Paraules espantall al cor de la intolerància

Durant l’any que vaig cursar a la Universitat de Barcelona, l’únic professor estimable entre els que vaig tenir en aquella casa ens va dir el primer dia de curs als més de cent estudiants de primer de filologia: “Quan no es té res a dir hom es preocupa del llenguatge.” Potser fou l’única frase memorable de totes les que vaig sentir en aquella universitat. Hi he pensat sovint i també sobre els mots com a objectes de superstició i generadors de fanatisme. Penseu en la quantitat de vides segades per diferències estrictament semàntiques, com ara la consubstancialitat de les persones de la trinitat o la transsubstanciació eucarística. Tan importants eren aquestes distincions a l’esfera teològica que podien esdevenir tràgiques; però del punt de vista de l’ètica cristiana, ço és, de la conducta evangèlica, eren qüestions sobrevingudes. Precisament pel fet de ser-ho, s’hi instal·là el concepte d’heretgia i el principi d’exclusió. L’heretgia sempre ha tingut un tractament radical: no es discuteix, s’aïlla i es persegueix fins a destruir-la. La història d’Espanya és la història d’una ortodòxia. Espanya, martell d’heretges, que deia Menéndez y Pelayo, afegint-hi, amb desarmant sinceritat: “Aquesta és la nostra grandesa i la nostra unitat; no en tenim cap més.”

Actualment, a Catalunya, la religió hegemònica és la correcció política. La gent s’espanta dels mots i els defuig o els aïlla amb aquella precaució amb què les mares catalanes de tots els temps han avisat les criatures: “no t’emboliquis”, “no et destaquis”, “no siguis atrevit”, “compte, que prendries mal”. L’aversió al risc forma part del caràcter català, fins al punt que el risc té en català epítets desqualificadors propis: “rauxa”, “abrandament”, “ser de la ceba”, mots propis arraconats darrerament per uns altres de pretesament més acurats, com ara “hiperventilació”, que corresponen a la decadència de l’idioma. El gran llegat de Sòcrates és que pensar implica qüestionar la correcció política i és, per tant, una activitat d’alt risc. Hom pot ser víctima dels benpensants fins i tot en democràcia; potser sobretot en democràcia, car res no és tan perillós com irritar el demos somovent la bona opinió que té d’ell mateix.

Però amb bona opinió no s’avança en la resolució dels problemes. S’avança posant a prova les certeses, contrastant-les amb els fets, amb tots els fets de què hom disposa, sense seleccionar-los en benefici de l’autoengany. Sòcrates passà pel sedàs de la dialèctica conceptes que semblaven evidents i que s’acabaven marfonent en la incapacitat de l’interlocutor de donar-ne raó suficient. Importa de remarcar que Sòcrates no n’imposa cap, de certesa, no es declara autoritat en cap dels temes que debat amb els homes públics d’Atenes. Simplement els posa, l’un darrere l’altre, en situació de verificar racionalment les certeses respectives. D’aquesta manera en demostra la buidor i en provoca la fallida. I, cosa molt important, no admet el relativisme. No pot pas sorprendre, doncs, que es fes odiar de gairebé tothom, fins al punt que la democràcia el declarés enemic públic i decidís d’eliminar-lo tot creient que morta la cuca mort el verí.

El relativisme és èticament menyspreable. En política és la mare de totes les iniquitats. És la doble, la triple i la quàdruple vara de mesurar, la que denuncia, amb raó, el tirà Erdogan quan assenyala la tolerància de la Unió Europea amb la conculcació espanyola dels drets humans, mentre no té inconvenient a denunciar-la quan els conculquen uns altres estats que també presumeixen de mecanismes electorals de manteniment del poder. El relativisme es dóna ell mateix el bon nom de pragmatisme, una vulgarització més de conceptes filosòfics que denunciava a l’article anterior. És menyspreable perquè substitueix la noció objectiva de veritat per la subjectiva de certesa. Jo puc tenir la certesa, ço és, estar convençut d’alguna cosa i anar completament equivocat, però no puc estar en la veritat i alhora estar en l’error, tant si en sóc conscient com si no. Com diu el refrany: qui l’encerta l’endevina. No és pas la veritat que ens fa intolerants, sinó la convicció de tenir raó perquè el món ens la dóna o perquè adoptem la que té curs legal a cada moment. El fanatisme de la raó, que és un fanatisme com qualsevol altre, empeny a eliminar les alternatives en lloc de posar a prova la pròpia certesa contrastant-la amb unes altres per descobrir quina hipòtesi s’ajusta millor als fets.

La certesa tendeix a ser excloent. Fa dues setmanes apuntava l’error metodològic d’ERC d’atacar el seu rival electoral amb el pretext d’una conversa virtual en què també participava el Front Nacional de Catalunya, partit fins ara desconegut. L’aparició d’aquest partit cal lamentar-la no pas per les raons adduïdes per ERC, sinó pel que implica d’augment del personalisme i el sectarisme en un espai massa fragmentat, amb la consegüent polvorització de l’objectiu pretès per tothom. Però si la fragmentació és menys un indicador de pluralisme que d’incapacitat per a l’acció concertada, atacar algú pel fet de parlar amb qui proposa una estratègia diferent no és sols un error metodològic; és sobretot un error ètic. És la manifestació d’un fanatisme i, en el cas d’ERC, d’una doble o triple vara de mesurar, car del diàleg amb el diable aquest partit n’ha fet programa, defensant-lo a qualsevol preu i fins i tot sense preu. Però el mal no es limita al purisme d’un sol partit, car és congènit de la política catalana, capaç d’embrancar-se en disputes teològiques sobre la naturalesa de les persones de la trinitat però no d’abordar el problema de la llibertat amb voluntat de resoldre’l. Cal escoltar tots els arguments, sabent que, encara que els arguments que més aguanten l’escrutini siguin provisionals, caldrà acceptar-los mentre no n’apareguin de més ajustats a l’experiència. En cas de dubte, que hauria de ser el més habitual, car la política no és una ciència exacta, paga la pena d’inclinar-se pels motius amb menys potencial de produir efectes perjudicials o funests a llarg termini.

Davant un problema existencial, tota decisió és arriscada; fins i tot pot ser-ho més l’opció conservadora, en aquest cas la que veu més probabilitat d’accedir a la independència cedint al xantatge de l’estat i comprant la moderació repressiva al preu de la llibertat. Cal discernir entre diferents previsions de seguretat, determinar el risc entre hipòtesis contraposades, avaluar els danys col·laterals en relació amb les diverses expectatives. Res no és segur i la raó no admet excloure res per principi o per analogia. La raó no imposa cap certesa pel fet de ser consuetudinària. Més aviat posa a prova doctrines que en realitat no són més que aproximacions especulatives a la idea d’una bona societat. Cap problema no es resol apel·lant al fetitxisme de les paraules per ofegar la veu dels qui cerquen de resoldre’l d’una manera diferent de la nostra.