Paraules, paraules, paraules…

Una nit d’octubre, amb la ciutat foscament alentida, amb el silenci que sura a la casa quan les criatures dormen i la soledat et mira fit a fit, preguntant-te si encara li tens por o has après a domesticar-la, surto al balcó amb un llibre que he triat curosament dels pocs que he salvat en el darrer trasllat: Tard, molt tard, de nit entrada. M’assec a la cadira disposada a llegir els versos de Iannis Ristos abans d’anar a dormir. Explicat així, segurament us semblarà la narració d’una nit gairebé perfecta, encomiable, fins i tot, però ara ve l’error, el gest mundà, buit, el tomb. En comptes d’obrir el llibre de Ristos, agafo el mòbil i esmicolo l’èpica de la meva pròpia proposta d’una nit allunyada d’aquest maleït aparell. Flaquejo. Obro l’Instagram i cau tota la mística. I em sembla que Ristos, amb el seu rostre tan ferm, tan grec, em mira decebut entre les pàgines quan em veu caure tan avall. (Fa uns quants dies que la tristesa m’ha dut novament a la poesia. Sempre és així la meva relació amb els versos: en llegeixo molts, fins a embafar-me, quan les hores malenconioses tornen a la meva vida després de mesos de supervivència.) I aleshores, com si hagués de justificar-me davant de Ristos, murmuro: “Per llegir poesia, s’ha de ser valent; perquè la bona poesia és un bàlsam, però a diferència de la resta de la literatura no està per hòsties. Si llegeixes poesia has d’estar preparat per a anar als records incòmodes, a la nostàlgia de la felicitat perduda, als assumptes pendents, a la cruesa de la infància… Entén-me, Ristos, empesa pels versos, fa moltes nits que vaig als meus baixos fons i avui necessito una mica de frivolitat.” Callo i faig lliscar el dit per la pantalla anant amunt i avall en les frivolitats que ofereix Instagram. Però Ristos em mira desafiador, com un oracle saberut, com si sabés que la maledicció de la nit no em deixarà escapar d’anar a un lloc profund. I em diu: “Aquesta aplicació és menys innocent que no et penses.” I just aleshores la meva imaginació fa desaparèixer el poeta i centro tota l’atenció en un vídeo que em fa trontollar insospitadament. És un vídeo de fa pocs dies on apareix l’actiu Kathy Bates al programa CBS Sunday Morning entrevistada pel periodista Ben Mankiewicz. L’actriu explica que els seus pares van fer molts sacrificis perquè ella pogués estudiar la carrera. L’any 1991, Bathes va endur-se l’Oscar per la seva gran interpretació al thriller Misery de Stephen King, i en el punt culminant de l’entrevista, mentre ho recorda, amb una tristesa antiga als ulls, Kathy Bates confessa el mal que li van fer les paraules de la seva mare quan ella va comunicar-li que havia guanyat l’estatueta daurada. “Tampoc no n’hi ha per a tant, no has descobert pas la cura del càncer”, li va etzibar la dona que l’havia duta al ventre i l’havia parida. Culpable i compungida, Kathy Bates es mira Mankiewicz i li diu: “Em vaig descuidar de dedicar unes paraules d’agraïment a la meva mare, aquella nit, durant el meu discurs.” I aleshores, com si fos un mag que treu un as de la màniga, en un moment televisiu brillant, Mankiewicz li respon: “Sí que ho vas fer. Vas donar les gràcies a la teva mare al final del teu discurs.” Però Bates, soterrada pel dolor d’aquell record, contradiu el periodista i insisteix que no, que se’n va descuidar. Fins i tot el desafia: “Torna’t a mirar el vídeo, no li vaig donar les gràcies.” I Mankiewicz li posa novament el vídeo on apareix ella, l’any 1991 a la gala dels Oscar, amb l’estatueta a la mà. I de veure’s a si mateixa, la cara se li desencaixa i aguanta les llàgrimes i es tapa la boca amb les mans quan s’adona que sí que va agrair-los el premi, a la mare, i al pare “que espero que em vegin des d’algun lloc”. Bates, impactada pel que acaba de veure i de sentir, dóna les gràcies, expressa el seu alleujament al periodista i, com si parlés amb el seu psicoanalista, es demana: “Com pot ser que no recordés haver agraït el premi a la mare?” I aleshores, Mankiewicz, serè, li diu: “Per què és tan important això per a tu?” I ella respon: “Perquè la meva mare hauria d’haver tingut la meva vida.” En aquest punt del vídeo sóc jo qui ploro, qui s’esfondra. Em desmunta la idea de pensar que Bates ha viscut una relació tortuosa amb la seva mare. Alguna cosa en aquella història parla també de la meva història, del que significa haver rebut paraules desmenjades, massa dures, quan cercaves il·lusió compartida i orgull. Kathy Bates, segurament, s’ha passat trenta anys sense revisar aquell moment vitalment i laboralment tan important per a ella, una victòria pública, que per a l’actriu, interiorment, es va tacar i es va tornar agredolça per unes desafortunades paraules de la seva mare. Segurament, durant dècades, Bates s’ha instal·lat una distorsió de la realitat causada per la manca de cura d’algú que, en comptes de comunicar-li que estava orgullosa d’ella, va fer-li creure que aquella era una fita menor i, tal vegada sense adonar-se’n, però irresponsablement, li va esmicolar la vida. Arran d’allò, probablement, l’actriu, no tan sols va menystenir el seu èxit, sinó que a més va sepultar-se en la culpa de no haver tingut prou cura d’una mare que l’havia ferida en el moment més radiant de la seva carrera, i s’ho ha retret tota la vida.

