Papitu: la celebració de l’amor entre un pare i una filla

No cal ser un gran afeccionat al teatre per saber que quan parlem del Papitu ens referim a Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), l’autor teatral català més important del darrer mig segle. Un autor amb una extensa producció que va més enllà del teatre, diguem-ne, convencional ja que va ser el pioner a casa nostra en la creació de sèries de gran èxit per a la televisió. Un autor a qui, dissortadament, des de fa tres anys la malaltia d’Alzheimer té silenciat i allunyat dels focus de la popularitat.

Va ser arran de l’homenatge que el món del teatre li va retre el 2015, tot celebrant que complia setanta-cinc anys, que la filla del Papitu va fer pública aquella trista situació que implicava la sortida d’escena forçosa de son pare. I ara ha estat la mateixa Carlota Benet qui ha aplegat en un llibre delicat i entranyable un munt de records i documents personals que expliquen la relació amb el seu pare i, alhora, dibuixen uns trets de la personalitat del Papitu que ens ajuden a confegir-ne millor el retrat com a persona i com a creador. Es titula Papitu. El somriure sota el bigoti i l’acaba de publicar l’editorial Columna.

No donar mai peixet
En el pròleg, Sergi Belbel parla del magisteri que Benet exercia entre els autors de la seva generació. Els seus ‘fills’ teatrals. Un mestre honest i planer que ‘se situava al costat i no per damunt nostre’ però que, alhora, sabia ser exigent: ‘En teatre mai no va donar peixet.’

Guiatge, exigència i disponibilitat, doncs, per una banda. I per l’altra, la seva condició d’home apassionat, un qualificatiu que és habitual sentir-lo en boca de les persones que l’han conegut, tant a la feina com a la vida privada.

Tret d’unes poques ocasions molt puntuals, gairebé sempre relacionades amb algun esdeveniment teatral, vaig tenir la sort de tractar el Papitu amb una mica més d’assiduïtat entre 2004 i 2006, quan vàrem coincidir a la junta de govern de la Institució de les Lletres Catalanes. Ell com a degà i jo com a simple vocal. El recordo com un pencaire incansable al qual els maldecaps de la feina el feien sentir viu i com un home de conviccions fermes les quals defensava davant qui fos de manera torrencial i apassionada.

Em ve ara a la memòria la seva brega incansable a l’hora de defensar els escriptors teatrals sovint una mica oblidats en favor dels poetes, els assagistes o els narradors. També la seva dèria per l’ús correcte de l’ortografia –en el llibre, la seva filla parla de l’obsessió que tenia per la puntuació i els pronoms febles– i la seva afecció a les onomatopeies.

A propòsit d’això, no oblidaré mai un dia, cap al tard, que en un recés entre reunió i reunió vàrem començar a parlar de Glups!, l’obra de Dagoll Dagom basada en les historietes de Gérard Lauzier, i al Papitu li va faltar temps per a embrancar-se com una metralladora en una conversa farcida de bangs, patapams, slurps, ziuuus, splashs i expressions per l’estil pròpies de quan llegíem ‘tebeos’ (de quan la ràdio parlava de Franco, vaja) i que els companys de junta que vivíem aquella escena vàrem intentar continuar sense gaire èxit.

La conversa que no va poder ser
El llibre que Carlota Benet li ha escrit al seu papa, al seu Papitu, és un intent commovedor de recuperar-lo tal com era just abans que apareguessin, el 2010, els primers indicis del mal: la cruel dissolució de la persona lentament i en vida que és l’Alzheimer. En quasi dos centenars de pàgines l’autora intenta recrear la conversa –amb ple coneixement que havia de ser la darrera– que mai varen poder tenir perquè la vida és molt bruixa i sempre va a la seva.

La Carlota, però, no es plany. Se sap rica perquè és la dipositària d’un tresor que ja no li prendrà ningú. I té la generositat de fer-nos-en una mica partícips, als lectors del llibre, reproduint uns quants correus electrònics creuats entre l’Eixample i els Estats Units, on la noia treballava en el món universitari, cartes fetes a mà i dibuixades pel pare de quan era una nena, dues precioses escenes viscudes a la joieria Tiffany’s de Nova York quan tenia deu anys, la primera, i als quinze, la segona, o la relació del seu fill, el petit Mateu de tres anys, amb l’avi Papitu, que ocupa un capítol sencer que es tanca amb una reflexió carregada de realisme: ‘Potser no em cal imaginar la relació que haurien tingut, potser només em cal aprendre a valorar la que tenen ara.’

Una escriptora molt remarcable
Papitu. El somriure sota el bigoti és, també, el descobriment d’una escriptora molt remarcable que, com explica en el llibre, des de ben petita (va néixer el 1981 a Barcelona) va saber treure tot el profit de l’àmplia biblioteca i de les confidències del pare sobre els secrets de saber posar una paraula a continuació d’una altra amb gust i de manera competent. Una escriptora que, pel que sembla, ara mateix està embrancada en un projecte de novel·la d’allò més prometedor al voltant de la figura de la seva mare.

És, doncs, un llibre en què es parla del lògic estupor davant del fet de convertir-te d’un dia per altre en mare del teu progenitor, però en el qual no hi ha ni queixes ni lamentacions. Només la celebració de l’amor entre un pare i una filla al llarg de tota una vida.

Pel que conta la Carlota, sembla que a efectes pràctics el Papitu era una mica sapastre –les seves truites recremades, per exemple, eren proverbials–, però sabia ser el millor pare del món quan es tractava d’inventar històries per a lluitar contra els monstres de la por.

Per això em sembla que la millor manera de cloure aquest comentari sobre el llibre de Carlota Benet -–que us recomano fervorosament– és el paràgraf que clou el capítol dotzè, titulat ‘Anar a l’aventura’: ‘Potser de gran he vist que els monstres no es poden derrotar. De fet, ens guanyen en moltes ocasions. Però això no invalida l’emoció que hem viscut durant l’aventura, la gent interessant que hem conegut i els llocs que hem explorat. Per tant, encara que la bruixa menjapapes hagi tornat i s’emporti un bocí del Papitu cada dia, no oblidaré que en el passat la vam vèncer i que la gesta va valdre la pena. Ell em volia fer veure que la vida és conflicte. Que si no n’hi hagués tampoc hi hauria excitació, sinó una mena de benestar estàtic i insípid. Que cada repte de la vida real ens l’hem de prendre com una aventura. I, sobretot, que els entrebancs del camí ens fan apreciar la calma i la seguretat, que si no donaríem per descomptades.’