La paràlisi del Congrés dels Estats Units encoratja Putin

Dos anys després d’aturar la invasió russa amb gran sacrifici de vides, Ucraïna comença a perdre la guerra. No pas per defallença moral sinó per manca de municions. Els catalans haurien de sentir una punxada d’empatia tot recordant l’embargament d’armes durant la guerra civil espanyola i les conseqüències per a la vida catalana del pacte de no-intervenció. El fet que les armes que arribaven a la República provenien de la Unió Soviètica determinà el caràcter ideològic del conflicte i el d’unes quantes generacions, com ara la meva, durant la guerra freda. Llavors qui no era comunista d’una marca o altra n’era company de viatge o simpatitzant. El Gulag era una faula inventada per la CIA; la invasió de Txecoslovàquia, una exigència de les maquinacions del capitalisme; i l’ocupació d’Hongria el 1956, un esdeveniment difús o simplement oblidat. Quan el primer rus que vaig conèixer em va dir amb orgull que el seu avi havia lluitat a Espanya “per la llibertat”, em vaig quedar sense resposta. Era l’agost del 1973, i aquell jove que venia del fred per fer turisme a l’Europa burgesa per força havia de tenir valedors a la Nomenklatura.

Han passat molts anys i seria interessant de saber com es va resituar aquell jove al final de la guerra freda. Ho va viure com una humiliació? Es va enfilar al carro dels oligarques? Mai no ho sabré. D’allò que no cal dubtar és de la persistència d’aquella estranya idea de llibertat entre els hereus de la visió del món covada durant la guerra freda. Aquells que, quan Rússia envaí Ucraïna amb la intenció d’abolir-ne la sobirania, la història i la cultura, ho defensaren amb arguments calcats de la propaganda russa. Els primers mesos de la guerra, a la premsa catalana es pogueren llegir apologies de la invasió amb el pretext d’una Ucraïna nazi personificada en Zelenski i d’una operació de la CIA darrere el Maidan, la revolució de la dignitat. Aquella revolta que reclamava el dret de decidir i que suposadament era programada dels Estats Units estant, havia estat reprimida per franctiradors del Berkut, les forces especials, amb la col·laboració d’agents del Servei de Seguretat Federal rus. No hi fa res, alegres opinants convertiren en víctima l’agressor que malda per reconstruir l’imperi soviètic en nom d’aquella llibertat de què presumia el primer rus que vaig trobar-me a la vida.

Però estan de sort les belles ànimes que troben més gracioses les dictadures que no pas la imperfecta democràcia dels Estats Units. El seu candidat ideal acaba de guanyar les primàries del Partit Republicà a l’estat de Michigan i té expedita la via per a disputar la presidència a les eleccions del novembre. Mentre fa camí, ja ha dinamitat un acord dels dos partits que incloïa una partida econòmica per a Ucraïna i ara pressiona el feble portaveu de la cambra de representants, Mike Johnson, per blocar la votació del paquet d’ajuda aprovat pel senat. L’obstrucció ja ha donat a Putin les seves primeres victòries d’ençà de la invasió, però sols és un tast del que vindrà si Trump torna a la Casa Blanca. La crònica ja és anunciada amb la petició de protecció de la regió moldava de Transnístria, una maniobra sortida del mateix manual que l’annexió de Crimea, Lugansk i Donetsk. Trump recull el sentiment de molts americans que, farts de subvencionar guerres llunyanes, pensen que els diners estarien més ben esmerçats en programes domèstics. Aquests americans creuen que allò que passa a Europa ho han de resoldre els europeus. Creuen, en definitiva, que ja n’hi ha prou de treure’ls les castanyes del foc i a sobre haver de suportar la presumpció moral de qui gaudeix d’un estat de benestar gràcies a uns altres que li financen la seguretat. Aquest és el sentit de l’amenaça de Trump d’animar Putin a fer allò que li vingui de gust amb els països que no aportin prou a la seguretat pròpia.

La possibilitat de la retirada del suport americà a la defensa d’Europa ha causat un ensurt colossal als líders europeus, que ja havien tastat el tarannà de Trump durant la legislatura anterior. Sense l’aportació dels Estats Units, la Unió Europea s’haurà d’involucrar molt més en la defensa d’Ucraïna i a un ritme que la indústria europea no és en condicions d’assumir. N’hi ha hagut prou amb el blocatge republicà a la cambra de representants perquè la UE quedés despullada en la seva vulnerabilitat. La feblesa no és només militar sinó també i sobretot política, amb un canceller alemany que va a remolc de les circumstàncies i una vegada darrere una altra ha de resignar-se a una realitat que el supera. Després de romancejar durant mesos, va haver d’anul·lar les compres de gas rus. Va passar de proveir Ucraïna de cascs i ambulàncies a proveir-la d’armament, i després de resistir-s’hi aferrissadament ha acabat enviant-hi tancs Leopard II. En un altre moment ha contemplat amb estupor com els Països Baixos i Dinamarca, països de menor dimensió i capacitat industrial, lliuraven caces F-16 mentre ell es negava i encara es nega a enviar-hi míssils Taurus. Scholz és el paradigma de polític que agrada als agressors. Cagadubtes inveterat, és l’antítesi de Trump, però la vacil·lació de l’un té conseqüències similars als rampells de l’altre. A l’altra banda de l’eix francoalemany hi ha el vers lliure de Macron, qui, sense encomanar-se a Déu ni al diable, anuncia l’enviament de tropes a Ucraïna i és immediatament desautoritzat pels altres caps d’estat.

La Unió Europea no es pot permetre el desprestigi en què ja va incórrer durant la guerra dels Balcans, però li serà difícil de convèncer els pacifistes, els pro-russos i els contraris a intervenir en suport d’un país europeu en perill que l’oasi de pau europeu és un miratge que pot esvair-se amb la victòria de Putin a Ucraïna. La possibilitat que després de devorar un país amb un dels millors exèrcits d’Europa s’aventuri a assimilar les repúbliques bàltiques no preocupa gens els partidaris del replegament dels Estats Units. El seu candidat favorit a la presidència promet d’acabar la guerra d’Ucraïna l’endemà d’ocupar la Casa Blanca. A més, assegura que la seva legislatura serà una bassa d’oli i ell, l’única garantia que no hi haurà una tercera guerra mundial. Però aquesta suposada garantia, en què ressona la política pacificadora de Neville Chamberlain davant la presa dels Sudets per Hitler, és als antípodes de la política clàssica del Partit Republicà, representada al senat per Mitch McConnell, líder de la minoria, que dimecres anuncià que a final d’any dimitiria el seu càrrec per divergències amb el seu partit en matèria de seguretat nacional.

El nou Partit Republicà reconfigurat per Trump ha abandonat l’actitud tradicional d’advocar per la força dissuasiva i el suport als països aliats. No es pot pas descartar que Trump retiri els Estats Units de l’OTAN, o que, mantenint-los-hi, renegui del compromís de defensa conjunta. Putin podria llavors desafiar els fonaments de la seguretat europea com ningú no ho ha fet d’ençà de la guerra freda. Un replegament dels Estats Units a l’àmbit domèstic, desentenent-se de la sort d’una democràcia occidental agredida per un sàtrapa, tindria conseqüències nefastes no sols pel paper global dels Estats Units sinó també per uns altres països d’estructura governamental democràtica amenaçats per autocràcies o teocràcies totalitàries: Taiwan per la Xina, Corea del Sud per la del Nord, Israel per l’Iran, per no dir res de l’onada antidemocràtica que l’exemple del despotisme triomfant abocaria sobre Europa.