30.11.2018 - 21:50
Dilluns tornava de Saidí, a migdia, era un d’aquests dies lluminosos de novembre després de la pluja. A la cantonada de casa, mentre anàvem traient del cotxe els embalums del viatge, una remor sorprenent em va fer alçar la vista: centenars d’ocells es posaven, entremaliats, per les branques dels plàtans, en feien caure les fulles i ballaven una dansa preciosa. Va durar un no res, el temps que la colònia, d’uns quants centenars d’ocells, se’n va anar volant en direcció a Horta. Quina cosa tan bonica. No tots els veïns i vianants ho vèiem igual, alguns es van espantar pel soroll de la colònia voladora. Eren estornells, em va venir a la punta de la llengua. No se’ls veu gaire per la ciutat, segons que diuen els entesos.
Per sort, aquest dijous ‘Els matins’ que dirigeix Lídia Heredia –m’agrada esmentar-la, és una periodista excel·lent, bona entrevistadora que sap collar els convidats a primera hora del matí, que condueix bé les tertúlies i que ha anat ampliant el programa amb seccions interessants, com ara la de ciència que motiva aquestes ratlles– van parlar dels ocells que fugen de les ciutats. Aquí ho teniu, hi parlen la doctora en biologia animal Cristina Sánchez i el periodista científic Dani Arbós.
Els pardals estan desapareixent de les ciutats, en les últimes dues dècades en tenim un 60% menys! Arreu, són xifres globals. Hi ha en canvi més i més cotorres, invasores i indiscriminades, ocells ben pesats que s’adapten al que sigui. I els inefables coloms, que van arribar a Barcelona amb l’exposició del 1929 (abans no n’hi havia) i que no paren d’embrutar això i allò. Per què desapareixen els pardals, per què han deixat d’adaptar-se a la ciutat? Els pardals i altres ocells van arribar a la ciutat, recorda la biòloga animal, quan al carrer hi havia carros, animals, gra, quan el menjar els saltava a la cara. Ara, en diverses carreteres d’aquí i del món, han après a llençar-hi anous mentre esperen que un cotxe les xafi, les obri i així ells puguin menjar-se-les. Espavilats i valents, tiren pel dret i aprenen tot el que els cal per continuar endavant. Passen pel davant de les cèl·lules fotoelèctriques dels forns perquè se n’obrin les portes i puguin accedir a les molles de terra. Bravo! Sembla que ja hi ha descrites unes dues mil adaptacions d’ocells a les ciutats que els fa veritables tècnics… La doctora Sánchez parla d’una capacitat plàstica impressionant, que els permet innovar per adaptar-se al que convingui i, a més, s’ho transmeten a una velocitat formidable que potser supera la de qualsevol altra espècie, inclosa la humana. No parlem de genètica sinó d’aprenentatge, insisteix la biòloga.
Per què fugen els pardals de la ciutat? No se sap encara. És preocupant perquè és l’ocell que ha acompanyat la ciutat en tota la seva evolució, des de l’edat mitjana, fins ara… Què els passa? Què diu això de nosaltres? El pardal ha conviscut amb la industrialització del XIX i el XX, per exemple, amb tota la porqueria química ambiental. Ja no ho suporta més. Potser, diu la biòloga, això parla també de com nosaltres, l’espècie humana, potser també necessitem un canvi perquè, com els pardals, ja no estem ben adaptats a la ciutat. Sense pardals potser no som humans. Sense pardals, és clar que estem deixant de ser ciutadans, urbanites.
Les cigonyes també en saben molt, de tot això. Ja fa uns quants anys que no migren més enllà de la península Ibèrica. Vinguin d’on vinguin, no passen d’aquí. A Saidí, com en totes les conques de les terres de Lleida i d’Aragó, n’hem tingut moltes al campanar de l’església durant anys. Set, vuit, nou, deu nius perennes. I cada niu pot pesar una mitja tona, poca broma. En algun cas de pobles lleidatans, el campanar ha sucumbit. A poc a poc, els ajuntaments entomen les coses i busquen altres indrets per a l’exili de les cigonyes. Els vells pals de l’electricitat a la vora dels rius, per exemple. Mentre que elles també es col·loquen en els fanals de les benzineres, tot i que no poden fer-hi el niu.
Són animals simpàtics, les cigonyes. Desperten tendresa. Però, caram, a més de poder liquidar uns campanars que ja són ben poc cuidats, són animals que deixen unes defecacions proporcionals a la seva mida… Les hem patit al celobert de la casa de Saidí i, amb franquesa, estem ben contents que ja no visquin al campanar que tenim tan a prop.
Què cal que passi més? Per reaccionar, ha de passar més que el que els pardals i les cigonyes ens indiquen?
