El parany de la teulada

Quan el lletrat de l’acusació popular va demanar al major Trapero per la sortida de la secretària judicial Montserrat del Toro del Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017, Trapero no va contradir, com sí que ho havia fet el conseller Forn, la descripció d’aquella acció com una fugida per la teulada. Simplement va descriure amb molt de detall l’operatiu dels Mossos d’Esquadra per a facilitar-li la sortida. A la vinculació d’aquest afer amb un suposat delicte de rebel·lió caldria objectar que la manifestació del 20 de setembre no podia tenir res a veure amb un delicte que encara no s’hauria produït. Mariano Rajoy encara havia de demanar al president Puigdemont aclariment del sentit de la declaració del 10 d’octubre, que del punt de vista de l’estat decidiria si hi havia hagut rebel·lió o no. És a dir, que la construcció del relat de l’acusació ha partit d’un fet legalment discutible per anar molt enrere. Amb una declaració que ni tan sols es féu efectiva, l’acusació ha filat una xarxa metafòrica per a una pesca d’arrossegament a les institucions catalanes. Altrament, hauria de sorprendre que algú pugui considerar important per a la determinació penal d’aquell suposat delicte la incomoditat de la senyora Del Toro durant la jornada del 20-S. Centrar-hi l’interrogatori és una extensió abusiva de la causa.

Però, deixant de banda aquesta objecció de manual, cal remarcar que l’interès del fiscal i de l’acusació popular per aquest incident no és cap casualitat. I no perquè l’objecte del seu interès sigui la discutible mortificació de la secretària judicial, sinó per les derivacions metafòriques en un imaginari públic convenientment ensinistrat.

Trapero va fer molt bé de no reaccionar a l’expressió ‘sortir per la teulada’ i escoltar-la com aquell qui sent ploure, per centrar-se a trinxar-ne el rerefons. Amb pèls i senyals, Trapero explicà que la seguretat fou sempre prioritària, de manera que donà una lliçó de com es modifica el marc de significació dels fets per no deixar-se atrapar en el llenguatge de l’adversari. Discutir amb el rival en els seus termes és un error de primera magnitud. I ho és per la raó que va explicitar el conseller Forn, qui sí que caigué en el parany quan acceptà l’envit i es defensà titllant la imatge de ‘pel·liculera’. Objectivament, Forn tenia raó. Els fets la hi donaven. Però els fets rellisquen damunt les consciències impermeabilitzades per un marc incongruent. Tant li fa dir-ne teulada com terrat, precisar que l’obstacle a salvar tenia poc més d’un metre d’alçada o que en tenia dos. Res d’això no modifica la metàfora; ben al contrari, la reforça. Perquè discutint-ne el més o el menys es dóna curs a la imatge, que aquesta setmana tornava al judici amb tota la cruesa.

Sí, la metàfora és ‘pel·liculera’, i no perquè sigui exagerada, sinó perquè és un parany. Es tracta d’evocar la imatge d’una evasió arriscada que el cinema d’acció ha vulgaritzat i, emmagatzemada en algun espai neuronal del cervell, és a punt d’activar-se amb l’estímul del llenguatge i en virtut d’una evocació sovint inconscient. El clixé funciona, i els mots ‘fugir per la teulada’ convoquen, sense necessitat d’articular-les, idees de persecució, de perill, fins i tot d’angoixa, com va insinuar la senyora Del Toro en una declaració que es podria caracteritzar d’histèrica si no hagués estat calculada. Tot encaixa en el relat.

