La gota freda ha fet estralls a molts pobles del País Valencià. D’alguns se n’ha parlat molt als mitjans de comunicació. Però alguns altres a penes han estat esmentats. El Parc Alcosa és un barri d’Alfafar (Horta Sud), però es considera poble. Els separen les vies del tren i una realitat ben diferent. Hi viuen unes vuit mil persones, la major part de classe obrera, i moltes en risc d’exclusió social. S’han sentit abandonats durant dècades, i ara, amb l’aiguat, no hi ha hagut excepció. Sobreviuen gràcies a l’autoorganització.

Al punt de recollida de donacions, una dona posa ordre i ordena faena als voluntaris que arriben carregats de pales i graneres. S’ha de llevar tot el fang que hi ha a la vorera perquè la gent puga fer cua per a recollir queviures. Es diu Isa, però una voluntària la bateja “la matriarca”. El seu caràcter podria definir el barri: resiliència i espenta per a encarar les circumstàncies.

A l’altra vorera, en una paradeta improvisada, s’hi reparteixen materials als voluntaris: pales, guants, botes d’aigua, màscares… Amb un mapa de la zona, Javi s’encarrega d’anotar les necessitats dels veïns i d’enviar gent a resoldre-les. “Si sou tanta gent, val més que us envie al carrer de Massanassa, on podreu treballar tots.” Però no sempre és tot tan ordenat. De vegades, un crit espontani: “Es necessiten dues persones al carrer de Xiva, 8!” I, dit i fet, dos voluntaris se n’hi van.

Hi ha un cotxe entravessat que bloca el pas als qui s’esperen per recollir aigua i menjar. De seguida, un voluntari que llevava fang s’acosta als militars, que en aquell moment no feien res, i els demana que el retiren. Dos minuts més tard, una màquina amb dos ganxos l’agafa pel parabrisa i l’amuntega sobre una pila de cotxes. Baix, apareix una moto encastada a un pilar. En un tres i no res, un exèrcit de mans la desencalla i la carrega sobre una miniexcavadora, que se l’enduu a eixe cementiri de vehicles improvisat. Així funciona l’autoorganització.

Parlem amb Toni Valero, que fa anys que és darrere la Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa, un projecte social i comunitari del barri, amb una base fonamental: el suport mutu. Aplega cooperatives i entitats socials, com ara centres de dia i de xiquets, i mira d’intervenir en una població molt afectada per la desocupació i l’exclusió social. Aquests dies, la seua seu s’ha convertit en un centre logístic, on es coordinen les donacions i els voluntaris.

“Ara tenim una situació totalment dramàtica. Intentem, d’alguna manera, fer-nos costat entre tots i donar una resposta, perquè hem estat en una situació d’abandonament total”, diu. De fet, molts pobles s’han sentit abandonats, però per al Parc Alcosa aquesta sensació d’abandó no és nova. Com diu Toni, s’hi concentra la mà d’obra “erràtica” i la gent més empobrida. “I en aquestes condicions ens ha vingut la riuada.”

“Açò no ha estat un problema d’abandonament d’ara. Ha estat un problema de no respectar, no netejar, no tenir cura de les infrastructures, que són les que s’han rebentat, i és això que ha produït aquesta desgràcia. Hi havia la possibilitat d’evacuar la gent si s’haguera dit. No s’ha evacuat, no s’ha volgut dir, i això té a veure amb la pressió que fan les multinacionals en els municipis”, denuncia.

A més, assenyala que durant les primeres vint-i-quatre hores de la catàstrofe les autoritats no van fer res. I que, quan començaren a fer, va ser de manera descoordinada i deixant molts llocs sense atenció. “Davant d’aquesta situació, ha estat la gent la que ha començat a resoldre les primeres necessitats.” La Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa intenta canalitzar la solidaritat, l’acció i el suport mutu. Per exemple, van a les cases, miren com està la gent i què necessita, i duen medecines i menjar als qui tenen problemes de mobilitat. Aquells a qui els manca de tot, la seu és el punt de referència.

Valero considera que ara cal atendre la gent, però tem que alguns habitatges s’esfondren per la força de l’aigua que els va colpejar. Això agreujaria la situació de moltes famílies. “Haurem de lluitar i exigir els recursos necessaris per a la primera atenció, i després per a la reconstrucció. Ací ha quedat un poble de vuit mil habitants destruït, i pot ser que les estructures de les cases no aguanten. És una possibilitat. És una catàstrofe i necessitem que la resposta vaja més enllà de l’habitual. No és simplement cosa d’ajudar perquè la gent no es muira de fam o d’una malaltia directa. Això s’haurà de fer, però després necessitarem una mena d’ajuda diferent”, afegeix.