09.01.2020 - 21:50
|
Actualització: 09.01.2020 - 22:18
Ahir ERC va respondre a la gravíssima decisió del Suprem espanyol identificant el tribunal amb la dreta antidemocràtica i salvant-ne, per tant, la responsabilitat de l’estat. Crec que és un error. Pere Aragonès, envoltat de tots els dirigents d’Esquerra que hi ha en llibertat, va deixar clar que, a parer seu, la decisió que impedeix a Oriol Junqueras de ser dilluns a Estrasburg no és responsabilitat de l’estat espanyol com a tal, sinó tan sols d’un poder de l’estat. I en bona lògica i d’acord amb aquesta premissa, es va refermar en la determinació per un diàleg amb el nou poder executiu espanyol, amb Pedro Sánchez. I va negar, emfàticament, que cap altra via fos transitable.
No discutiré ara sobre això, sobre si el diàleg amb Espanya és l’única via transitable. A mi no m’ho sembla pas, però crec que no és la qüestió. En canvi, m’agradaria remarcar una cosa que pense que és el parany conceptual de base d’Esquerra Republicana de Catalunya, parany que la duu a situacions com aquesta.
Quan es va fer públic l’acord per a investir Pedro Sánchez vaig dir que pensava que aquell text era un bon acord, i ho mantinc. A condició, vaig dir també, que es complís. Ara, hi ha un matís nou que considere molt important, i que em va sorprendre en la intervenció d’ahir: és un bon acord a condició que siga un acord entre dos països, entre dos conjunts polítics diferents, independentment de la forma administrativa que tinguen. Tots dos governs, per tant, han de ser responsables dels seus conjunts i aquestes responsabilitats no les haurien de poder esquivar en cap cas. Per tant, tu no pots dir que parles en nom d’una de les nacions i, quan un poder de la teua nació segresta el màxim dirigent de l’altre, fer com si no hi tinguessis res a veure. I encara menys pots acceptar que una trampa com aquesta te la facen impunement.
L’independentisme és el que és perquè cerca, per damunt de tot, la manera de forjar tan de pressa com siga possible les condicions per a aconseguir un estat propi. I això implica entendre que el problema que tenim no és qui governa a l’estat espanyol sinó l’estat espanyol mateix. Un independentista ha de poder parlar i escoltar Sánchez d’estat a estat, com si diguéssem, no com un complement que accepta ja d’entrada que ell és menys. I per tant hauria d’exigir que ell resolgués els seus problemes interns, en aquest cas la desobediència dels seus tribunals. Com es fa en les relacions internacionals, sempre.
Dit això, si ets independentista sempre cercaràs la manera de posar l’estat contra la paret i d’accelerar el procés cap a la independència. I posar l’estat contra la paret no és estalviar-li maldecaps sinó aguditzar-li les contradiccions. Per això avui no sé imaginar-me cap posició més poderosa i favorable a l’independentisme català que obeir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, obrir la presó alliberant Oriol Junqueras i permetre-li de prendre possessió del càrrec d’eurodiputat. I no entenc com això, tan elemental com és, Esquerra ho qualifica de via intransitable.
