la casa del llenguatge?”, es pregunta Cristina Masanés, i deveu estar pensant que el seu és un llibre trist, dur, dels que remouen, i no puc negar que ho sigui, però també és un llibre que enlaira, que il·lumina, que omple d’oxigen, com quan poses el primer peu al cim i mires el paisatge i respires profundament. “El pare feia cims, sempre en va fer. Prenia un camí i enfilava amunt, sense mirar enrere. Amunt.” I amunt la filla s’enfila dalt d’un cim de paraules i pensaments per explicar el silenci lingüístic que és silenci absolut, el silenci que et xiula a les orelles, el silenci que t’enfonsa en un infern fosc. 

“Entre les múltiples gestions que ens va tocar fer en el nou planeta que no coneix l’alfabet, ens va caldre un certificat notarial de lucidesa mental. […] Ens va caldre demostrar que, si bé aquell senyor no parlava, encara disposava de voluntat.” Una voluntat callada que necessita acta notarial per fer-se valer. “Com es mesura la llum d’una persona? Es pot ser lúcid de cor o d’estómac? Quina és la capacitat d’enteniment mínim que ens humanitza?” L’envelliment dels nostres ens enfronta sovint a interrogants com aquests, ens qüestiona els límits no ja del llenguatge sinó de la identitat sencera, perquè qui som per decidir quan els nostres deixen de ser? Com detectes la voluntat si no té paraules per manifestar-se? Com hem de dir-ne mentir del fet d’intentar esgarrapar totes les engrunes del que queda de qui calla? 

Com deu ser que et mirin esperant uns mots que no diràs? Com deu ser tenir tot l’alfabet a dins i no poder fer-lo sortir endreçat en braçalets de paraules? Algú ha pogut tornar d’aquest infern per explicar-lo? Com ens ho expliquem, doncs? Com hem de mirar a qui no parla? Com podem mirar-lo sense que percebi que hi veiem una persona diferent, o una persona desconeguda, o una persona desdibuixada, o una persona que desapareix…? Com aprenem a mirar-lo sense esperar res? Mirar per acompanyar. Mirar per ser-hi i fer-lo ser.

“Quan les vides s’expliquen i passen pel llenguatge, prenen una coherència esborronadora”, escriu Masanés. I el seu llibre és l’esborronar-se de quan el llenguatge ens falta, però és un esborronar-se rumiat, pensat, passat per l’enteniment més que per les emocions, que hi són, però no entelen la mirada i l’anàlisi d’una autora que per damunt de tot és filòsofa, i s’ha de dir amb totes les lletres, filòsofa, que va estudiar filosofia “perquè no podia no fer-ho”, i a Marxarons hi desplega la seva naturalesa reflexiva per parlar del final del seu pare, un final escrit i pensat per fer pensar, no per fer emocionar de forma gratuïta, i això convé remarcar-ho, perquè davant de la invasió de llibres sobre malalties i dols que espremen els sentiments dels lectors fins a treure’n l’última gota, aquestes cent pàgines ben mesurades, ben escrites i ben rumiades són tot el que han de ser, ni més ni menys, un monument literari petit però complex a la figura del nostre pare el llenguatge.