Paraules d’amor senzilles i tendres entre Gonzalo Boye i Jaume Asens

Gonzalo Boye, advocat de Carles Puigdemont i de la resta d’exiliats, va presentar ahir el seu llibre sobre el procés català (Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso) al costat del seu gran amic, i també advocat, Jaume Asens. El candidat dels comuns i l’advocat dels independentistes van mostrar en públic la gran estima que es professen. Tots dos van omplir les Cotxeres de Sants de Barcelona, en un acte organitzat per l’Associació de Veïns i entitats de la Bordeta. Va comptar amb una primera fila de luxe: el president Quim Torra (rebut amb la meitat de l’audiència dempeus i tota aplaudint), la periodista Marcela Topor; esposa de Carles Puigdemont, el conseller Damià Calvet; el vice-president del parlament Josep Costa; l’ex-diputada Gemma Calvet; la germana de Toni Comín, Betona Comín; els pares d’Adrià Carrasco; Laura Masvidal; i el germà de Clara Ponsatí, entre més. Tots van escoltar els arguments de dues de les persones més importants en el desenllaç del procés judicial a Europa. Boye és l’advocat que se n’encarrega. I Asens l’home que va presentar Boye a Toni Comín, Puigdemont i els altres consellers, que van acabar contractant-lo.

Ahir al vespre Asens va fer un discurs de vint-i-tres minuts que va motivar algun moment de protesta per la llargària, però que va ser molt interessant d’escoltar per entendre per què estima tant Boye i per què va presentar-lo als exiliats. Boye va ser molt més concís, va agrair els elogis, i es va dedicar a encoratjar una audiència abocada de cor de bon començament i molt animada de cap a la sortida.

L’advocat més lúcid que he conegut

‘El Gonzalo l’he conegut amb grans dots de memòria i gran capacitat de treball. És l’advocat més lúcid que he conegut en els meus vint anys. El vaig conèixer fa catorze anys o quinze. La primera vegada, el vaig veure per televisió. En un judici cèlebre. El 15-M. Defensant una víctima dels atemptats de Madrid. Em va sorprendre que tenia una tècnica molt depurada. Interrogatoris mot bons i molta passió. Hi ha dues menes d’advocats: els que tenen molta tècnica, i molt sovint són grisos; i els més apassionats, de verb més polític. Però la combinació de totes dues coses no l’havia conegut mai amb tant de virtuosisme.’ Així va presentar Asens Gonzalo Boye.

I després va explicar com s’havien conegut personalment en el cas del 4-F, en què Boye defensava el principal acusat, Rodrigo Lanza, i Asens hi feia d’observador. Però potser la part més interessant del llarg discurs d’Asens va ser quan va explicar per què havia recomanat Boye al seu gran amic Toni Comín, al president i a la resta de consellers, el dia 28 d’octubre de 2017, ja a l’exili: ‘M’han caracteritzat com a amic de Puigdemont per haver ajudat Boye. No s’entén que quan es vulneren els drets dels nostres adversaris, també es vulneren els nostres. És fonamental defensar els drets dels adversaris. […] En nom de la llei s’ha torturat. El dret és l’eina de poderosos. Cert. Però també s’ha alçat una Antígona que en nom del dret ha desemmascarat aquesta incongruència del dret que no és dret. I això és important. Nosaltres tenim un dret que no és franquista. És garantista. Posa controls i límits. I per tant quan de l’estat, com passa ara, viola el dret, el dret es pot convertir en un mirall molt incòmode que serveix per a desemmascarar aquesta violació. Aquesta disputa entre les dues concepcions del dret Gonzalo Boye la coneix molt bé. I la sap fer servir.’

‘Per últim, vull dir que és una mala notícia que Gonzalo Boye sigui aquí i no a Madrid. Era possible que hi fos, essent un dels advocats del Tribunal Suprem. Però, en veritat el desenllaç d’aquesta lluita política, moral i ètica (entre els indignats per la repressió i els que l’han naturalitzada) on es lliura i guanyarà és a Europa. I aquí Gonzalo ha estat clau. Ha estat clau ell i la seva memòria prodigiosa.’