No és cap casualitat que aquesta expressió, reiterada com un eslògan, la posessin en circulació els periodistes Germán González i Manuel Marraco, del diari El Mundo, el 22 de setembre de 2017, en un article en què acusaven els Mossos d’haver permès als manifestants ‘d’empaitar jutges i forces de seguretat de l’estat’. Una inversió dels fets, car eren llavors i són encara ara jutges i forces de seguretat de l’estat que empaiten la dissidència. I eren jutges i forces de seguretat de l’estat que aquell dia havien practicat detencions injustificades al Departament d’Economia. Encara no havien passat dues setmanes d’aquell primer article que un dispositiu retòric i un marc interpretatiu desplegats per l’estat obrarien el miracle de capgirar el sentit de la violència davant l’opinió pública espanyola. I aquest marc, afinat pel jutge Pablo Llarena i curat pel president del Tribunal Suprem, expulsa del judici els fets asimptòtics o els inhabilita quan són inconsistents amb el relat engiponat pels mitjans i els partits del 155.

És inútil de debatre si la senyora Del Toro sortí escalant per la teulada o accedí a un altre terrat sense superar cap prova atlètica. Una vegada invocada la imatge, els efectes se segueixen automàticament i la pel·lícula, per continuar amb la metàfora de Forn, es descabdella en tots els efectes psicològics. És per això que George Lakoff, al títol d’un best-seller sobre la moralitat en política, exhorta: ‘No pensis en cap elefant’ i a l’interior del llibre explica que la injunció és impossible de complir. Car una volta sentida la paraula ‘elefant’ no es pot impedir la reacció neuronal que ens fa present la imatge mental. Lakoff adverteix que la imatge es reforça cada vegada que s’activa, ni que sigui per negar-la. En el cas present, discutir els termes triats per l’acusació ajuda a consolidar la versió de l’estat i afeblir la dels presos. Cada vegada que s’invoca la metàfora d’una funcionària fugint per les teulades de Barcelona es referma a l’imaginari popular la maniobra acusatòria programada a les clavegueres de la premsa.

Instal·lades dins aquest marc controlat per l’àrbitre, les defenses no tenen cap possibilitat de substituir-lo per marcs alternatius. Ho intentaren debades alguns dels acusats, mirant de traslladar el judici al terreny de la política. Dic debades, perquè el marc que els interpel·la és el d’un sistema punitiu al servei d’interessos inconfessables. Canviar-lo no és afer d’un dia ni d’un any. No es tracta sols de proposar unes altres metàfores; cal que els mots s’adeqüin al sistema de valors del receptor i a la concepció del món que se’n deriva. Aconseguir-ho exigeix intel·ligència i tenacitat, i disposar d’altaveus eficients, és a dir, d’un sistema de comunicació capaç de competir amb el de l’estat. És difícil d’alterar la manera de veure el món quan ha cristal·litzat en una realitat política tan pregona com ho és l’espanyola. Un primer pas consistiria a evitar el llenguatge que abona el seu marc de significats i substituir-lo per un altre que potenciés les conviccions subjacents a les accions populars d’aquests darrers anys.

L’abandonament gradual del marc mental autonòmic durant aquesta darrera dècada, aconseguit a còpia de refermar la solidaritat entre la gent malgrat la patètica insolidaritat dels partits, féu possible el primer d’octubre i encara el 21 de desembre. A partir d’ara la tasca consisteix a exportar el sentit moral d’aquella acció, evitant de raonar amb l’adversari a partir del seu sentit comú, que és inexpugnable. I estenent el nostre sentit comú, la nostra escala de valors, a tots aquells que no estan definitivament segrestats pels valors autoritaris i el dret de conquesta. Acceptar el marc normatiu del franquisme fou l’error dels qui un dia es consideraren oposició i avui formen part de la repressió. I acceptar els termes del constitucionalisme degradat pel 155 seria una fatalitat per als independentistes. A estones, però, una part dels qui s’hi declaren semblen temptats de resituar-se en el conservadorisme de la divisió ideològica entre dretes i esquerres, sempre útil a l’estat. Mentre aquella divisió triomfava, la independència era exclosa del sentit comú. Però ara que a l’independentisme se li ha girat feina, la nostàlgia d’aquell marc en falseja la imatge i el sistema de valors. Els qui avantposen l’eix ideològic a la transversalitat, forçant extraordinàriament els vells conceptes, creuen disputar l’hegemonia del moviment abans el blat no sigui al sac de la república.