Pare frontissa

Hi ha un moment de frontissa en què les frases del pare que et crispaven ara et reconforten, i no és necessàriament quan ell ja no hi és, sinó més aviat quan tu has començat a entendre que un dia no hi serà. Començat a entendre perquè deus haver tingut sort i ell encara hi és mentre et fas gran. Us separa l’edat, us separa de retruc l’època en què heu nascut i viscut, us separa també la relació que heu tingut amb el vostre pare, i si a més us separa també l’educació que heu rebut, cosa que sol voler dir que tu has arribat més lluny acadèmicament (no conec cap cas que sigui a la inversa), aquest moment de frontissa ve precedit del moment en què t’adones que el pare ja no té les respostes que necessites per entendre el món i bellugar-t’hi.

Pots passar diverses facetes amb ell: idolatrar-lo, tenir-lo de model, desmitificar-lo, deixar de valorar-lo, riure-te’n, escarnir-lo, negar-lo, fugir-ne… Fins que el moment de frontissa arriba i tot el que vas aprendre’n reapareix quan et fa falta, encara que pensis que no ho necessites. Va viure abans que tu, va viure en una altra època, la vida l’ha tractat diferent, però sap coses que tu no saps, que potser no vols saber o no et calen, però ell les sap i tu no, i això t’empeny a mirar-te’l diferent, potser no com un model, però sí com una mostra de com pot ser la vida, ara que la vius tu també sense el seu paraigua protector i saps el pa que s’hi dóna, encara que el teu sigui més tou. 

El pare ha volgut una vida millor per a tu, t’ha volgut estalviar els obstacles que a ell el van fer ensopegar, vol que sàpigues aixecar-te però no vol que caiguis, això és molt de pare. Ho veus, en la seva mirada, que sent tot això que no sap dir però que l’omple d’una manera que el fa brillar. Ell ha fet tot el que ha pogut perquè tu tinguessis més cultura que ell, convençut que tenir cultura era sinònim de tenir èxit. 

És això El que és meu de José Henrique Bortoluci (traducció de Pere Comellas, Eumo Editorial). Bortoluci és de Jaú (Brasil) i aquest és el seu primer llibre. És sociòleg, el seu pare era camioner, ho va ser durant cinquanta anys, i anant amunt i avall d’aquell immens país va contribuir a la construcció de la carretera transamazònica i a la destrucció, la desforestació i el malbaratament dels recursos naturals de la zona en benefici del Progrés amb pe de populisme. El llibre podria ser un retret, i no és cap homenatge, és un exercici mesurat de comprensió i descripció del pare com a treballador i com a figura absent en la família. El pare com a peó i com víctima del sistema, com explicava el traductor Pere Comellas en la presentació del llibre a la Llibreria Documenta. Segons Iris Llop, crítica i professora, Bortoluci fa que es trobin el pare illetrat i el fill culte en una cruïlla i des d’allà escriu cap a una banda i cap a l’altra. 

Bortoluci s’encomana a referents com Ernaux i Aleksièvitx, amb qui ha estat comparat, i apel·la també, com a sociòleg, a Barthes, inevitablement, i, com a autor brasiler, a Machado de Assis i Guimarães Rosa. El llibre ja ha estat traduït a dotze idiomes i segurament les lloances públiques de la premi Nobel Annie Ernaux hi han ajudat. El relat de desclassat evoca inevitablement també Édouard Louis, i la reflexió sobre pare i llenguatge em porta a Marxarons de Cristina Massanés. Però també hi he vist un ressò, és clar, del Lèxic familiar de Natalia Ginzburg, i m’ha dut a la memòria la lectura de dos autors gallecs que admiro: Gonzalo Hermo i Brais Lamela. 

“Els nostres cossos i les nostres veus anuncien constantment la casa dels nostres pares i les maneres de tornar-hi –o de mirar de fugir-ne–”, escriu Bortoluci. “Només podem parlar la nostra llengua quan passem comptes amb la llengua dels nostres pares”, és això la frontissa que deia. 

Bortoluci també s’encomana a Sontag (i a Roth, Woolf, Lorde) quan escriu sobre el pare malalt. La remoguda de cuidar el pare fins al punt de dutxar-lo, rentar-lo, canviar-li els bolquers; aquell camioner que tornava com un heroi de cada viatge: “Quan jo era petit, pensava en la Transamazònica com ‘la carretera del meu pare’” —la carretera que “va estripar territoris de 29 pobles indígenes”. 

Aquell camioner ara és un home que compta el temps amb visites al metge i proves diagnòstiques, i que sent llàstima d’ell mateix quan són els fills i no la dona qui el canvien o el renten. Però rentar el pare és una mena de bateig profund d’humanitat que se’t tatua a dins i t’empeny a entendre totes les arrugues del seu cos i a acariciar totes les seves paraules amb una esponja carregada de respecte. “El càncer també segueix una lògica colonial”, escriu Bortoluci, “una malaltia que és la veritable epopeia de l’ocupació del territori del cos”. 

El que és meu parla del pare, el país, l’educació, la desforestació, la cultura, de política, economia, literatura, memòria, cos, i Bortoluci hi aconsegueix trobar un equilibri que no és fàcil, venint d’on ve, i ara no em refereixo al poble sinó als estudis: “L’elit de l’esquerra acadèmica i política, majoritàriament blanca, masculina i econòmicament privilegiada, sol imposar una forma cruel de censura paternalista sobre les classes treballadores.”

El desclassat Bortoluci se’n surt, de no ser paternalista amb el pare que li ha “permès” desclassar-se, i reconeix també els errors del món acadèmic: “Projectar de manera abstracta els nostres conceptes sobre grups populars és un mecanisme de defensa contra la seva inclusió real en el debat polític i en les institucions culturals d’elit. En comptes de silenciar-los amb armes i censura, moltes vegades els fem callar amb idees hermètiques i institucions entotsolades que ens resguarden d’un moviment de diàleg real.” I ho fa també amb la llengua, perquè el pare hi parla, al llibre, el fill li ha cedit la cursiva i molt d’espai per explicar-se, i Pere Comellas li ha trobat un registre que ens l’acosta i ens el situa i així el podem escoltar: “A tu et vem fer a la cabina d’un camió”, li diu, “és per això que no t’agrada gens estar-te parat enlloc”. 

Bortoluci ha escrit sobre el seu origen perquè desclassar-se és una mena de traïció que pesa si no s’explica. El llibre és ple de noms il·lustres, però el que llueix més acaba sent el de Didi Bortoluci, el pare que no va deixar registre escrit del seu pas pel món, i que acaba el llibre amb la seva cursiva assegut en un balancí.