‘Ara no hi són, però els tornarem a casa’

El torn de Gonzalo Boye va ser més breu i es va ficar el públic a la butxaca de seguida: ‘L’única cosa que em sap greu és que els protagonistes no siguin aquí. Però us vull dir a tots que si teniu confiança i paciència, ara no hi són, però els tornarem a casa. I ho dic no com un venedor de regenerador capil·lar. És evident que en el meu cas no funciona. No ho dic per enganyar, sinó perquè tenim la raó, l’anem sabent explicar i ens la donaran. Però això demana temps. No defensem els consellers, sinó els drets del poble català a l’exili, que és representat per ells. Darrere el llibre hi ha això. Tingueu en compte que si els exiliats haguessin pensat en ells haurien anat a les Maldives. On no hi ha extradició i on els advocats hauríem estat encantats de visitar. Ells són a Europa per lluitar.’

Boye va saber anar teixint un discurs que de mica en mica donava ànims racionals a l’audiència, popular i de Sants, que omplia la sala. Va parlar de la importància del cas escocès de Clara Ponsatí: ‘Ens hauria agradat tenir la sentència escocesa, i potser la tindrem, perquè hauria anat més enllà que Alemanya i tot’; de la importància de l’exili: ‘Si no existís l’exili, l’hauríem d’inventar, perquè sense ells ni tan sols retransmetrien el judici’; o la importància de Llarena: ‘Un dia vaig demanar a Puigdemont si havia contractat Llarena. És el nostre millor aliat.’ Però sobretot va ser en el torn de preguntes quan Boye va saber aportar ànims per contrarestar les angoixes dels oients. Que no eren pas poques:

‘No passaran ni quinze dies’

—Hola, em dic José Jiménez. En cas que Puigdemont sigui eurodiputat, i vingui, quant tardarà a estar en presó preventiva?
—El president Puigdemont tindrà immunitat si el voten. Si no, no. No és una qüestió legal. Nosaltres ja vam fer el nostre consell legal. Però Puigdemont es vesteix pels peus. I imagino que les coses es faran com toca. Si és elegit, al cap de quaranta-vuit hores tindrà immunitat.

—Els testimonis que menteixen al judici poden ser encausats?
—Per acusar algú de fals testimoni ha de contradir la veritat jurídica. I diria que la veritat jurídica ja és predeterminada en aquest cas. Crec que l’estat els protegirà, tots aquests testimonis. Centrem-nos, per tant, a guanyar, i no a anar contra persones que seran protegides pel tribunal.

—Si es porta a Estrasburg, tardarà vuit anys?
—Estrasburg no sempre tarda tant com la gent es pensa. I no pensem en Estrasburg i prou. A Waterloo es treballa.

—Marchena no té por de perdre el prestigi a Europa?
—No. Marchena juga a casa. I la sentència farà servir jurisprudència seva. Per exemple, la doctrina de la violència ambiental. Això és seu, de la sentència de l’Aturem el Parlament. O la idea que un piulet no té context (tant se val si forma part d’un fil de piulets, o si l’autor és humorista o no). Això també és cosa seva en el cas de César Strawberry, de Def Con Dos. Tots dos casos són a Estrasburg. I a ell tant li fa.

—Quan llegirem un altre ‘Y ahí lo dejo’? Per anar comprant crispetes.
—No passaran ni quinze dies.

—Si Estrasburg diu que els alliberin, l’estat espanyol n’ha de fer cas?
—Sí.

—Veig molta confiança en Estrasburg. Pedro Sánchez va visitar Estrasburg. I si juga brut i Estrasburg no ens dóna la raó?
—Sánchez va anar a Estrasburg, cert, i es va entrevistar amb el president del Tribunal. Passa que després es va canviar, aquest president. Ja l’han canviat.

Les rialles del públic van precedir la llarga cua de gent que volia una còpia signada del llibre de Gonzalo Boye, mentre Asens se n’anava a continuar la seva campanya electoral amb els adversaris del client del seu estimat amic.