17.07.2022 - 21:40
Potser ho heu viscut alguna vegada: sobtadament us desperteu i no us podeu moure. Els vostres músculs no responen i no sabeu per què. Tampoc no podeu demanar ajuda, no us surt la veu. L’angoixa us envaeix i, a vegades, ve acompanyada d’una pressió al pit que augmenta el desassossec. És una experiència breu, però difícil d’oblidar. Parlem de la paràlisi del son, que, com el nom indica, és una incapacitat temporal de fer moviments voluntaris, incloent-hi els que ens permeten parlar.
Ocorre just abans d’agafar el son o, en la majoria dels casos, en despertar, en la transició entre el somni i la vigília. En unes altres paraules, la persona té una paràlisi muscular temporal mentre és totalment conscient i està desperta. A vegades es presenta al costat d’alguna mena d’al·lucinació de caràcter multisensorial, és a dir, vinculada a diferents sentits, com ara la vista o l’oïda.
Paràlisi i narcolèpsia
Tant les al·lucinacions com la paràlisi del son són símptomes associats al trastorn denominat narcolèpsia. En concret, els poden presentar entre el 30% i el 60% dels pacients. Això no implica que qui pateixi paràlisi del son de manera habitual, pateixi també narcolèpsia.
Els pacients amb aquesta alteració severa senten una somnolència persistent i irresistible, juntament amb una elevada sensació de cansament, que els genera atacs de son diaris. Un 80% dels afectats experimenten una pèrdua brusca i reversible de la tonificació muscular, que fa que es desplomin de sobte. Com és lògic, la narcolèpsia comporta limitacions greus per a desenvolupar una activitat quotidiana amb normalitat.
Per què passa?
Tornant a la paràlisi, la causa principal és un desajust en els mecanismes que regulen el cicle del son. En concret, el vinculat a una fase específica: la denominada fase REM –de l’anglès rapid eye movement, moviment ocular ràpid. És a dir, hi ha una dessincronització temporal entre la consciència del subjecte, que està despert, i el control muscular, atonia típica de la fase de son REM.
També hi ha indicis que l’han vinculada amb la privació de son o manca intencionada de son durant un temps prolongat. Sense entrar a aprofundir en els mecanismes fisiològics, una cura del son inadequada sempre contribueix, en major o menor mesura, a agreujar qualsevol trastorn relacionat.
Per tant, si evitem la presència de llum i soroll a l’habitació, mantenim la temperatura adequada, som constants amb l’hora de gitar-nos i de llevar-nos, no consumim cap mena d’estimulant i estem relaxats, tindrem menys possibilitats de viure un episodi de paràlisi del son.
Quant a la incidència, tal com indicava un estudi del 2011, tenen paràlisi del son aproximadament un 7,6% de la població, la qual cosa no representa un percentatge elevat. A més, en la majoria de casos apareix de manera esporàdica i vinculada puntualment a episodis estressants.
Quan ho considerem un trastorn?
En aquest sentit, cal precisar que si els episodis de paràlisi es produeixen esporàdicament –i a vegades de manera poc perceptible perquè tenen una durada breu–, no ha de ser considerat com un trastorn en si mateix. Es pot donar, per tant, en individus sans i és comú en la població general. De fet, al voltant del 50% de les persones poden haver experimentat alguna vegada un episodi d’aquesta mena.
En totes les patologies o psicopatologies, cal que es compleixin un seguit de criteris per a poder parlar de trastorn. Les últimes edicions dels principals sistemes de diagnòstic de problemes de son –la Classificació Internacional de Trastorns del Somni (ISCD-3) i la Classificació Internacional de Malalties (CIE-11)– empren el terme de “paràlisi del son aïllada i recurrent”.
Quantes hores haurien de dormir els més grans de quaranta anys?
És a dir, perquè sigui considerada un trastorn no ha d’anar vinculada a cap altra patologia –aïllada– i s’ha de repetir de manera constant en el temps –recurrent. A més, ha de generar malestar associat, principalment, a elevats nivells d’ansietat.
A escala general, la paràlisi del son no sol anar més enllà del malestar que ocasiona aquesta incongruència perceptiva. Per això, es pot associar a trastorns d’ansietat i fins i tot depressius, segons la intensitat i els símptomes vinculats a les paràlisis.
En alguna ocasió sí que pot influir negativament en algun aspecte de la vida quotidiana de qui ho pateix. Per exemple, pot causar un deteriorament en els àmbits social i laboral, com ocorre amb més problemes relacionats amb el son. Però en la majoria de casos no ha de derivar en limitacions greus.
Raúl Quevedo-Blasco és doctor en Psicologia i treballa al laboratori del son i promoció de la salut de la Universitat de Granada. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
