Paquita la Rebentacapitolis

Segurament, ja sigui perquè en aquell temps éreu encara massa joves, ja sigui perquè no sou del sud i els fets que el podien trasbalsar no sempre arribaven a les altres parts del país (o no sempre hi eren atesos), ja sigui pel que sigui, bona part dels qui llegiu ara aquests mots no en deveu haver sentit parlar, de Paquita la Rebentaplenaris. Si és així, i si només ens atenim al personatge i els seus mèrits inexistents, tampoc no us haureu perdut gran cosa. O, més clarament encara, no us haureu perdut res de res. De tota manera, no pas per la indivídua, sinó pels actes que perpetrava, o que la incitaven a perpetrar, i pel que significaven, i per allò de les lliçons que podem aprendre de la història, sí que val la pena de saber, més que qui era, què representava.

Als anys vuitanta del segle passat, els esgarips d’aquella dona d’edat semiprovecta la van fer coneguda precisament per això, per haver estat utilitzada per la reacció ultra i blavera (valgui la redundància, sí) com a esperpèntica força de xoc contra tota expressió democràtica, de país, de cultura, de mínim progrés que prengués forma a la ciutat de València. De bracet amb (i per instigació de) el grupuscle violent autoanomenat Grup d’Acció Valencianista creat i finançat per la reacció espanyolista (l’ucedista Emilio Attard et alii) com a ariet en la llardosa operació que després es va anomenar ‘batalla de València’, de bracet amb la gentalla del GAV, deia, la Rebentaplenaris es dedicava, sobretot, a això: a rebentar amb el seu xou penós de crits i d’insults els plenaris parlamentaris (en temps del Consell del País Valencià presidit per Josep Lluís Albinyana) i de l’Ajuntament de València. No solament els plenaris, però especialment els plenaris.

(He escrit ‘batalla de València’ i, com sempre i cada vegada que s’esmenti, cal aclarir que no va ser cap ‘batalla’ sinó l’agressió violenta d’uns contra uns altres o, en paraules del dramaturg Manuel Molins, “una agressió perfectament organitzada contra la llengua, contra la cultura, contra tot allò que nosaltres defensàvem”; o, en paraules del sociòleg Josep Vicent Marqués, “una discreta massacre que va realitzar la dreta en l’esquerra i el nacionalisme”.)

El cas és que la Rebentaplenaris, aquella figura grotesca que des de la distància pot ser fàcil de minimitzar, no tan sols va contribuir a acabar d’alimentar el clima enrarit d’intimidacions i de sotracs al qual es va voler sotmetre la societat valenciana, sinó que d’alguna manera n’és paradigma. Perquè era ella i les seves mancances convertida en megàfon de l’agitació reaccionària, però era, sobretot, qui li donava incitació i cobertura. Perquè allò que perpetrava i que iterava li era permès. Per acció (tenir garantida entrada i lloc preferent al plenari municipal) i per omissió (que la barrabassada tingués igualment després garantida la impunitat) i per amplificació també: no hauríem d’oblidar, aquí, l’interessat ressò mediàtic de la cosa. Interessat, sí, tant si s’obra directament de part, és a dir, sumant l’esforç a la causa d’una part, com si, un cop la roda ha començat a girar, se cerca el profit immediat que pot oferir en audiència la no-notícia sensacionalista.

No faré ara cap símil estratosfèric per lligar l’agressivitat insultaire de la Rebentaplenaris (no sé per quina associació d’idees, en comptes de Paquita, que tampoc no era el seu nom, li dic Rita, jo, a la bubota… en fi) amb els rebentacapitolis trumpistes, perquè cada terra fa sa guerra i les distàncies són llargues i etcètera. No ho faré.

No.

És tan sols que aquella turba de l’assalt al Capitoli de Washington me l’han evocada, com ja ho van fer els anteriors, els màdelmans que, armats fins a les dents, van escometre el Capitoli de Michigan l’abril passat per impedir-hi no sé quina votació. I és també que, malgrat tot (malgrat el cada terra i malgrat les distàncies i malgrat l’etcètera), hi ha alguns corrents de fons, algunes pulsions que tots dos fenòmens comparteixen. Posem-hi l’atiament i la permissivitat que s’han trobat, per exemple. Posem-hi la normalització dels missatges d’odi, de les mentides, aquest anar-nos acostumant a trobar-los representats als mitjans de comunicació com si fossin opinions, com si ja no calgués afegir dades ni estructurar raonaments perquè d’això que jo crido en faig bandera per a l’atac o, encara millor, per a la negació del contrincant, què dic contrincant: de l’enemic.

O posem-hi també les coses que en queden, quan l’envestida turbulenta es retira, quan se n’escombren les destrosses més aparents, quan ja se n’han comptat els morts. Perquè el missatge hi roman com un llim enganxat a les parets.