21.11.2019 - 21:50
L’atzar va voler que ara fa una setmana, envoltada de la plana major del món del llibre de la ciutat de Milà, una editora italiana m’agafés pel braç i se m’endugués a una sala buida de la Triennale mentre la resta dels assistents esperaven per inaugurar una exposició del suplement La Lettura del Corriere della Sera. La sala era buida de gent, de gent de carn i ossos, vull dir, però era plena d’una altra gent, de la que viu als marges: la sala acollia l’exposició ‘I confini di umanità’ (‘Els límits de la humanitat’) de Paolo Pellegrin.
Paolo Pellegrin (Roma, 1964) és un fotoperiodista –de l’agència Magnum– que des dels seus inicis, a finals dels vuitanta, s’ha interessat pels que viuen als marges. Les seves primeres fotografies les dedica als sense-sostre, els immigrants i el circ, i poc després, als noranta, ja comença a interessar-se en el que serà un dels seus temes principals, el poble gitano, centrant-se especialment en els gitanos d’Itàlia i de Bòsnia en ple conflicte dels Balcans, on la seva càmera també s’interessa per un altre col·lectiu vulnerable que sol viure als marges, els infants. Poc després un projecte sobre la sida el porta a Romania, Mèxic, Uganda, Zimbàbue, Kenya. Després treballa amb Metges Sense Fronteres a Cambodja, en fa un llibre de fotografia i guanya el seu primer (i no pas últim) World Press Photo el 1998 –el guanyarà també pels seus reportatges fotogràfics de conflictes com els dels Balcans, Albània, Darfur, i de desastres com el tsunami de l’oceà Índic o l’huracà Katrina. El seu treball fotogràfic és inabastable, com ho són els límits pels quals camina la humanitat des de fa temps.
En aquella sala, l’editora i jo soles, separades de la gernació per una paret de vidre que ens permetia veure-la però no sentir-la, anàvem veient fotografies de gent que fugia del Kurdistan, que patia un bombardeig a Gaza, que era arrestada amb violència a Miami, que passava una calor infernal en un camp de refugiats a Lesbos, que era detinguda a Guantánamo, que era apunyalada a Nova York després d’una baralla al carrer… Marges retratats en blanc i negre i capturats en una sala de tres parets blanques i una de transparent, mentre tots els colors de la humanitat que viu dins dels límits xerrava i bevia en un silenci espaordidor només per a nosaltres a l’altra banda del vidre. El contrast afavoria, o més ben dit subratllava, l’impacte de les instantànies.
Paolo Pellegrin afirma que a ell li interessa la fotografia inacabada, una fotografia que suggereixi, que provoqui una conversa o un diàleg. Jo afegiria que de les seves imatges en pengen moltes preguntes, preguntes que cal ser molt valent per respondre-les però sobretot per fer-les amb la càmera. Pellegrin camina pels marges i ens els ofereix perquè els vegem i ens els expliquem amb la mirada, i aquest intent d’explicar-nos el que veiem és el que ens salva de quedar fora dels límits de la humanitat, intent que no serà reeixit en la majoria dels casos perquè el fotògraf italià ha vingut per mostrar-nos la realitat tal com és, sense mentir, sense amagar, sense endolcir, però també sense alliçonar, sense treure conclusions per nosaltres. Pellegrin ens fa treballar la vista i la raó, i és impossible mirar amb la mateixa atenció totes les seves fotografies, perquè n’hi ha que ens demanen tant que el més còmode és deixar de mirar, convé reconèixer-ho.
Encara dins la sala, en aquella bombolla d’humanitat en blanc i negre, vaig imaginar Pellegrin armat amb la càmera passejant-se per la Triennale aquell vespre, enmig de la gent mudadíssima que devorava talls de focaccia i de parmesà i engolia lambrusco com si fos la fi del món, enmig d’aquells abrics caríssims, d’aquelles cares maquillades amb colors inversemblants, d’aquelles corbates de seda, d’aquelles sabates enllustrades, d’aquells escots i aquells bigotis, d’aquelles lluentors tan segures de sentir-se humanes sense límits. Vaig imaginar el fotògraf obrint-se pas entre un bosc de cossos perfumats com aquell –potser el dia de la seva inauguració– i la imatge venia tan carregada de preguntes que me la vaig haver de treure del cap mentre sortíem de la sala per tornar amb la resta d’editors, autors i periodistes que escoltaven els discursos inaugurals, uns discursos que no vaig sentir, capficada per la paret de vidre que separa els dos extrems de la humanitat, pels marges que Pellegrin fa tants anys que ens mostra de forma inacabada, inacabable, i agraïda de saber veure si més no alguns dels interrogants que surten de les seves fotos.