La majoria de nosaltres oblidem el gran gruix de paraules que ens diuen al llarg dels anys, però tots tenim gravades algunes frases, tal vegada pronunciades innocentment, o no, que se’ns van incrustar en la memòria i ens van tatuar una ferida, un trauma que hem après a mantenir adormit, però que, tot d’una, quan es desperta ens trasllada directament, vívidament, al dia en què van impactar en el nostre cos. Paraules sovint pronunciades per pares i mares, per mestres, per figures que eren una autoritat i de les quals esperàvem escalf i suport, aprovació. Tal vegada, racionalment, hem perdonat a aquella persona que va deixar-les anar, perquè amb el temps hem entès que no hi havia mala intenció, que potser, fins i tot, aquelles paraules tenien una part de veritat. Però que curiós em sembla el fet que se’ns hagin incrustat a la memòria i que el nostre animal intern, ferit, per més que passin els anys, no aconsegueixi alliberar-se de la cruesa que tingueren. Quin és aquest poder ferotge que tenen les paraules dites per segons quines boques, que ens fan caure en una culpa que ens incendia perllongadament, que en comptes de víctimes ens fan creure botxins, que ens tornen insegurs…? Com pot ser que no aconseguim sanar del tot la perforació que ens van causar, a vegades, fins i tot, modificant-nos el caràcter i la nostra personalitat per sempre més? I malgrat la cruesa d’unes lletres ajuntades en una frase, sovint, continuem estimant qui va pronunciar-les. Bates ha viscut durant anys retraient-se a si mateixa no haver estat a l’altura amb la seva mare, tot i que ella l’hagués tractada malament, perquè ja se sap que el més pervers de ser tractat amb crueltat és que quan algú que estimem ens fa mal, no deixem d’estimar-lo a ell o a ella, sinó que deixem d’estimar-nos a nosaltres mateixos.

A Hamlet, quan la mare veu el protagonista llegint un llibre, afirma notar-lo compungit, i ell, sorneguer, contrariat, ferit i en batalla amb la mare, pronuncia la cèlebre frase: “Paraules, paraules, paraules…” Shakespeare es refereix a la insignificança i la buidor d’aquestes, alhora que parla, també, de la importància dels mots. Perquè sí, aquesta és la pertorbadora essència de les paraules: poden no significar res, poden caure a terra com fulles de tardor i ser oblidades, però alhora poden modificar-ho tot irremeiablement.

Ara dubto si hauria estat millor fer declinar la nit amb les paraules de Iannis Ristos o amb les de Kathy Bates. Sigui com sigui, que les paraules ens sacsegin per força ha de ser bo, perquè si no ens sacsegessin voldria dir que ja no som vius.