02.06.2020 - 21:50
La història del moviment d’alliberament afroamericà és una de les més fascinants, políticament parlant, del món. I de les més importants. La manera com s’ha estructurat en el curs dels anys ens dóna lliçons meravelloses i dures, alhora, sobre la política i sobre la humanitat. De Marcus Garvey a Stokely Carmichael, Bobby Seale o Huey Newton, de Martin Luther King a Malcolm X, dels Panteres Negres i Angela Davis al president Obama, la lluita per la dignitat dels afroamericans ens ha ofert a tots els ciutadans del món un espill en què ens podíem mirar en les situacions més diverses i fins i tot contradictòries. Des dels partidaris del ‘repatriament’ a Libèria fins als secessionistes partidaris d’un estat afroamericà. Dels pacifistes més pacients als revolucionaris més ardents. De la pobresa més abjecta als milionaris amb consciència, la lluita del poble afroamericà ressona a través de les dècades amb una força admirable, no únicament en la política, sinó també en la cultura, en les referències socials i en l’anàlisi històrica.
Tots els grans líders afroamericans han ofert al món actuacions decisives, idees profundes, mirades originals que ens han inspirat i donat força a les lluites en qualsevol altre punt del planeta. Però, d’ençà de fa molts anys, Malcolm X és un personatge a qui preste una atenció molt especial i per qui sent una gran curiositat. Perquè tenia una mirada aguda que, partint d’una radicalitat elegant i cultivada, el duia a pensar-se sempre autònomament, amb plena llibertat, a fer passar sempre davant allò que era ell i allò que són els seus, diguen què diguen els altres. Era com si tingués una brúixola interior que sempre l’orientava en la direcció adequada per a no deixar-se embolicar en les trampes que el sistema li parava.
Per això les seues reaccions són tan famoses i celebrades, tot i que a vegades incompreses. Ben sovint, quan n’esperaves una cosa t’eixia amb una altra d’imprevista que sempre, emperò, anava més a l’arrel del conflicte d’allò que es podia imaginar.
De tots els dirigents afroamericans, Malcolm X, per musulmà i africanista però també per revolucionari, era el més internacionalista. Va viatjar molt, va conèixer molta gent i va establir moltes relacions de complicitat amb líders de tota mena i d’una munió de països, de Cuba al Zaire i Algèria, però també a Europa. Per a ell, qualsevol cosa que passava en qualsevol lloc del món era important i importava per a la revolució que feia, que impulsava, a Amèrica.
Crec, per tant, que avui és un bon dia per a recordar que en un dels seus viatges a Europa, el 1964, quan va visitar França i Anglaterra, va parlar a Oxford davant un grup de gent indignada, amb tota la raó, per la repressió contra els afroamericans i disposada, segons que li van dir, a fer tant com fos per ajudar-lo. I ell, que en aquell moment els hauria pogut dir qualsevol cosa i els hauria pogut demanar allò que fos, els va respondre que no volia ser cap producte exòtic que servís per a calmar les seues contradiccions. I que, per tant, si el volien ajudar, a ell i a la seua gent, havien d’identificar qui eren els ‘negres’ de la seua societat i anar a fer-los la pregunta: en què podem ajudar?
